Paraules a Xavier
Descendisc del
cotxe i tanque la porta sense deixar de mirar a l’altre extrem del carrer.
Espere la teua arribada.
La ciutat
s’enxiquix, es fa concreta i perd la seua amplitud al conformar-se d’existir en
els metres que em rodegen, els que formen l’espai que han d’aconseguir els teus
passos quant la teua presència siga real. T’espere al llarg d’uns minuts en què
la meua respiració en res s’assembla a l’alé seré que també em fas sentir
després de fer-me teua.
La gent amb rostres,
sense noms i cognoms, esguita el carrer de passos. Els meus ulls et busquen en
les seues siluetes durant breus instants que es trenquen al no reconéixer la
teua pell en ells. Ningú eres tu. Cap d’ells pren el teu cos. No hi ha rostre
que siga la teua identitat. La meua mirada intenta veure’t en ells, tot i sabent
que no són ells qui tu eres.
Comença a
dibuixar-se el perfil del teu cos en la distància pròxima. El teu somriure és
un signe inequívoc que incita al meu cor. T’espere i arribes. T’espere i eres
tu qui dóna a la ciutat el seu sentit més intens. Arriben els teus ulls
concisos, el teu caminar agitat, l’obertura justa de la teua boca al pronunciar
la primera paraula. Arriba el teu abraç, la forma en què la meua cintura
s’adapta a les teues mans i el teu cos rep el meu bategar inicial. Et sent en
ell, en la conjunció del meu pit amb el teu, en el perímetre carnal que
dibuixen els teus braços. T’espere i has arribat. Succeïxes en mi, de nou,
sense pretextos.
Em murmures i
m’expliques com desitjaves tornar al meu cos, què perdut estava el teu sense el
meu, com el desig de mi ha fet de tu el seu paisatge quotidià.
Deixes el primer et
vull ondejant en el meu rostre, acompanyat d’un vine que precedix a
la força amb què la teua mà busca la meua per a començar a caminar. La teua mà
és la mateixa ciutat, el mateix carrer que recorrem amb els nostre caminar
convençut.
És ací, em dius. Assenyales
una porta de fusta que no és sinó el límit que separarà la ciutat de nosaltres.
El meu cos s’agita al pressentir-ho, al sentir la teua agitació, també creixent
i pressentida. Obris la porta i em dónes el pas perquè davant de tu ascendisca
al lloc que has triat per a la nostra trobada. Els escalons són signes
suspesos, recòndits ponts que ara es mostren accessibles perquè siguem una
intersecció de foc i carn. Els escalons són retalls del que deixem arrere per a
trobar el nostre lloc en el futur més cert. Els escalons són, només són, se
succeïxen al nostre pas i som nosaltres els que els dicten la seua existència,
breu i transitòria, abans que els abandonem, mentre els donem l’esquena.
Una nova porta
franqueja l’instant en què ens prendrem la pell, el sexe i el nostre cos, en el
que l’un es difuminarà en l’altre, sense esborrar les línies que ens definixen.
L’obris i obris, amb eixe gest, la llum més clara que l’alba podria portar-nos.
L’obris i t’obris a mi, com una au intrèpida que allunya el temor dels temors i
es referma en el seu vol davant del món impassible.
Et desitge, em
dius amb la boca i amb les mans. T’enfiles pel meu pit i fas niu en el meu coll
amb la teua llengua excitada. Recorres els meus muscles i retires la meua brusa
fins intuir la pell blanca que els cobrix.
Et desitge tant,
em dius amb els ulls encesos, allunyats ja de l’enyorança que els meus ulls han
deixat en ells en els dies d’absència, en el temps buit de nosaltres.
M’allunyes de la teua cara per a contemplar-me. Deixa’m mirar-te, em demanes
amb un gest dels teus ulls. Ells també desitgen penetrar en mi, reconéixer-se
en la imatge que d’ells ha construït el temps indefinible que ja hem compartit.
T’estime, em
repetixes, amb síl·labes de besos encesos.
T’estime com
s’estima al darrer somni, a l’amor descobert, al cos que es necessita per a
sentir-se cos. El meu silenci s’ompli de respostes. Tu les saps, reconeixes el
meu amor i el meu desig en cada un dels moviments de les meues mans. Et busque
els llavis amb els meus llavis, tanque l’aire rebel i ho agafe perquè la teua respiració s’aculla a
ell i es faça alé. T’estime tant, et dic amb els meus dits. I la meua llengua
t’escruta i t’incita al bes més profund.
Espera, pronuncie
lentament.
Al compàs de la
teua mirada, interromp l’existir dels botons de la meua brusa. Sembles suspés
en el penúltim d’ells, tan allunyat de la realitat que t’assembles a un somni
que se sap abastable.
La meua brusa es
dividix com a finestra immensa i els teus ulls pretenen, dolçament, aguaitar-la
i construir un paisatge en què tu i les teues mans sigueu els únics habitants.
Darrere de mi, la superfície roja de la barra que separa la cuina del saló, es
convertix en llençol diàfan, mar incitant, un vine sense so que
m’invoca. Em situe sobre ella, permetent-me l’excitació creixent que porta la
teua presència i els presagis de tu i del teu sexe. La meua falda ascendix per
les meues cames, acompanyant-me el gest, i deixa al descobert la randa de les
calces que abracen les meues cuixes. Tu volgueres ser teixit i fregar-me la
pell amb luxúria i tendresa, acariciar l’antesala de mon pubis, el camí sinuós
que et portarà inevitablement al meu sexe calent abans que el convertisques en
aigua única acollida amb els teus llavis i la teua boca. Separe les meues
cuixes, sense pudor, perquè intuïsques de quina forma se subjecten a la meua
cintura, com em rodegen.
La teua mirada es deté en el teixit negre que aguaita entre
la meua falda.
No puc desitjar-te
més, em dius mentre els teus dits inquiets i excitats separen els meus
portalligacames de la pell que fràgilment separa el meu cos de les teues mans.
Són ells els que inicien una dansa única i precisa. Són ells els que es mullen
amb la meua humitat i restauren l’aigua que el desig provoca en cada part del
meu cos anhelós. Són ells. Eres tu. És l’amor que es trena amb el sexe, amb la
voluntat de posseir-nos, l’ànsia de penetrar-nos la carn, el sentiment.
No puc desitjar-te
més, em repetixes mentre la teua boca és ja la meua boca i la teua llengua em
recorre com l’eriçó més intens.
No et demores,
fes-me teua, et respon la meua veu amb el meu silenci. I el món no ho és, la
realitat es perd, el temps es descompta del futur pròxim i el nostre amor, com
una marea profunda, ens agita la carn i ens induïx al silenci més carnal dels
nostres cossos.
