IMATGE BY ADREAS BITESNICH
Què és el desig
sinó un perbocat refugi
on retrobar-nos?
En ell, reconeixem
la fúria voladissa de la pluja,
la submissió del Sol
a una dansa inevitable.
En ell, l’edat perduda
on els teus llavis no hi eren
perd la transparència,
és un ahir ascendent,
un solc d’aire cec,
el passat ancorat en la nostàlgia.
DISTÀNCIA by Pura Maria Garcia
Gavells de paraules
fugen
amb oberta fúria
cada vegada
que esdevinc
el cor que mai no sóc.
No ho saben pas els camins.
No ho sap pas la pell de la nit.
Ningú no ho sap.
De vegades, no hi trobe versos
quan es llança sobre mi
aquest llop mort de la distància.
Van caure rendits els espills quan la
galàxia encesa de les teues mans es va desfer en el meu ventre. Van
ascendir, inclinades sobre mi, traspuant la intensitat que atresora
la carn que anhela ser accent en compte d’un punt suspensiu. Es van
encendre les onades d’eixe mar a què ningú mai no va acostar les
seues naus sinó en somnis.
Blanques, agitades, germanes de la lava
que les muntanyes rebels escupen pel seu cràter insolent, les onades
es van encendre i van avançar, pels meus peus expectants, pels meus
cuixes mullats per la boira del temps en què havien esperat la teua
tornada. Van presenciar els meus malucs el vaivé del teu silenci,
ara veu que clamaven els teus dits: “Dóna’m el coure invisible
dels teus pits, irisa l’aurèola de la seua essència,
convertix-los en aurora perduda que trobaran els meus llavis quan
comencen a libar, en secret, la distància precisa entre la meua
llengua i el teu cos”.
Es van encendre en mi, com una gran
estrela, totes les formes totes del desig. Es van obrir les roselles
úniques i les aromes que les flors tancades amaguen darrere de les
seues fulles, a l’espera del foc de la boca, com un riu dessagnant
el seu cabal per a buidar-se de la nit i, en la nit dels teus llavis,
ser emplenat pel teu sexe, per la teua pell, pels teus silencis, per
eixa paraula absent de paraules que ningú no va conéixer fins esta
nit.
Vine, li murmuraven les estreles a la
meua carn. Vine a ser, amor, la fam destinada a l’ancestral desig
de nodrir-me l’ànima i els anhels. Deixa’t engrunsar com els
pobles ballen entre el vent estacional que els sorprén i fèrtil
invadix les seues voreres de pedres. Dóna’m les desgràcies que
t’ocupen, entre l’ahir i l’alba, per a trencar amb elles la
mentida que creix davall el nom de les pàtries. Sigues carn sobre la
carn meua, carícia que ningú intuïx bressolada quan els teus ulls
blancs es convertixen en el fons dels meus ulls.
Era nit fosca.
El vent tornava com un cavall alat, al
galop en el rumb del fosc.
Enfront del meu front estaven les teues
respostes. Sobre mon pubis, la serp rendida de la teua llengua.
Cremaven les estreles i les llunes. Tu i jo, cremant també entre les
seues empremtes.
Un instant va bastar per a ser un ant
el gemec nou de la trobada. Del teu cos, el meu cos era la llum,
rodejant-te sense calma la innumerable pluja que brollava del teu
sexe, aigua marina i blanca, dens fons d’algues i de besos. Com si
cada vegada que, en el meu cos, el teu cos em cremara, com si cada
vegada fora el món qui no existix si em prens, com si cada vegada
rebre l’oceà increïble dels teus gestos, més allà de deliri,
fora la permanència inacabable dels somnis.
Van caure, com cada nit que succeïxes,
rendits els espills, admirats al veure que ens foniem, que ens
cremava, com l’arena antiga, la fam per l’altre que sentim.
Així, quan ens lliurem, l’un a
l’altre, es va adormir la pell sacsada, tot i esperant novament que
tornaren els teus llavis pel cel del meu cos, a recórrer-lo.
FERIDES by PURA MARIA GARCIA
Des del cor, al poble del Sàhara.
Va oblidar la pluja la brúixola humida que
assenyala la terra on ser un germen d’esperança. Va oblidar
l’existència dels camins banyats en ocre i soledats. Oblidà el paisatge en què tot són ombres, perquè
la llum intensa inunda les xicotetes muntanyes i les planes mortes.
Els núvols van alçar, del cel, el vel clar que el
cobrix per a fregar la terra, es van convertir en signes de laments
destinats a ser acallats, fins i tot abans de nàixer en la gola del
present. Sonà la música de la soledat compartida per milions de
boques que són sotmeses a la set per la nostra superba.
No va
haver-hi verb fet carn.
No va haver-hi comprensió, la pluja oblidà aquest lloc en què l’arena són grans
trencats del dolor més antic.
La pluja oblidà aquest poble que encara guarda forces per a bategar, malgrat ser
la ferida descarnada del nostre oblit absurd.
Temps és, però, que
tots dos
deixem caure les paraules
i no temam
la valentia del futur.
Probablement, naufragarem més enllà
de la terra comuna,
del clot de la distància,
més enllà de la blanquíssima
nuesa
de la força incontenible de l’atzar.
Així i tot,
a la vora dels somnis
bussejarem els instants construïts
amb el foc de la voluntat
que ens enllaça els llavis.
Així i tot,
el demà intrigant
serà la mar més ampla,
ens mullarà les passes,
ens traurà del riu marcit de l’oblit.
És temps,
ara que un vine és un camí
i una ombra la possibilitat de passejar per les temences,
quan vull esvarar
als teus llavis,
arruixar-te el cor
amb l’alé
de l’estima,
encendre el futur
amb el foc
d’aquest present.
Gràcies, Ferran per la teua foto.
Un bes
és una porta,
un ressó
que reverbera per la pell,
la delectant
batalla del vull i el deuria.
Un bes
ressegueix els llavis
sentint-se onada
en la safata roja de la boca,
canviant mesura,
estrèpit silenciós,
pelegrina oroneta
que no sap de càntics ni promeses.
Un bes
és una platja,
una bandera,
una clau,
l’ombra més dolça de ta llengua.
Dorms.
En les mans tacades
amb el blanc de la nit,
dorms.
L’alé d’una estrela
t’atrapa la cintura.
Res importen
les hores que li donen nom a l’ahir,
dorms
i els teus llavis em diuen,
una a una,
les ombres,
la soledat
i els versos descartats.
La nit són cent preguntes
i trànsfugues paraules.
El paisatge és un signe insolent, adormit en
l’estranya teulada de núvols que un sobtat colp de vent fa
tremolar aquest matí lluminós.
Hui, perdudes en l’aire,
les gavines s’emporten els records per deslliurar-me la memòria.
Esclaten les hores. Supura l’horitzó un color rogenc que ha
despertat quan has tancat la porta blanca de la nostra casa.
Esclaten
els minuts. Campanes de silenci dringuen les ombres i les llancen a
la nova tardor que naix sobre el camí de les muntanyes.La llum
és un rastre de cendra, abandonat, irisat, remot quan és
claror que condemna la teua absència.
Esclata el temps, escrit
sobre els cims irreals i la mar calma. Ara és el teu record,
la teua veu, que travessa aquesta cambra i deixa un bes als
llavis blancs de l’alba.
Tot desapareix
dins la paraula.
Tot travessa,
com un llamp,
el solatge de vida
que roman remotíssim
a la memòria abrupta.
Viure és el blanc difús
que es converteix,
sobtadament,
en l’espectre del negre,
un plom fos
quan la vida deixa la batalla
i s’esquartera
entre l’ahir
i el no res
esfondrat,
bastit
amb la pau del dol
i la melangia.
El meu agraïment a Cantxo per la seua fantàstica fotografía
EM TROBAREU PENSANT, IRREFLEXIONANT AL MEU BLOGG NOU EN VILAWEB.
Hi ha una estora gastada.
tristament agraïda;
de ferro roent, un cos;
l’ombra esquerpa
de les mans oblidades.
Hi ha l’ancora de llum
als ulls de l’horitzó
que dorm al fons de l’ànima.
Hi ha una taula
tan antiga que mai no va existir.
Hi ha el dol d’una besada,
una calima de caricies.
Hi ha una finestra de soledat,
un humit subterrani,
un mur de desfici,
cap soroll,
un mar estret
on visc mentre defuig la mort.
AMORE by AMARANTH ANGEL
Esvaren les íntimes llàgrimes
sobre la blanquíssima lluna.
Estic ferida
d’un amor
que em parla
amb el foc més vibrant.
T’estime.
Tu bé que ho saps.
ABSTRACT by INES CORREIA MARQUES
No cal que
et diga el meu nom.
Malgrat no
comprendre l’inici del tot,
sense saber
el perquè de les respostes,
sense conéixer
les derrotes de la raó
que li
porten a deixar-se véncer per quelcom inexplicable,
sense que
t’hages esbaldit les llavis per a distingir-me
entre els
cossos d’uns i d’altres,
malgrat no reconéixer
en una gavina al viatger
que no
desitja tornar de l’horitzó,
sense
necessitar intuir l’ahir dels astres:
no cal que
conegues el lloc en què vaig obrir els ulls
abans de
sentir-me un més entre els altres.
No
necessites
els números,
els sil·logismes,
els indicis
cartogràfics,
cap adjectiu,
cap teòria
ni tan sols
el silenci.
Mira’m els
ulls que et miren,
desconeix-me
per trobar-me,
per saber
qui no sóc,
qui mai no seré
per descobrir-me al teu costat
en els
matins que s’anomenen
com s’anomena el dia,
en els teus
llavis,
en el que
encara no ha succeït.
No
necessites més brúixola que la teua ànima
per arribar
a mi
i espedaçar
les incògnites que guarde.
Sóc un
secret senzill,
perdut entre
les mans que t’acaronen.
ANT by ALIN GURBAN
Estaven adormides. Respiraven lleument i
únicament arquejaven la seua columna cada un cert temps, quan
altres com elles elevaven el seu cos i intentaven aconseguir que els
núvols mussitaven. L’univers abocava sobre elles palades de
terra de distints colors, tants com a llocs de procedència,
tantes com a latituds i meridians, com a paisatges que quedaven
incomplets quan , enfurit, arrossegava les partícules abans
sobre la seua irregular superfície.
Dormien, algunes convertides
en cendres per les llengües de foc que es pronunciaven, eixes
que sense idioma expressaven el seu desdeny i la seua força
devastadora, altres decrescudes per la pluja, minorades en la seua
espessor i profunditat pels torrents; altres, senzillament,
inalterables, altes, elevades sobre el seu ventre indefinit.
Així va ser fins que un número
indeterminat , quan morí l’antic matí, van aparéixer.
L’una darrere de l’altra , com a punts suspensius suspesos sobre
les seues extremitats negres i minúscules, van iniciar el seu
caminar compassat i uniforme. Repetien els seus passos. Caminaven
quasi sobre el sòl. La terra va cruixir com la corda
desgastada d’una guitarra descomunal. Les muntanyes, abans
adormides, van despertar i van créixer sobre el seu dors, es
van elevar, van duplicar la seua alçària i es van
situar sobre la superfície planetària seguint la seua
propi i inexplicable orde. Així va ser. Ho compta el Llibre
Il·legible de la Contemplació i dels Fets Minúsculs.
Va ser d’esta manera que els éssers insignificants, les
primeres formigues, van estremir amb el fregament dels seus passos la
superfície planetària que, responent al seu caminar
reiterat, va transformar la seua pell de terra en el que hui
coneixem com muntanyes i serralades. Des de llavors, als hòmens
se’s va donar la prova que el minúscul, sovint, modifica el
gran i el transforma.
FINESTRES A L A VIDA by PURA MARIA GARCIA
Es
busquen
els ulls contraris que bateguen
per ser,
per fondre’s.
Són un
ponent que no cesa
en els
carrers i els somnis,
es confonen els seus
colors,
aferrats al devessall d’una mirada.