SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Fingiré que desconec el sabor de l’absència

que deixes quan les teues passes enxiquixen
els camins

i solitaris queden els ulls que et busquen.

Fingiré que el fum de la cigarreta seda el
meu cor

i  el
transforma en tambor que engroguix

records imprecisos, vesprades de novembre
que perixen.

Fingiré que la veu, el telèfon i les cartes

són ponts que no es tanquen ni tan sols

quan les barcasses del futur s’afonen i
sotsobren.

Fingiré paciència. Simularé que els
rellotges

són de cera incolora i es desfan amb cada
colp

d’hora encollida sobre el penúltim minut.

Fingiré que s’allunyen ells, els matins,
carregats

amb gladiols inventats quan la teua mà en
l’aire

llisca el teu adéu i em somriuen els somnis.

Fingiré la meua fortalesa. Faré com si la
meua soledat es dividira

al pensar-te i dir en veu alta el teu nom,

la teua identitat, la perxa vocàlica que
acull el teu cos desitjat.

Fingiré que sóc capaç de véncer aquesta
nostàlgia

que s’entesta a convéncer-me que el futur

cap en un sol demà.

Fingiré. Podré inventar, inventar-me un ànim

inexistent, exagerat i irreal, una alegria
que no tinc

quan sóc buida de tu i cerque el teu abraç.

Fingiré que aquesta espera en què
t’esperance és indolora.

Fingiré un somriure quan algú somie

prop de la meua pell i em recorde que és
possible

que l’amor desfaça el temps que no passa.

Fingiré que no anhele la teua tornada perquè
pugues

esquivar la urgència amb què inconscientment

reclame la teua llengua, les teues idees, el
teu sexe i la teua presència.

Fingiré ser au adormida, recolzada en la
polleguera de l’espera,

mentre desdoble cada ombra prematura

que porten les estacions que no són
primaveres.

Fingiré. Seré impostora de mi

perquè no et dolga estar absent de la meua
boca.

Fingiré. Puc fingir que resistisc
l’enyorança

de trobar-me entre les teues mans de d’heura
enfiladissa.

Puc fingir-me, allunyar-me de la lògica en
què em saps

la dona que t’ama, qui regira el fosquejar

i el fragmenta en estreles  perquè tornes

ocupant l’amplitud de totes les senderes.

Fingiré. Simularé. Seré impostora del hui
que

dens se subjecta als meus malucs.

Saps que no podré
fingir-te,

que és impossible ocultar l’empremta de
l’amor

que cada dia al meu cabell de medusa
exploradora

deixen els teus dits tebis i concrets, el
teu llavi somiador

la veu que et recobra, el sol, el teu cos
grat.

Fingiré que suporte l’espera fins que
tornes,

però tu saps, amor meu, que espere

també les ombres blaves de les teues
passes.

Aniré a tu, has dit amb paraules vertaderes.

L’espera es fa un temps que batega innecessari.

Torna, amor meu, torna’m els teus llavis,

deixa’m el temps on no hi cap l’espera…

Et buscaria les mans en aquest instant dens en què la nit descendix fins
als meus ulls.

M’aguaita el desig, t’aguaite amb ell mentre imagine el teu tacte recorrent
sense límits la pell del meu coll. Ara que la lluna serpenteja l’espai nocturn
irreverent que ens distancia, el teu record s’alça com un esquivament
inevitable en què és fàcil sucumbir.

Et buscaria les mans blanques, la seua agitació primera, la forma en què
em repassen la pell. Et busque en la meua memòria i s’humitegen els teus llavis
al fregar-me, es banyen en el pressentiment la meua disposició i el meu alé.

Tu recorres el meu cos com  agulla
que enfila els batecs, preparant el teixit de deliri que ha d’esclatar quan les
teues mans troben allò que busquen. Situe les meues al voltant dels teus dits
intrèpids i acompanye les seues carícies com si ambdós fóssem una sola veu que
anhela dialogar amb la nostra carn.

Tornes als meus sins amb les mans, les deixes en el punt precís en què
ahir les vas detindre, abans de besar-me els ulls i abraçar-me perquè el matí
naixent no m’arrossegara cap a un adéu.

Els meus pits et reben amb la pell oberta, excitats els seus voltants,
latents aurèoles volcàniques, concises, expectants, sabedores de la suavitat i
l’ímpetu amb què declines la manera en què les toques. Acostes el llavi
desitjós al seu vèrtex carnós i en ells et recrees, compassant la teua
llengua  als meus batecs, la teua boca
als espasmes de mon pubis, inexplicable dansa que ambdós prosseguim sense
detindre’ns en el món més que per a allunyar-nos d’ell i les seues fronteres.

Beses, els beses, besant cada porus, els traços de la pell que únicament
se sotmet a la teua humitat consentida i amada.

Vull la teua boca sobre la meua boca roja.

Vull la llum del teu sexe, enllumenant les ombres que la carn esquiva.

Vull perdre’m en les teues mans d’argila constructora, atrevida marea en
què naufragar  és acréixer el blau dels
oceans dormits.

Vull els teus braços com algues capturant mon pubis, la meua cintura,
l’amplària trencada dels meus malucs dolços.

Vull que entres en el meu cos com l’aire que no cessa davant les
muntanyes transitòries del temps que passa i encadena nostàlgies.

Vull la teua bromera, esguitant l’interior de les meus cuixes de nacre.

Vull la possessió, la teua possessió, l’adjectivació sublim del teu cos
encés.

Vull la nit si tu estàs.

Vull el desig.

Vull les teues paraules mentres deslligue l’aigua que guardava fins que
tu vas provocar la riuada sensual de tots els seus camins.

Vull que lligues la meua carn al teu silenci.

A colp de paraules silents, vull el teu amor i la teua passió, el teu
sexe i la teua tendresa. Tot sembla que vullga ser volgut quan la teua
presència s’intuïx o es pressent.

En aquesta nit de records extraviats, sent la teua veu  tan pròxima que s’escolten en ella els meus
batecs.

 I vull, et vull, vull voler si és
en tu, si tu ho vols…

La mà prolonga el desig que naix des del rerefons
del cor, en una declaració carnal d’intencions. El cor desborda el seu
perímetre i batega a cada colp d’anhel, imaginant a l’altre cos, a la seua
aigua delicada com la  rosada engendrada
en la llum d’una nova aurora.

 Els llavis pronuncien, freguen, tempten, busquen,
palpen amb la pell i les comissures la veritat que altres llavis amaguen. Dissipen
les ombres que la boca impostora, a mitjanit, mitjafosca i mitjaveritat
s’entesta amb una obsessió insana per llançar dards enverinats sobre els
sentiments de l’altre.

 La boca 
tanca l’espai on naixen les paraules i els silencis construïts amb
absències després d’elles.

 La llengua no emmudix la carn, la subratlla, la
traduïx, la descriu i la recorre en itinerari únic i precís. Així, amb la seua
ànima aquosa i sentida, llisca a través de les fantasies i les imatges secretes.
La llengua rumia la vida i la transforma en llibertat, llum i lascívia.

El sexe clama en la mínima expressió de la seua
latència, s’expandix en un mantoell de levitat creixent i esperada. Tot en ell
és claredat, el contrari a un abisme. Senzillament, de la mateixa manera en què
una flor s’obri quan es acaronada per l’alba repetida, el sexe escampa la seua
essència sense enganys, transmuta l’oculte i negat en veritat expressada al
vent de qui no l’esquiva. Cada moviment succeïx encadenat a un impuls inicial
que el provoca i, després d’ell, el deliri i el desig estremixen de nou tots
els noms, totes les parts d’un tot indissoluble: cor i cos; llavi i ànima;
esperit i excitació; calidesa i pecat; provocació i silenci; pensament i
carícies.

 Som parts d’un tot suscitat per l’univers de la
carn,  satèl·lits arriscats que ondegen
en la luxúria, en la fam sol·lícita que eternament busca ser saciada en
l’altre.

Els poemes de
Kerouac mai no han aconseguit sacsejar la meua sensibilitat com altres autors,
altres versos i altres imatges plàstiques ho han fet. Tractar de descobrir la
raó és pretendre captar l’essència de la poesia per a  intentar continuar amb la gosadia de definir
què fa que un vers es convertisca en una carícia, en un impacte emocional o en
un terratrémol que assola amb benignitat 
l’ànima.

 Un text en prosa és un fragment de realitat,
real o fictícia, que s’assenta d’una manera contundent davant dels ulls de qui
vol desxifrar-lo, llegir-lo i interpretar-lo una vegada ha recorregut eixa
senda preciosa que conduïx dels sentits externs a l’ànima, d’allò que s’ha
experimentat en ella a les pròpies vivències i des d’aquest punt emocional al
pensament estètic i simbòlic que les interpreta, embriagat per una sensació
indescriptible que únicament s’experimenta quan alguna cosa  o algú ens commou la pell i el cor.

No obstant això,
el poema es desplega amb aparent humilitat, ja fragmentat en versos que citen
la mirada del lector per a invocar la seua lectura. L’un sobre l’altre,
encastats per pauses certes. Elles, les pauses, les formes que adquirix el
silenci per a penetrar els versos i dur el timó de la poètica, es mostren
distintes, intencionades i conscients del seu poder quan vagaregen amb precisió
entre un vers i el següent, entre una escletxa de bellesa i aquells amb què ha d’unir-se
perquè el poema siga veritat. La pausa espera que la veu interna del lector es
detinga abans de continuar caminant pel vers successiu i ser el silenci més
intencionat de tots els silencis.

La poètica
transcorre entre els versos que els poetes arrepleguen quan diseccionen la
realitat i les seues ferides. De vegades, hom busca involuntàriament una
resposta i descobrix la primera paraula d’un poema que no pretenia ser trobat,
sobtadament. El caos ordenat i vital, entròpic i preciós, que forma nostra
ànima i les vivències que ens constituïxen, s’ordena per a ser vestit amb
línies poètiques, versos i manolls seqüenciats d’estrofes. La poesia esborra
ferides antigues i les transforma en empremtes pacificadores amb què tenim la
possibilitat de  reconciliar-nos, sense
curar-les.

Quan vaig llegir
per primera vegada alguns dels poemes dispersos de Kerouac no vaig percebre que
la mà dels versos s’estenguera i buscara les meues: vaig sentir el mateix fred
amb què potser ell desitjava contagiar-me. El poeta americà, posseïdor d’un nom
compost, Jean-Lluís, que va simplificar i va transfigurar en un acte lúdic i
irònic, va passar a formar part dels autors que havien desitjat dir-me però
no havien aconseguit arribar-me. 

Ahir, una persona
molt pròxima a mi va extraure un llibre de Kerouac i el va abandonar sobre la
taula en un acte menut, un d’eixos actes que semblen haver estat realitzats més
enllà de tota transcendència malgrat que són els que posseïxen una
intencionalitat tan potent que mai no arribem a comprendre-la, afortunadament. L’home
de mentó pronunciat, mirada evadida i ulls profunds, amb un nom compost i la
voluntat de ser poeta, tornava a la meua vida, novament. Mai no he cregut
totalment que les casualitats siguen exponents simbòlics de fets que encara no
han succeït o calaixos metafòrics que conserven en el seu interior una cadena d’accions
que conformen un futur únic, destinat exclusivament a cada un de nosaltres. No
obstant això, des de fa uns dies, intuïsc que els actes i esdeveniments,
especialment els més minúsculs i aparentment els de menys importància, amaguen
símbols i indicis que desitgen amb vehemència ser veu per a la nostra
consciència.

Si voleu llegir el text sencer i els poemes , cliqueu “Vull llegir la resta…”

Kerouac va tornar ahir a la meua vida. Les
paraules que dormien al seu llibre van quedar sobre la taula, dòcilment unides
en poemes dispersos i breus. Vaig agafar amb les mans eixe conjunt poètic i una
pàgina, la que romania marcada amb prou feines per un duplicitat en el vèrtex
superior, va mostrar la seua voluntat de ser llegida pels meus ulls: ca ciutat
que va descobrir l’escriptor de mirada intensa, una vegada més, es fragmentava
en barris convertits en versos extremadament curts.

Kerouac
no va comptar amb que el temps havia
transcorregut per a mi, també.  No sabia
que he deixat de creure que els esdeveniments i les casualitats es
produïsquen
a l’atzar. L’autor que va canviar els seus dos noms per un nom distint,
un
tracte aparentment de perdedors, no era conscient que ahir trucaria la
porta de
ma vida, involuntàriament. Aquesta vegada, va provocar les meues
paraules i em
va agitar l’ànima, em va incitar a dibuixar versos, amb una forma
semblant a la
de la seua veu. Ells són les mans que m’han acaronat hui,  només unes
hores després, per  desfer el gris antic d’aquest matí nou:

1.

La realitat és

el no-res.

Ens van educar

amb miratges,

forçats a creure

en el demà.

Si la possibilitat succeïx,

no és fet, llavors?

Ella deixa la seua presència

en el ser d’un instant.

Després, mor.

Forma el no-res.

És la realitat.

2.

L’amor

únicament existix

mentre

s’enyora.

Els barris són

estranys

cementeris

d’estima morta

que la ciutat

encara vetla.

3.

LA CIUTAT I LES SEUES
FORMIGUES

La consciència de l’home de l ciutat es
deixa engolir pels seus remordiments, sobreviu a les formigues, als actes que
ha deixat per fer, a la vora del camí.

4. 

NEW YORK

La naturalesa no batega on el pont de
Brooklyn comença. Allí, la ciutat és un holograma que no pot enmirallar-se en
el cel que la cobrix. Les ments dels seus habitants buiden la seua angoixa en
ella. Aquesta ciutat negra s’avorrix a ella mateixa, cada dia.

Per escoltar KEROUAC recitant alguns fragments dels seus poemes, cliqueu aquesta paraula: KEROUAC

És en la penombra on desitges que em situe, interrompent la diagonal
lluminosa que dividix l’espai en què anem a trobar-nos.

Estàs assentat sobre la vora del llit, el badall que et manté alçat
sobre les teues cuixes despullades. Has entrat en aquesta habitació després de
permetre’t conscientment el temps precís perquè jo, abans de la teua arribada,
prepare el meu cos i inunde el silenci irreal que ens envoltarà.

-No deixes sobre la teua pell més que el desig- m’has murmurat amb la
teua veu més íntima-. No concedisques al teu cos més que el vaticini de la seua
intersecció amb el meu.

Mires, escrutes la llum tènue  que
com a únic reflex li permets a la nit que s’inicia.

Les palmes de les meues mans es recolzen en la paret ocre, adelerada com
elles per sentir una vegada més la calor de la carn i l’evocació de la pell.
S’obrin a la superfície sobre la qual se situen, adquirixen fermesa.

Estic davant de tu, nua, vestida d’ànsia, espectadora expectant de
l’aire que creix dins del mateix aire. Et brinde la meua esquena nua. Tu
l’observes encara que en realitat el foc intens de la penombra únicament et
deixa endevinar-la. No pots veure el meu rostre. L’extensió intrèpida del meu
dors traça la dimensió carnal que prompte faràs teua.

Després dels instants creixents en què aguaite, darrere de mi,  la teua excitació i la teua mirada lasciva,
el lleu so dels teus peus desabrigats sobre el sòl de fusta marca l’inici del
teu acostament, l’esquivament cadenciós de la distància fictícia en què
ansiegem trobar-nos per a exaltar el nostre deler.

Sent la teua proximitat. No distingisc el teu cos. Cap part de tu frega
la meua esquena. No obstant això, l’ardor creix, es posiciona entre el teu cos
i la meua pell, forma una tanca que es desfà al ritme en què t’atanses. El teu
alé, enardit sense pressa, sense amagatalls, irisa el meu bescoll i recorre la
meua esquena amb impudor. M’estremisc, fantasiege amb el primer dels fregaments
reals de les teues mans.

Si voleu llegir el text complet, cliqueu “Vull llegir la resta…”

T’apropes, t’acostes a mi. Deixes caure besos humits  que laceren amb passió el meu dors i la pell
dels meus braços. Amb les teues mans, en un gest de múltiple intensitat
recognoscible, pressiones la pell de les meues natges. Amb dolçor decreixent,
colpeges la seua carn buscant augmentar el deliri amb què transmeten, a la
resta de mi, l’eretisme amb què en aquest instant formes el meu centre
irrenunciable.

Els meus glutis enrogixen. Jo sent el batec de la fam sexual. Novament,
ascendint per ella, els teus dits tracen cercles i línies amb formes definides
sobre la meua esquena. Ara sí, en un moment precís en què la teua determinació
es transforma en acte i constància, el teu cos s’inclina per a prendre un
contacte cada vegada menys simbòlic amb el meu. Gemeque, continc el meu ímpetu,
l’impuls cadenciós del meu sexe iniciant l’onatge de la seua aigua més secreta.
Gemeque i continc el meu deliri, la meua frenesia , els amarre a la pell dels
meus llavis, els sostinc, els refrene.

No pots veure la meua cara. Continue oferint-te la meua esquena.

Amb el ventall dels teus dits, oberts com el final d’una tempestat,
busques els meus pits i els palpes; els abandones transitòriament per a
aguaitar-los després amb força continguda, indeleble com l’empremta que activa
la superfície enrogida. Una de les teues mans indaga el meu sexe i el recorre,
mesclant-se amb els fluids que emanen mentres crema. Introduïxes els teus dits
transeünts en ell, jugues a solcar-lo com si ells foren els peixos que
desemboquen en ell, el naveguen, el creuen en la seua profunditat més extrema.
Aties amb ells el meu sexe, obert a tu, oferint-se a la complaença més intensa.
La humitat es densifica, sense perdre la vivacitat que també el constituïx.
S’estén l’aigua que descendix, que m’enaigua els engonals, el pubis, el
reconegut inici de les meues cuixes. Jugues a desdibuixar, amb la dansa
perdurable dels teus dits, les fronteres de la meua epidermis i la intimitat
dels meus llavis més íntims. Simules distanciar la luxúria, la vehemència i
l’afany del meu pensament per excitar-se amb el teu.

Endevine la teua penetració, la pressent i la sé, de la mateixa manera
que podria desxifrar la pluja quan el gris ocupa el firmament envellit.

La teua mà rastreja un nou itinerari, marques el camí des de mon
clítoris fins a les natges. Allí romanen els teus dits, estenent la humitat que
reconstruïxes mentre la teua respiració, que s’agita i acreix, envolta amb un
halo d’alé el meu dors eriçat.

Pelegrines les meues natges, les inflames, les rondes amb les palmes
subjugades de les teues mans, les tanques i les agafes. Separes amb elles els
meus glutis, acarones una vegada més la seua pell desperta. Sé que serà ara
quan el teu penis s’endinse en mi i em penetre mentre m’oferisc a tu. Sé que
serà en aquest instant quan el teu sexe difumine els meus límits recòndits, el
meu dors ofrenat sense hipocresia ni mentides.

El teu sexe intuïx l’espai en què finalitza la part posterior del meu
cos, el paisatge que circumden les meues natges, l’oasi que troba la seua
expressió enmig dels meus glutis. T’endinses en la seua amplitud, amb dolçor,
esperant que cada penetració l’intensifique i dilate la seua extensió i el seu
plaer. Posseïxes el meu cos, lliurat des de la llibertat, perquè el prengues,
el renovelles, provoques un cércol d’anhel que s’inclina davant del teu sexe.
Fas teu el meu  pensament, la meua sensualitat,
la concupiscència de la meua gana. La fas teua. Em fas teua. Et sent meu. Et
faig meu.

Finalment, el teu sexe es deslliga en l’interior del lloc que únicament
ell franqueja, en el final més final de la meua esquena blanca. La teua
essència i la seua impregnació són una; la teua pell i els teus llavis no es
diferencien; el meu cos i els teus gemecs es fonen; l’amor i el desig brollen
com aigua incontenible.

Diumenge fosc.

Diumenge d’un
juny previst que finalitza.

Últimes hores
nocturnes de l’eix simètric de l’any.

Mitjanit.

La foscor  vibra entrellaçant sons.

Porto.

Diumenge.

Casa da  Musica.

En l’entrada
d’aquest edifici construït sobre un puzle ordenat de cubiculums, quadrats i
formes geomètriques d’inusitada magnitud, hi ha persones que romanen de peu.

Murmuren amb
agitació, algunes.

Altres es
miren als ulls per a difuminar l’absència de paraules.

Dues dones
semblen esperar en uns dels cantons.

Tots pretenen
allunyar-se de la pluja que comença.

L’aire de l’exterior
de la Casa da
Musica contrau els acords més persistents del concert de jazz.

Tres homes.
Dues dones. Cinc essències convençudes que el so es produeix lliure darrere de l’harmonia
de veus i instruments.

“Resignação?
Não per a mim, não per a nos.”

Com un signe,
l’interrogant indirecte que ha deixat l’ultima cançó, ronda entre les gotes de
pluja que descendeixen de punts indeterminats del firmament fosc.

Estic dreta.

Espere  la pluja.

Espere en realitat
el seu final o almenys el descens del seu ritme.

Simule
contemplar el que hi ha enfront de mi.

La Praça de Mousinho d’Alburquerque es convertix
sobtadament en un xicotet destí per a la meua mirada.

La paret
blanca que vist el mur del lateral de l’edifici muda el seu color trànsfuga
quan homes i dones es recolzen contra ella. Eleven la seua vista cap als
núvols, soldades una a una fins a formar un cel que no permet el titil·lar d’una
sola estrella.

Continua la
pluja.

El meu cos es rendeix
a la indecisió. Desitge mullar-me amb l’aigua que porta la pluja esta nit.

Per què espere
el seu final, ací, com una dona més que no s’atreveix a respondre’s?

Vull permetre
a la pluja el seu bany tumultuós, improcedent.

Tanque els
braços i ara sí, observe la plaça i els transeünts que la creuen buscant un
mínim refugi.

Pressione els
braços. Els creue sobre el meu tors.

Fa fred, un
fred lleu però hospitalari.

Les
trajectòries dels automòbils tixen un ordit que acordona els límits de la
plaça. Fem murs. Establim fronteres. Tracem horitzons artificials per a
sentir-nos, o creure’ns, protegits de l’absència de vores.

Sabem que la
llibertat és un buit immens. El mateix buit en què naix la pluja o la
distància.

Aquest mateix
fred. Aquesta paret blanca. Els sons que encara són eco en la meua percepció.

Amb les llums
agitant-se en els seus mateixos reflexos, l’avinguda do Bonavista és un
joc d’espills.

Automòbils,
llums i passos.

Foscor, pluja,
itineraris i les empremtes que deixen en les voreres antigues.

Fa fred.

La pluja no
cessa. Ha esperat tantes nits a ser realitat que en aquest moment, mentre el
diumenge llangueix, no desitja ser passat sinó ara.

Un home parla
pel seu telèfon mòbil. Dóna xicotets passos en cercle per a no abandonar el
refugi improvisat davant de la pluja que li ofereix un vèrtex del mur blanc.

Com la pluja,
les seues paraules gotegen des del seu pensament. Li les ofereix a un
interlocutor anònim i distant.

Segueix la
pluja.

Ell continua
en el seu diàleg a través d’un fil invisible.

La meua pell
percep la humitat que ha calat en mi, sense condescendència.

Creue els meus
braços.

El meu pit
mostra la seua sensibilitat davant de l’aigua que porta la pluja.

Tinc fred.

Tinc records.

Molts s’amuntonen
mentre la pluja cau. A un altre ritme diferent d’ella.

Al ritme que
prenen els records que fugen de l’oblit que el passat propicia.

Continua
plovent.

Ningú desitja
realment que cesse.

“Resignação?
Não per a mim, não per a nos.”

La veu de
Luciana Alves roman amagada en la pluja. Només jo l’escolte.

Cauen records
sobre la meua pell. Gotes de la memòria.

Porto els
subjau .

Ells susciten
un murmuri imperceptible en el meu pensament.

L’aroma que
deixa la pluja és tan distint en aquest lloc de formes geomètriques…

Creue els
braços sobre el meu pit, eixe que tu beses quan extravies els teus llavis.

La pluja ha
decidit ser aigua perenne sobre les voreres de Porto.

Inesperadament,
sent les teues mans fregar el meu bescoll i despentinar-me el cabell.

Ets tu.

Són les teues
mans d’au que porta la nit.

M’abraces per
l’esquena.

El teu alè
irisa el meu coll.

Ets tu, mentre
la pluja continua agitant el firmament.

Arribes amb el
teu abraç.

Ets tu.

Gire la meua
esquena.

M’incline a
buscar-te amb els meus ulls de nostàlgia.

Però no estàs.

No ets tu qui
m’abraça.

És la pluja en
Porto.

És el teu
record. Una altra forma que prens per a estar en mi.

Plou.

La pluja
cessarà abans que ho faça la nit.

El teu record
em mulla, com pluja d’ahir que recorre la meua enyorança.

No
desitges destapar-me.

Sense
aixecar el llençol malva, t’aproximes a mi.

El llit
ha perdut la densitat de la nit.

T’acostes
evitant que la nuesa del meu cos sigui transparència per sobre dels llençols.

La meva
cara resta lleument sobre el coixí.

El llit
és el continent que ens acull.  El seu
sabor a sal està encara adherit al meu paladar.

Entra
la llum.

 La finestra blanca permet que es filtri sense
objeccions.

Tinc
els ulls tancats.

T’acostes
evitant que el meu cos nu sigui fregat per l’aire del matí que emergeix.

No obris els ulls, em murmures.

El
sabor de la teva veu es conjuga amb el sabor a sal de la nit i del teu cos.

 El meu s’abandona a la immobilitat desitjada i
voluntària.

No obro
els ulls.

Obro la
pell, m’obro als teus llavis.

Les
teves mans s’obren a la meva pell com ho fa el matí.

 Retires el cabell que entapissa el meu clatell
amb els teus dits precisos.

Deixes
el meu coll a la intempèrie de les teves mans.

Ho
acaricies.

Ho
adorms tocant-lo.

Respiro
lentament.

Obro la
meva respiració a les teves carícies. Com obro la meva pell al teu desig. Com
el matí s’obre al dia, sense condicions.

Percebo
la teva llengua de clarejar sobre el meu clatell, acostant-se al lòbul ansiós,
a la galta coberta de rubor.

Em
beses els ulls.

Beses
la meva mirada.

Humiteges
les meves parpelles amb la teva llengua intrèpida.

Beses
el paisatge dibuixat en les meves pupil·les.

No obris els ulls -em murmures.

Estàs
sobre la meva esquena, agotnat en la llibertat d’aquesta part del meu cos.

No puc
acaronar-te els llavis.

No puc
acariciar la teva pell.

Noto el
teu sexe divagando per la meva esquena i els meus glutis.

Estàs
sobre la meva esquena.

Per continuar llegint, cliqueu “Vull llegir la resta …”

L’alliberes
del seu caràcter secundari i la fas teva.

La
recorres com si aquest matí incipient desitgés clarejar com una llum primigènia
i destellant.

Murmures
sons que gemeguen en les meves oïdes, que esclaten amb la força amb la qual
brolla la renta magmática i fluida de l’excitació del meu sexe. Recorres amb
humitat la blancor hospitalària de la meva esquena submissa deixant un rastre
interpretable i homogeni sobre ella.

Les
teves dues mans oscil·lantsem cobrixen inesperadament els pits. S”estremeixen.

S’estremeix
la meva ànima.

M’estremeixo.

Les
teves mans pasten la carn blanca que ja no és més desert sinó paisatge pel qual
camines.

M’estremeixo.

No
detinguis el teu tacte, volgués dir-te sense paraules.

Situo
les meves mans sobre les teves.

Ballen
les quatre sobre els pits excitats i rogencs.

Balla
la teva llengua al compàs del desig i de les mans.

Balla
la meva pell, oberta a les teves carícies.

Balla
l’anhel d’arribar a compartir la teva escuma.

Balla
el teu sexe, bategant ferm a prop del meu, esquivant la seva total proximitat.

Balla
el batec del meu sexe la dansa del preàmbul d’un clímax pressentit.

Les
teves mans descendeixen a ell, sense deixar la meva esquena, i pressionen
l’excitació perquè creixi.

Has
deixat les meves mans sobre els meus pits.

Sóc tu
en mi mateixa. Sóc tu amb les meves mans.

Les teves
mans de brisa enalteixen el meu sexe.

T’estremeixes
en mi.

El meu
cos vibra.

L’escuma
de la teva essència em recorre l’esquena.

 L’aigua de la meva s’allibera en les teves
mans.

T’estremeixes
en mi.

Vibro
en les teves mans.

No obris els ulls -em murmures.

M’inunden
els teus petons com inunda el matí els nostres cossos.

Entre la longitud interminable de la passió,
la teva pell revoca la presència de les ombres.

Elles sucumbeixen davant l’oralitat dels
petons portats per la teva boca.

Llum pròpia.

Llum sense cautela.

Foc sense permís amb sobtada sed mai
anunciada.

En l’interior de la pell relliscosa que
antecedeix a la teva carícia, la teva llengua bressola la meva, recreant-se en.

Submisses, els meus malucs oscil·len. Són
voluntat per a rebre’t sense demora. En un VINE convertides les meves mans.

En un ENTRA transformades les intencions del
meu sexe a l’inici del lliurament. En la profunda intuïció dels petons per
arribar, per sentir-se, desperta la fam per acaronar-te.

Llavors, la certesa de no ser sinó en les
teves mans i el teu sexe esquiva les hipocresies que oculten l’essència de la
dona que sóc.

Llavors, la certesa d’ésser en tu desfà el
miratge del futur.

Sense la presó del temps, el meu desig de ser
tan teva com la teva pròpia saliva batega sense esperar desenllaços.

La passió  s’assembla a un lloc
hospitalari, al vibrar incessant que és viure, al clímax en que l’emoció es
multiplica.

La longitud de la passió que  vincula se
sembla al final de l’infinit: no té cap horitzó . La passió  el  difumina.

Penge
l’auricular del telèfon amb el total convenciment que la teva veu és aquesta
nit més profunda.

Has
evitat com sempre que pots utilitzar el telèfon mòbil.

La teva veu té colors que es dilueixen en el soroll de
fons d’aqueix estrany i minúscul artefacte, repeteixes,
una vegada més, quan inicies la nostra conversa.

Estàs
prop de mi.

Bastaria
un curt trajecte amb cotxe perquè la nostra abraçada no fóra imaginada sinó
real.

No
obstant això, en nits com aquesta, vam simular acréixer la distància entre
nosaltres i ens demanem la veu per a anhelar encara més una nova trobada.

Donar-se la veu és lliurar una essència distinta a la
carnal però, com ella, és un centre d’intensitat d’inusitat valor, vas murmurar la primera vegada que em demanaves paraules mentre fregaves
la meua esquena amb la teva llengua.

 “Mussita
el que sents, no solament el que et faig sentir en aquest moment. Digues
paraules amb els teus llavis, augmenta el cabal d’expressió que ja emana de la
teva pell i que escolte commogut. Parla’m. Parla amb la teva veu mentre la teva
esquena em conversa”

Quan
les teues paraules, les quals desitgen exiliar-se del pudor involuntari,
adquireixen aqueix matís d’imperatiu subtil, quan m’ordenen sense manar-me,
quan em reclamen sense demanar-me, quan són directes i em requereixen?
acaricies ambdós costats del desig, els dos límits inabarcables del sentiment.

Em fas
créixer en la llibertat d’acceptar o no el teu requeriment, la teva demanda
insinuante i ardent.

Provoques
també una estranya emoció al desitjar mostrar-te una submissió voluntària i
limitada, conscient, inesquivable i paradoxal.

Mai
abans vaig sentir plaure en acostar-me a la submissió des de la vora del desig.

La teva
veu m’incita a una forma de lliurament mai abans coneguda.

Per què
trobe en ella hui un plaer que desborda la meva gola i m’encén la pell? Per què
desitge lliurar-te el que cerques, sense abandonar la llibertat que per a mi
construeixes?

Senc
plaer.

És més
intens que el plaer.

Si voleu continuar llegint la resta del text, cliqueu “Vull
llegir la resta…”

Experimente
un deliri que transcendeix la carn i el meu sexe, la pell, el meu cos…

Visc el
desig d’obrir el meu cos a les teves mans i demanar-te que prengues la meva
esquena i la posseïsques.

 I em posseïsques des d’ella, des d’un lloc des
d’on no puc contemplar el teu rostre.

Des de
la dimensió de l’acte del lliurament que no coneix sinó el mateix lliurament.

Des del
punt cardinal d’un cos que espera ser tancat en un altre que somia posseir-lo,
penetrar en ell.

Així,
d’esquena a tu, d’esquena a les teves mans, la teva veu adquireix un matís
càlid d’imperatiu incipient i tan dolç…

La teva
veu deixa les teves paraules a banda i banda de la meva columna vertebral, en
la pell rosada de les meues natges expectantes.

La meva
esquena és un eco de la teva veu.

La meva
ment s’excita sentint aqueix lleu desig de submissió que em recorre. Em sé
lliure.

Lliure
en tu.

Aire en
les teves mans d’home que modelen un firmament eteri perquè els meus ulls
somien.

Em sé
lliure i, alhora deslligues el meu desig per ser teva, des de la llibertat,
però fregant la ribera de la submissió conscient i limitada.

Em sé
lliure i, alhora, no desitge esquivar l’ànsia de ser el teu eco i el teu oceà.

Des de
la llibertat que en mi acreixes, sóc jo qui vol donar-se.

Donar-te
la mateixa essència que em forma.

Donar-te
la pell que m’envolta com mur de paper si el teu sexe s’acosta als meus llavis
calents.

Donar-te
el paisatge del meu pubis perquè merodees en ell i ho transites, ho habites en
les nits que floreixen.

Des de
la llibertat, sóc jo qui et cerca i t’anhela.

Des de
la llibertat, m’excites també quan em demanes sense demanar-me, em requereixes
sense mostrar la teva voluntat de requerir-me.

Des de
la llibertat, l’amor descobrix i pren una nova forma: el lliurament en que
t’oferisc el que sóc perquè em pobles i òmpligues la pell amb els teus petons
d’home.

1 .

Defenso
la teva pell

amb
el límit intangible

de la
meva boca.

Crida’m
en ella.

Desborda’m
sense despertar

 tot just l’ombra de la meva ànima.

Perd-te,
per fi,

a
l’altre costat de mi,

en la
carn blanca

 on neix la meva esquena.

2.

Igual
assembles un gir

de
l’atzar,

un
petó ingràvid,

el
contrari al buit,

que
un au que despertés

quan
l’alba trenca

el
vestit de la nit.

 Igual sembles

un
eco dels meus llavis

que
l’essència misteriosa

que
conté la teva essència.

3.

Guaita:

Maig
té

en la
seva mirada solar

 la llum que tant enyores.

4.

L’adéu
se sembla a una casa abandonada. Els ulls llunyans d’aquesta tarda ho
endevinen. Aquells passos se succeïxen, un després d’un altre. Tot i gens es
torna remot. Fins a la llunyania fuig de l’avui, en vol inesperat i cadència
tránsfuga…

5.

Gens
sap més a tu

que
el teu record.

Inútil,
el temps

cedeix
davant la urgència

amb
que et busco.

No
necessito saber-me

 entre l’aigua i la teva veu

per a
ser, en el teu record,

 hora definitiva sense tu.

Hora
extraviada i sobtada.

En
ocasions, no és suficient amb tenir-me entre les teves mans, amb observar els
gestos que el plaer i el teu amor provoquen en mi.

Contemples
el més minúscul dels moviments del meu cos desdoblegant el teu tacte,
multiplicant la teva mirada per a trobar el grafisme emocional amb el qual
interpretar-me.

Tu saps
del meu desig.

Ets tu
ell mateix.

Saps
del buit en el qual sucumbisc quan l’esquive.

Els
girs de les teves mans subratllen la meva impaciència.

Els
petons que s’inicien volen en diàspora sentida dels teus llavis a la meva
recerca. No obstant això, en ocasions, no és suficient per a tu l’observar el
meu plaer i sentir-lo créixer en l’alè fèrtil del teu cos.

En aqueixos
moments, distancies la teva boca de la meva i esculls les paraules que tanques
en la teva petició:

“Explica’m amb la teva veu què desitjaria no la teva raó,
sinó el teu propi desig. Demana’m allò que les meves mans no saben, que la meva
llengua encara ignora.

Duu la petició del teu sexe a les meues oïdes.

Guia’m per a trobar el cim al qual vol arribar el teu
plaer màxim.

Fes-me la petició que la teva carn encara no ha gosat
pronunciar, en la qual la teva luxúria no ha desitjat pronunciar-se per temor a
ser escoltada i complaguda”

Em
suggereixes que siga jo qui et demane. Que siga el meu cos qui s’expresse.

No és
suficient el ball ocult dels teus sentits en aquesta foscor incessant que ens
porta la nit.

No és
suficient la penetració repetida del teu sexe en el meu.

La seva
juxtaposició real, l’acte reiterat d’envair amb la part del teu cos en la qual eres
essència i escuma la intimitat més profunda, més íntima i sentida. Desitges que
et demane.

És la
teva petició un joc d’espills laberíntic i estrany.

Em
demanes que siga jo qui oriente els actes dels teus dits i el teu sexe; que
siga jo qui convide a la teva excitació per a alimentar-la i sostenir-la.

Desitges
que et demane realment què desitja el meu cos que encara no haja obtingut de
les teves mans?

Desitges
realment que dibuixe el mapa irreverent del camí que han de solcar els teus
llavis i la teva llengua en el continent nou del meu pubis?

Els
teus ulls em diuen la resposta.

Si voleu continuar llegint aquest text, cliqueu “Vull llegir la resta…”

No és
suficient per a tu el meu plaer més extrem.

Encara
desitges que aquest cresca fins i tot en la seva infinitesimal fam del cos.
Interrogue al meu desig per a dur-te a la pell el que ell et demana, per a ser
la veu del que no m’atrevisc a requerir-li al teu sexe.

Et
distancies del jaç en el qual fragmentem el temps a colp de carícies i aigües
blanques.

M’abandones
en ell per a escoltar la meva veu, la meva petició subyugada al foc del teu
sexe.

Repasses
la meva mirada amb els teus ulls.

Et
detens a contemplar la turgencia dels meus pits abans de tancar els teus ulls i
pronunciar les teves últimes paraules:

“Demana’m què desitges que les meves mans, la meva
llengua, els llavis, el meu sexe, tot jo, fem en el teu cos d’atzabeja.
Demana’m amor allò que encara silencia el teu desig. Guia’m fins que trobe la
forma d’expressió que reconegues la sacietat i la plenitud antecedisca el
espasmo penúltim que abraçarà el nostre descans. Fes la teva petició més
intima. No tingues por, amor meu, del pes irreverent de les teves paraules. No
fuges de deixar-les existir en la meva oïda. No esquives pronunciar el que no
pot silenciar-se, allò que ha d’existir perquè combreguen la teva essència i la
meva des d’una intersecció irrepetible.”

Tanques
els ulls.

Em dius
amb aqueix gest d’abandó a les meves paraules que inicie la petició amb la qual
reclamar més al teu desig.

Jo
permet que el llenguatge em prenga el cos i la seva paraula.

No sóc
jo, llavors, qui et parla sinó ell, el meu cos anhelant sense fronteres:
“Desitge que sigues tu qui estenga la seva pell sobre aquests llençols
còmplices, sobre l’espai que conté la nostra trobada. Situa’t en el centre
d’ell. Permet a la teva esquena percebre un lleu frec amb els llençols encara
tebis. Deixa’m cobrir els teus ulls amb aquesta gasa negra que manté la meva
aroma més íntima, que comporta la premeditació d’haver estat pròxima al meu
sexe abans que els teus ulls la freguen. La teva percepció serà tornar a la
foscor magnificada. Gens podràs veure. Gens. La teva mirada deixarà de ser els
teus ulls. Els teus ulls seran les teves mans, la pell, allò que et diguen el
teu olfacte, el teu tacte, la teua oïda”

La gasa
cobrirà les finestres profundes amb les quals observes el món.

Deixa’t
bressolar per aquesta foscor incipient que comença.

Vaig a
fregar cada porus imperceptible del teu tors, llepar la pell càlida que
flanqueja els teus malucs i banyar amb la meva saliva el recorregut
incandescente del teu penis abans de sentir-lo en la necessitat de la meva boca
lasciva.

T’excitaràs
i no sabràs què deslliga la teva excitació, quina part del meu cos la provoca,
quin dels meus sentits es desperta amb cada oscil·lació del teu desig.

No
temes al plaer que existeix en la foscor de la teva mirada coberta.

 Imaginar que el deslliga excitarà encara més
el cabal del teu plaer, el magma del teu cos, el trencament de la teva
respiració fins a convertir-la en gemec carnal.

Mentre
et recórrec la ment i el cos, cercant trobar en el teu plaer l’entrada a un
laberint del que no es regressa, gens veuran els teus ulls d’oceà, gens tocaran
les teves mans nuades, gens serà sinó interpretació dels teus sentits, ficció
d’una realitat transfigurada.

Seré jo
qui cerque el teu sexe i el guie cap al meu, demanant-li en silenci que
m’acompanye al cim del foc deslligat.

Quan
trenque el teu orgasme la quietud sostinguda d’aquesta foscor i el seu
escenari, destaparé la teva mirada i banyaré els teus ulls amb l’aigua anhelant
de la meva saliva càlida.

Destaparé
la teva mirada i obriré el meu cos, altra vegada, perquè ella siga qui desfaça
la foscor que la cobria.

Quan
els dos cossos s’arrosseguen dolçament al repòs subtil que solament existeix
després del lliurament, la teua mirada alliberada serà l’espill on queden els
meus ulls de nostàlgia…

No hi ha fred en aquest instant.

És el temps inicial i precedent.

No hi ha fred.

El record que romanga d’aquests minuts en
què els cossos s’entregaran acariciarà a l’incendi que busquem.

No t’aproximes encara a la meva boca.

Roman observant-me assentat en  eixe
refugi transitori convertit en butaca.

Sé que estem construint un escenari. El
nostre.

Les mans encara esperen conversar, en
espera excitada.

Desitjaria que observares els meus
gestos. Escrutant-los com si fóra aquesta la primera vegada que succeïxen.

El meu vestit és una muralla subtil que
em separa de l’atmosfera calenta que el teu alé provoca.

No deixes de mirar-me.

Les meves cames s’estenen sobre aquests
llençols en què no caben les mentides.

Entre el vestit i la meua pell no hi ha
una altra frontera que la meva pròpia pell.

El meu sexe espera quedar al descobert.

No deixes d’observar-me.

No desitge desposseir-me encara del
vestit que em cobrix, el mateix que juga a ser pudor material transfigurat.

En realitat sí ho desitge.

En realitat ho anhele però la teva mirada
en progressiva incitació és la provocació carnal que ella mateixa incita.

No deixes d’observar-me.

Amb mans anheloses retire la part del
vestit que s’obstina a  existir per damunt de les meves cuixes.

Es descobrix el perímetre carnal que
espera el recorregut de les teves mans i la teva llengua.

Es fa de dia al meu sexe tot i imaginant
que tu a l’acostar-te li portaràs la mateixa humitat que el nàixer del matí
deixa en la terra i en les flors.

Contempla’m encara amb eixos ulls de fam
reconeguda.

Les meves cuixes se separen.

Succeïx l’inici de l’inici.

Si vols continuar llegint, clica
“Vull llegir la resta…”

Tu ho saps.

Somrius: mon pubis és una finestra per la
qual anheles aguaitar.

Somrius: la pell d’eixa part del meu cos
és també una porta franquejable.

Sense un altre obstacle al desig que els
seus porus, la pell de mon pubis s’obceca en la seva finor per a aconseguir el
trànsit voluntari dels teus llavis d’home.

Separe encara més el parèntesi suspés a
què hui s’assemblen les meves cuixes.

El meu sexe és un alba carnal i
exclamatiu, pròxim a obrir-se a la teua intenció.

No deixes d’observar-me.

Contempla’m.

Deixa’t arrossegar pel dibuixat cabdal
que porta el desig.

Intenta endevinar cada una de les
vibracions del meu cos

La resta d’ell continua cobert i sotmés a
l’existència inesquivable del meu vestit.

Per davall d’ell, els meus sins es
rebel·len i marquen amb el seu fulgor emergent els punts d’incandescència que
esperen el foc imparcial de la teva boca.

T’excita imaginar-los.

Els meus pits cremen imaginant la
imaginària excitació que et susciten.

Les meves cuixes insistixen a allunyar-se
l’una de l’altra en la distància suficient perquè la perspectiva de la teva
mirada incidisca dolçament en cada espai vibrant del meu sexe.

No deixes d’observar-me.

No deixes d’observar-lo.

La teva mirada, a l’abric del meu sexe,
té un perquè carnal que la reclama.

La porta de les meves cuixes 
s’entreobri.

El paisatge de mon pubis s’acreix.

Sent el brollar d’un riu d’humitat com un
llit que busca expandir-se i sobreeixir les seves pròpies riberes.

Ho sent en ell.

Mullat, el meu propi sexe s’anticipa a
les teves mans, a la premonició de cada un dels seus gestos.

La porta de les meves cuixes queda
oberta.

S’obri també la meva boca buscant el
gemec que comença a calcular-se.
S’obri el meu sexe a la humitat, als gestos essencials dels teus ulls.

Aproxime sense vehemència les meves dues
mans, desposseïdes de púdiques disfresses.

El meu sexe reafirma la seva voluntat de
quedar franquejat sense pudor, sense mesura.

Les meves mans són oronetes vehements que
tornen buscant niar en el color translúcid del meu sexe obert.

El vol de les meves mans comença a
dibuixar-se sobre ell.

Les meves mans juguen amb ell a fingir
que no són elles: són les teves mans.

M’has dit, mentres llisques la teva
llengua d’aigua per la pell del meu cos: “Ensenya’m a acaronar-te com ho
fan les teves mans…”

Nua, el
pudor és únicament l’eco d’un record.

Em
despulle.

La meva
pell reivindica la seua amplitud i la fondària del teu sexe per arribar-hi. Em
despulle.

Em mire
en aquest espill i òbric les mans al meu cos…

Em mire
en aquest espill…

Ara que
gens excepte la pell em cobrix, l’aire que em separa de la matèria que conforma
l’espai físic de l’habitació insisteix en acaronar-me.

El contrast
de la calidesa de la meva carn i de l’intern rubor del meu sexe amb l’aire tebi
fa que la meva pell reaccione i s’excite.

En les
meves cuixes encara existeix un signe dels límits que jo mateixa m’impose:
ambdues se saben envoltades per una franja calada negra.

Duc
posades unes calces, tot just imperceptibles, que finalitzen la seva levitat en
la punta fosca amb que acaben i se subjecten a les meves cuixes.

La peça
interior que hauria de cobrir el meu pubis no està.

No he
volgut interrompre el batec del meu sexe mentre espere la teua arribada, mentre
espere les teues mans.

Desitjava
que la premonición de tu, el teu vaticini, humitejara no només el teu record.

Avance
i flexione el meu cos.

Flexione
la meua carn i duc arrere els meus malucs nus.

En
aquest moment precís desig nuar amb major pressió les tires de pell negra que
enllacen les meves sandàlies als turmells nus.

Et
detindràs, com fas sempre, a dissimular la teva impaciència i la teua excitació
mentre les deslligues sense mira els meus ulls.

Eres
conscient que aqueix acte de dilació intensa provoca també el meu desig.

Deslligues
amb lentitud les meues sandàlies.

Jo he
de nuar el meu anhel i el meu desig, la impaciència que emana de la meva
afeblida voluntat.

T’aguarde.

Et
pense.

Sent el
meu propi cos.

Cerque
sentir-lo, imaginant les formes en que el sentiràs quan s’òbriga la porta i els
teus braços.

Quan imagine
les aproximacions a la meva carn, a la meva pell, l’aigua del meu sexe
reivindica la seva densitat i banya la meua consciència.

Estic
excitada.

Cada
menut batec del meu sexe duplica la persistència amb la qual et desitge, amb la
qual anhele el teu desig ja pròxim, ja proper.

Tu
regressaràs al meu sexe i la seua humitat, dels quals mai et vas allunyar.

El
precís cabdal banyat de la teua llengua ja inicia el seu camí en la premonición
d’ella.

La seua
proximitat convertida en itinerari imprevist però triat portarà onades de
desig.

La teua
llengua, convidada incondicional als voltants de la meva carn, fregarà amb
lleus moviments el meu sexe expectante.

Et
pense.

T’imagine.

Em
banye amb l’escuma que em portarà el teu sexe quan entre en mi i em continga.

Et
pense.

T’imagine.

No és
real aquest moment.

Encara
no has arribat.

Encara
la teva presència no ha creuat el llindar del meu cos.

No
obstant això, la meva pell et desitja, t’imagina.

L’excitació
de imaginar-ho transforma el pensament en acte inconformista en el qual
esclaten les teves mans i la meva pell, candents solituds que es troben sense
ombres ni preguntes.

En la
proximitat de tu, en la proximitat de les teves mans, la meva pell és encara
més teva.

LA MEVA PELL...

Hem acordat
una data en què es difuminarà la no-proximitat que ens separa.

LA TEVA PELL.

La pell, la
meva i la teva, transformada en embolcall imperceptible quan ens trobem, no sap
d’acords ni demores.

Per això,
perquè la pell desconeix l’ombra dels rellotges i esquiva la incomprensible
longitud del calendari, espera la teva arribada mentre imagina que ja eres i estàs en ella.

En el seu
ensomni, vívida i tan tangible com el seu desig que la acarones, la meva pell
imagina que la tens, que el moment dilatant-te i latent que la faràs també teva
es produeix encara abans que la teva presència siga real.

En el seu
ensomni, m’aprope a la finestra de l’habitació còmplice i rogenca.

La
lluminositat que penetra el vidre, acariciant la cortina blanca, és l’empremta
que desfà la vora irreal de la meva falda.

La part del
vestit que circumda el meu tors es fon amb la meva pell, encara negada al
daurat del sol pròxim, de l’estiu que s’acosta.

Els meus
muscles es perceben. La tela blanca els esquiva però s’enllaça a ells amb un
mínim tros, un llaç tènue com el teu alè quan em murmures.

No duc roba
interior.

Els meus
pits  acaronen la meva brusa encara en el
gest més lleuger.

Cada moviment
del meu cos és el fons un detonant perquè la meva pell perceba, novament, que
hi ha límits reals.

Els meus
mugrons no entenen de silenci i emergeixen responent al moviment, a la seva
pròpia sensibilitat.

La ment et vol
o et desitja, ambdós verbs es dilueixen un en l’altre en aquest moment.

La llum
continua dansant per a entrar en l’habitació, perd la seva força intensa al
trobar-se amb la fredor que s’adhereix al vidre, amb l’oscil·lació imprevista
de la cortina.

La meva pell
ja ha començat l’acte de l’anhel.

La meva pell ja
és voluntat d’anhelar-te.

Sent que el
vestit és un llindar que cedirà davant de les teves mans.

Encara no has
arribat però pensar-te fa bategar els polsos vitals del meu cos, els suburbis
carnals del meu pensament, la costa humida i líquida del meu pubis.

M’aproxime a l’espill
allargat que m’escruta mentre es manté expectant en la paret d’aquesta
habitació.

M’acoste per a
alçar el meu vestit, lentament, i separar-lo amb tota la consciència del meu
cos latent.

El despulle.

Em despulle.

Deixe el meu
cos amb el seu propi vestit, amb la pell que hi ha a la vora de la pell i de la
carn.

Nua, el pudor
és únicament l’eco d’un record.

Em despulle.

La meva pell
reivindica la seva amplitud i la fondària del teu sexe per

arribar-hi a
ell.

Em despulle.

Em mire en
aquest espill i òbric les mans al meu cos…

Hi ha molts llenguatges. Entre ells, el
poètic.

Eixe és el llenguatge que subjau a aquesta pàgina. Eixe llenguatge
utilitza paraules com  sexe, ulls, mirades i altres que connoten MOLT MES que
sexe, ulls, mirades…

En una pàgina d’aquest tipus, amb textos connotatius,
no cap la lectura simple, la lectura que s’utilitzaria, per exemple, per a
llegir una guia telefònica o un periòdic.

Aquest comentari no menysprea a una
guia telefònica o a un periòdic, com és pot suposar per poc que una persona tinga una
certa capacitat de comprensió textual, i voluntat de comprendre -i aquest
tema de la voluntat ja és mes complicat!

En algunes ocasions s’han deixat comentaris
a les meves entrades que evidenciaven que no s’ha captat la subtil diferència
entre llenguatge poètic i no poètic, eixe ha sigut un dels motius pels quals
només s’ha deixat la primera paraula de totes les entrades anteriors a aquesta i
s’han esborrat els textos.

És tracta de textos que no parlen de SEXE, no
únicament, i no de sexe estándard. Parlen de sexe que sublima l’AMOR i altres
sentiments. Si aquest matís és difícil o impossible d’interpretar o distingir per
algunes o moltes mirades ja és una cosa que resta més enllà de la meva responsabilitat
com a autora dels meus textos, i persona que els ha viscut  o els experimenta cada dia.

És deixen comentaris expressant que “s’està
cansat de tant de sexe”, “de llegir sobre sexe”…

Alguns comentaris m’enjudicien i
inclús afirmen que el meu sexe, el viure’l, condiciona les meves circumstàncies i
m’allunya de la vida real i em fa quasi una obsessa…

Però… s’entra en la meva
pàgina, és llig i , encara que vullga ocultar-se, SE SENTEN els meus textos i
el sexe sublimador que impliquen. I és lligen inclús quan totes les entrades
només contenen una primera paraula i una fotografia.

El meu bloc no pretén ser un bloc d’opinió,
ni informatiu, ni descriptiu, ni metge ni psicològic. De fet, no pretén, ÉS.

Escric el que sent i el
que VISC, el que viu o imagina una dóna que no se sent representant ni portantveu de ningú ni
de cap alttre. UNA DÓNA, amb la senzillesa, humilitat però satisfacció  que produïx sentir-se només UN ALGÚ.

Una dóna que no és perfecta però que és
nega  a tindre eixa doble moral i eixa
mirada hipòcrita d’enjudiciar el sexe, donar veredictes i llegir el que una
altra persona escriu, RESPECTABLE PER QUE ÉS FA DES DEL COR, esquivant les
connotacions del LLENGUATGE POÈTIC.

Qualsevol text escrit d’un altre, estiga
jo d’acord o no amb ell, em mereix admiració. I si és poètic, directament el sent
en la meva pell i la meva ment, o no, però no vaig al jutjat i tampoc no faig
un comunicat de premsa per a expressar LA MEVA opinió, no sóc tan supersuperba
ni tan primitiva. Si a hores d’ara ja no em quedara capacitat de SENTIR potser a seria una altra cosa!

Què curiós que s’escolte que les dones hem
d’expressar-nos i ser sexuals…qué curiós que quan ho fem no seguisca fàcil
que es comprenga el nostre llenguatge poètic…quècuriós…

Encara així, els meus textos, LES MEVES
VIVÈNCIES, seguiran exposant-se, SENSE QUE SENTA VERGONYA D’ELLS i D’ELLES I AMB RESPECTE,
en aquesta finestra virtual.

POÈTICA.

MOLT POÈTICA.

M’agradaria tant que aquest detall no
s’oblidés…