SATÈL·LITS ARRISCATS
La mà prolonga el desig que naix des del rerefons
del cor, en una declaració carnal d’intencions. El cor desborda el seu
perímetre i batega a cada colp d’anhel, imaginant a l’altre cos, a la seua
aigua delicada com la rosada engendrada
en la llum d’una nova aurora.
Els llavis pronuncien, freguen, tempten, busquen,
palpen amb la pell i les comissures la veritat que altres llavis amaguen. Dissipen
les ombres que la boca impostora, a mitjanit, mitjafosca i mitjaveritat
s’entesta amb una obsessió insana per llançar dards enverinats sobre els
sentiments de l’altre.
La boca
tanca l’espai on naixen les paraules i els silencis construïts amb
absències després d’elles.
La llengua no emmudix la carn, la subratlla, la
traduïx, la descriu i la recorre en itinerari únic i precís. Així, amb la seua
ànima aquosa i sentida, llisca a través de les fantasies i les imatges secretes.
La llengua rumia la vida i la transforma en llibertat, llum i lascívia.
El sexe clama en la mínima expressió de la seua
latència, s’expandix en un mantoell de levitat creixent i esperada. Tot en ell
és claredat, el contrari a un abisme. Senzillament, de la mateixa manera en què
una flor s’obri quan es acaronada per l’alba repetida, el sexe escampa la seua
essència sense enganys, transmuta l’oculte i negat en veritat expressada al
vent de qui no l’esquiva. Cada moviment succeïx encadenat a un impuls inicial
que el provoca i, després d’ell, el deliri i el desig estremixen de nou tots
els noms, totes les parts d’un tot indissoluble: cor i cos; llavi i ànima;
esperit i excitació; calidesa i pecat; provocació i silenci; pensament i
carícies.
Som parts d’un tot suscitat per l’univers de la
carn, satèl·lits arriscats que ondegen
en la luxúria, en la fam sol·lícita que eternament busca ser saciada en
l’altre.
es busquen i se senten a prop si un satèl·lit atura l’òrbita a l’entorn d’un altre satèl·lit… i un i altre construeixen una nova esfera de llum i sentit, sexe pressentit.