SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

ABSENCE by G. MURA

Refile els límits que són

el meu jo,

allò més intim.

Els creue,

solcant camins i somnis,

mire les runes del meu
cor,

li explique als ulls

la ennegrida línia que
són les ombres,

les cendres,

les restes

del coratge que he perdut,

ara que es confonen el
futur

i la memòria.

Sobre la vella silueta

que em cerca l’ànima,

sóc jo,

un ressò esbiaixat.

Fuig de mi

per trobar el mirall

on la soledat es desfà

i les nits es vesteixen

amb colors per no ser mai
oblidades.

Còrrec,

camine,

recull les passes
necessàries

per somiar un blanc

que s’emmiralla

més enllà del que em
resta de vida.

Fuig de mi

per esquitxar la soledat,

però trobe l’espessa
ombra

de ta absència.

MOON BY PETER KRAMER

Hem conegut, endinsats

en el llindar d’un somni,

la construcció del temps,

el ponent bastint

els sentits

estranys,

l’encert

desat,

el feble esglai

de veure’ns
despullats

sota el tacte de l’alba.

Hem estat

els cabells de l’amor,

l’assaig reiterat

de la lluna que es desvetlla

i, en la soledat,

ànima endins ens atansa.

WORDS BY CRISTI BUGA

ABRIL by PURA MARIA GARCIA

A la casa vella

hi ha l’anunci d’un abril

que s’emporten les gavines de la pluja;

el mos del temps;

la claror dels teus ulls

i la mar necessària.

Hi ha un so,

sempre hi 
és,

que crida, ànima endins,

amb la seua cadència de flor nova.

La portella està oberta.

Hi ha finestres que condueixen

al ruixim

de les besades

en els llavis.

REFLEKTIONS II by CARSTEN KE.

He acceptat l’exili del meu cos,
abandonant-me sens dubte al continent de la tardor de les teues mans.

Vaig deixar a un costat, més
enllà de la raó, la meua llar, els dies amb crepuscle
anunciats per les nits més sorpreses.

Vaig renunciar a l’estranya ombra que
deixava veure un bosc de preguntes darrere
la contemplació de la multitud que habitava, amb mi, en el
paratge de la terra coneguda.

Vaig oblidar comptar les hores, vaig
beure d’un colp els braçalets de versos que em portaven la
veu a què em dirigia sense saber-ho.

Vaig rebutjar les creences que, com una
llosa, m’arrelaven a un lloc gastat, impost, violeta i sense el
gest de la sorpresa.

Vaig perdre els vaixells que
s’aproximaven al port vençut dels records vius.

Vaig deixar el meu cor en la costa
silenciada per l’arena sense color, sense caragols de mar, sense a
penes onatge ni tempestats.

Vaig abandonar la meua silueta, els
preceptes impostos , les falses creences, el pudor innecessari, les
profecies estúpides dels falsos profetes i em vaig acostar a
la teua boca de rosella, als teus ulls sense ombres, a la teua ànima,
a la teua presència immensa de paraules.

Alguns em van assenyalar amb els seus
dits marcits. Altres murmuraven quina bogeria em feia marcar els meus
passos amb el teu nom. Cap d’ells va comprendre llavors la meua
bogeria, la necessitat del cor de sentir-se créixer amb
l’altre, aprendre l’aroma de la veritat partida,la d’un somni
inabastable que amb les mans s’aconsegueix cada dia.

PARAULES by PURA MARIA GARCIA

Tot de sobte,

la paraula ferix la memòria.

Pedres,

sorra estesa,

retorn imprevist

de la callada llum

i el seu exili.

La boca del record és una corda,

aire,

matèria que empaita

l’ombra del passat

i frega l’ànima marcida

de les aus sense ales.

Vol ras.

Mapa imprecís.

Semàfor del temps.

Sobtadament claror.

Tot de sobte:

la paraula.

Vine,

pels carrers de la pell,

la plaça blanca,

ferma

de la meua esquena.

Vine,

retorna,

com el vent

i desvetlla

les cordes vives

dels llavis breus

que ara callen.

Vine,

com la dolça notícia

d’una tardor de carn

que apunta l’alba.

LA MAR DE PLOM by GROC

S’acosta el mar

tot i deixant escates de temps,

plomes d’aigua

esteses a la llum allargassada

de la sorra.

Em va esculpint

humides
branques en el pensament,

un niu inert

reclòs entre silencis.

S’acosten les ones,

el gest mullat de la mirada,

pupil·les
sense pes,

un cel blau que s’escola

cap als meus ulls,

rastre viu

del somni exhaust

de la vida
i les hores.

DARK NIGHT by ALBERT-HAYR

No entenc

el calfred de la ciutat

quan apaga la llum dels cors

i dels silencis.

És un fanal immens

que cobreix les boques

de les nits fosques.

No entenc

el final previsible de la paraula,

quan t’atansa

a l’adéu i destrossa

el vaixell del futur,

varat
temps

en el port d’un demà inexistent.

FOTOGRAFIA de FERRAN PETIT

Han  descendit les
hores fugisseres,

refilant l’atzur, l’aire anhelat,

les bromoses paraules que capgiren la nit.

Desgranen els sentiments,

el desert poblat de la memòria,

aquest paratge insòlit on els teus llavis

eren estones sobreviscudes al silenci.

Les hores desglacen la neu i el llim

del dies que solquen la mar de la veritat.

Potser ara, amb els instants

que fan invisible la melangia,

les hores s’esmunyen en minuts

d’aquell temps on ens dibuixàvem

el cor amb un pinzell de somnis.

DUBLIN by ENSOPH PIX

Hui la carn és un  amagatall on el plaer ha jugat a ser melòdica raó per estimar-nos.
la neu és un traç blanc. Hi ha un riu rere els cristalls vestits de boira de la
finestra gran. Tots els dits volen i extrauen del llenguatge les ombres que el
passat deixà, indagant en la melangia.

Dublín és un cor vell, un pont, un
paisatge que ens observa, acomiadant l’oblit, ara que els besos ofeguen la voravia de l’avinguda
il·luminada.

Hi ha la més blanca nit amb la més
blanca de les ombres.

No vull abraçar-te amb els meus braços. Ni tan sols abraçar-te amb el meu cos.
 No amb els meus versos.
 No amb la pell.
Voldria abraçar-te amb el temps, fer-te romandre en les hores, convertir-te en instant per  eternitzar la teua veu, la teua presència.