SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Pura Maria Garcia

Arxiu de la categoria: DIARI SECRET

VENÇUDES ÀNCORES

0

ANCHOR OF BUOY by VLADISLAV SURGUCHËV

A  les envistes de la mar,

s’enfonsen les roques.

Assotades,

les faldes de la costa il·lusòria

imaginen l’unànime crit

de les onades mortes.

Al lloc on els velams de boira

cenyeixen els cants

de la sotmesa aigua,

el secret de la tempesta

revela

l’estranya arquitectura

del nom,

obert i blanc,

de les vençudes àncores.


PARET D’AIGUA

1

AL FINAL DEL VERANO by ANTONIO NARANJO OJEDA


Hui la mar és una butxaca buida, una immensa paret on l’aigua s’atura i dorm instants de calma. Un vaixell roman varat per ser la llar silenciosa on parlen amb el seu vol oblidades gavines. Tot és blau, un blau que ens encega l’esguard i ens sacseja les incansables pupil·les.

La mar llança preguntes a les onades vives i un estrèpit de paraules es perd en l’arena inexistent.

La mar, hui, està cosida a la terra amb bastes d’escuma trencada sota la brisa.


I OBLIDEM…

1

A L’AUBE DE MON HISTOIRE by Carré Rouge

I oblidem…

Hi ha un temps en què no temem
les nits fosques,
l’ombra del buit
i el trajecte desolat
que és oblidar.
Defugim la memòria,
paret nua
on l’última passió cremà
la dolça boca
el desig que va caure, pell endins,
sobre l’avenc dels cossos.

I oblidem…

Trenquem el fil
que subjecta tot el que començà
i esdevé espai dispers,
cicle interminable,
punt de fuga
on dormim
quan sentim l’assajament de l’oblit.

DESTÍ

0

dESTINI by Laura FOgazza

Aquest no res és un destí
que grava
la paret de foc on el temps passa.
La claror mou
ingràvids
matins coberts amb la pell nua
de l’hivern
sense pes,
d’una porta tancada,
de les àtones paraules,
un revolt oblit
que s’estripa
en filaments obscurs de la memòria.
Estavellat, el cos
sent que és ara el moment
de salpar i ser, mar endins,
raó que es reconeix,
més enllà del dol
i la seua ombra indecisa.

DECLARE EL MEU INTERIOR

0
Publicat el 4 de gener de 2012

IMATGE BY PURA MARIA GARCIA

Declare l’interior que sóc darrere del somriure, una ferida que el temps ha convertit en indolor signe que m’habita.
Declare la transparent escletxa que també sóc, més enllà de les paraules on de vegades m’arrecere del pensament, d’uns ulls o de l’ànima incrèdula i esquiva.
Declare el meu cor, sense pudor, perquè és ell, i no jo, qui s’atrevix a respirar en mi quan és certesa.
Declare que tem, sent, plore, sé el sabor de l’ahir i com desgasta la memòria i ens nega el pensament, els llavis i els ossos.
Em declare ànima víctima propícia dels somnis.
I alegria.
I  veu que recorre, apressada, les voreres de la teua boca si l’escoltes.
I  paraula.
I un gest que mai explicaries.
I llum, vehemència, amor, tendresa sense límits ni mesura.
Declare que en aquesta realitat, figuradament falsa, jo sóc vida.

SENT EL SILENCI

0
Publicat el 2 de gener de 2012

LOST IN SILENCE by W. POhl


No et desvetlles.

Medita la veu i la paraula.

Torna el pensament

al cau petit on habiten els indicis.

Sigues qui ets.

Escolta el gemec de qui en realitat

hi ha dins el teu cos,

guaitant la nit.

Troba l’equivalència

entre una mà

i l’acte final dels ulls acomiadant-se.

No et deixes embarrancar

per l’amor quan les roques

siguen diana de la mar embravida.

Sigues tu.

Troba el mirall adient

on despertar.

Lletanies.

Normes.

Consells dels qui no saben parlar

amb la seua pròpia essència.

Ens diuen,

ens manen…

Lletanies.

Mentrestant, desoint les seues veus,

sent aquest silenci irònic

i preciós

que a hores d’ara és la vida.

SENSE MIRALLS

1

IMATGE BY GIORDANO CAVEDONI



M’he imaginat descobrint-me,

sent reclam de qui sóc,

del jo veritable

que no necessita mirall

on refugiar-se.

Per dins, era l’ànima

un mur d’aigua

que la llum abatia.

Per dins, res no era estèril.

El temps sentit com una veu,

la llengua en espiral

on tot és un no res

que tot ho configura.

M’he imaginat veient-me

la mirada en les meues pupil·les,

sense fugir de mi

per ser part del camí d’un altre

que es complau

d’aquest doble cristall

on la imatge que no som

creix i es duplica.


 

L’ARBREDA

0

ARBREDA by Pura Maria Garcia

És una arbreda on l’estima s’aboca,

deixatada, la vida que ens mou

i penetra sense miraments

en el temps indòmit.

Viure,

agullonats els sentiments,

i el disciplent el silenci.

És la vida què suplica

correspondència,

un lloc a recer de les tempestes.

Tota ella,

girant

beguda a glops

per les boques famolenques

que fugen d’allò fosc

que hi té la més fonda tristesa.

Viure,

damunt una corda

tan insospitada com subtil.

Ara que hi la sent,

la vida és una arbreda

on la llum poda les branques  desfetes.

SORRA INCOLORA

1




OMBRES by Pura María García



Em tancà el vent els ulls,

deixà, en ells, sorra

incolora

inevitable inquilina

que llogà el meu esguard.

Hi vaig acceptar.

Em vaig sotmetre

a la voluntat de la vida que em porta.

Hi vaig ser, de nou,

negació, obligada circumstància.

Em vaig mirar els llavis

dient

que els meus ulls

no volen ja mirar enrere.


PASSADÍS DE L’OBLIT

0

Fotocommunity Pura Maria Garcia

Abans d’intentar creuar el passadís efímer de l’oblit, em vull cobrir el cos amb la cendra canviant que és fer memòria.
Estaves.
Vas ser dins l’única estança on les mans eren pell que paladejà l’amor, l’ascens del sentiment que ara fuig i és dol, bressol de l’ombra.
Vas ser un tot en el temps, l’aixeta on les esferes brollaven, besades, boca benigna, bromera blanca, aliment dels meus llavis destí, al fi, on encendre la vida.
Habitares la terra que a hores d’ara és un desert d’oblit.
Ara és un temps sense temps. No vull escriure’t paraules per ferir-te. No desitge exclamar el desamor amb què em vestires, només vull que aquest brunzit d’idees es rendisca al pou inclement de l’adéu i les paraules.

LES HORES SENSE TU

0

IMATGE BY Pura Maria Garcia




Les onades extraviades,

tombant la vesprada

en un gest que dessagna

l’estany íntim que em resta a l’anima.

Les hores, sense tu, són tan fràgils…

Tenen el mateix color

del desert i el seu silenci,

de la mar absent, de les gavines.

Tot resta ara aturat,

dormint sobre els minuts que creixen.

Sent el temps

i un vertigen de preguntes

confluint a allò que no em pertany.

Sent les temences,

endins del pensament.

Hi veig com cauen defallides

quan trobe la escampada llum dels teus llavis.


AL PARADÍS FERM DELS TEUS LLAVIS…

1







AIGUA D’ESTIMA by Pura Maria Garcia







Va ser,

al paradís ferm dels teus llavis

on els discursos,

desfets,

es convertiren

en lloc on refugiar-me.

No ens calien els gestos.

La vesprada

era el lent viarany

que ahir ens dibuixava.

Entre els instants,

la pluja era,

tot de sobte,

aigua d’estima,

l’antònim d’allò efímer.



Per sentir la música que acompanya el poema, cliqueu MÚSICA I SONS