Si no hi ets tu, les banderes són colps definitius.
Són un temps massa tard, són ciments buits
que envegen la claror que malda per ser fermança.
Del temps viscut, les banderes són els ideals
marcits, l’íntima confirmació de l’incertesa,
un pretext per fer malabarismes
a l’aire de la nit enfulladissa.
Hui, aquest dimecres cobert de boira solar, a les acaballes de febrer,
no vull escriure paraules.
Hui, únicament desitge parlar-te, que escoltes la veu de la meua veu, que m’escoltes, que pugues sentir-me…
El matí s’erigix solemne transició a l’abandó que portarà el capvespre emmudit. Tixen les aus els silencis i els secrets arrancats a l’alba profunda que jau junt amb el sol inicial que ara ens palpa la pell del rostre i apareix sobtadament el temps, acatxapat en un rellotge que no marca minuts sinó batecs.
A la mínima distància.
En la mínima distància.
A la distància que separa el meu alé càlid de la pell rosàcia dels teus llavis.
En eixe tram que ha de recórrer la respiració per a trobar la teua boca, s’estremix l’aire i s’incendia l’instant que necessita transcórrer per a ser acte i veritat, realitat certa. Els nostres rostres no es freguen per a no sentir-se sinó pressentir-se en eixa mínima separació que encara pot distanciar-los. Els ulls es troben amb la rapidesa amb què trobarien una llum minúscula titil·lant en un llençol de foscor profundament fonda.
La teua boca s’obri pas davant de la meua pell i s’alliberen les argolles del pudor que inexplicablement romanen amagades en la consciència de les hores que el temps ens imposa.
Els teus llavis es banyen amb xicotetes gotes d’aigua que l’aire deixa sobre ells abans d’abandonar-los i tornar al firmament del desig. La teua llengua humida emergix amb la suavitat amb què recorre la pell blanca del meu sexe en les nits de doble lluna i un sol astre: la teua luxúria. Els meus llavis s’oferixen als teus en íntim acte de rendició, sense importar-los ara l’idioma que porten sobrepost o l’últim replec carnal que han transitat abans d’arribar a mi.
La teua llengua mulla el perímetre dels meus llavis amb la teua saliva i el teu silenci. Calmadament, després, penetra el túnel inexistent del meu coll i el solca com faria una nau sobre la mar més breu…mentre deixes ondulades ones d’humitat en la meua pell i en el meu instint, que desperta a tu i s’aferra al teu desig reconegut.
Avança la teua llengua com un foc imparable que s’explica amb cada moviment en el paisatge del meu cos: el meu bescoll, els lòbuls de les meues oïdes, les parpelles vençudes i submises, entretancades, a l’espera dels teus rius…
Quan la meua boca anhela enardida la serp metafòrica i dolça de la teua llengua, espenta als meus llavis a separar-se, igual que fan les meues cuixes calentes, per a buscar-te, palpant els mil·límetres d’espai buit en què estàs, aguaitant per a trobar la teua presència.
Torna la teua llengua, riuada de bromera, premonició de l’essència blanca que emergirà del teu sexe quan faça seu l’estel íntim que mon pubis guarda.
Arribes fins a mi, fins a la meua boca, amb l’oceà renovat de la seua saliva i m’inundes l’ànima i la carn.
Embrancades les llengües, desitjoses de naufragar en l’aigua del desig, ens rendim a la voluntat de perdre la voluntat, l’un en l’altre…
Remene el temps.
Acull la primera claror del dia,
faig camí pels viaranys de la realitat
tot creient que un mot és un destí
únic, predestinat al meu esguard
De vegades, un vers em du a tu
per un passadís construït sobre
les carícies
d’altres mans conjugades amb reflexos
despullats.
Minva la vesprada i et recorde…
Un degotim de pluja em recorre la pell nua.
Remene el temps.
Els teus dits em dibuixen el capvespre als
llavis,
bec un glop de carícies mentre un impuls
desfà la llunyania i l’horitzó s’enfosqueix.
Amb mans de foc, ara truque
la porta del teu cos famolenc
i et deixe besar-me.
Pels llavis em naixen finestrals
I llums que són una veu definitiva,
un prec silenciós, l’escuma dolça
de la mar de l’esperança.
Fa temps que les hores
llisquen pels dies sense nom
Ara, al silenci, la luxúria té un gust
vermell,
és un goig tan intens com una ferida
que trenca el temps circular,
la voluntat, les flors obertes
on el destí ets tu,
camí carnal sense sortida.
Ara, les aurores em sorprenen
tot cridant el teu nom…
GoodBye Love from Joshua Ballinger on Vimeo.
He oblidat la primavera.
L’últim color trencat
que recorde és el blau intens
del teu esguard.
Com tornen les coses extraviades,
les hores esclaten i el silenci
rodola cap a les paraules.
Tot esdevé aigua del sentiment,
un enigma revelat,
conjur desert,
un mos de vida…
Els teus llavis nodridors
són una mar de desitjos incomplerts,
nafra absurda, dolça saliva.
Em temptegen la boca.
Com les runes, es llancen més enllà
d’aquest ara sobtat.
Són aventures atzaroses
on glatix la nostra fam.
Sobre ells, un escamot de besades
enmudix el futur:els signes
que enfonsen la senyera de la teua boca.
Vull desgranar-me a la vora
dels teus llavis,
pel bell mig del seu silenci.
IMATGE: AMARILLO by BELEN
No em dol
la lluna que ferix el temps
aquesta nit callada.
La meua pell és la vigíla
que les hores nocturnes
recorden entre les fulles
d’un arbre de llum,
d’una mar sobtada.
Hui la nit és una arbreda encesa,
secret rierol que em desvetlla l’ànima.
No em dol
la lluna plena i ferida pel temps.
No em dol
aquesta pluja freda….
Gràcies, Belen, per acceptar incloure la teua foto!
A l’alba em sotmet,
amb les palmes de les meues mans
obertes a la llum del matí
que incandescent s’endevina en els teus malucs.
Obris la porta i llisquen els instants
que un fregament transforma
en cúspide celeste,
amalgama de suor, pell i carícies.
A l’alba sotmesa,
sobre la seua estora clara,
oferint-te l’esquena
mentre centenars de cercles redons
puntegen la volta del cel
construït amb els teus ulls i la meua boca,
em beses recorrent amb els teus llavis
fins el confí infinitesimal
de la meua pell blanca.
S’exciten les ombres de les ombres,
es retiren vençudes
perquè la teua llengua creix,
dolçament, contra elles.
L’alba és inevitable.
Lluïx la seua llum que ja no dorm
entre els llençols dels versos
que ahir van escriure els teus dits.
No importa que aquesta siga l’hora de l’adéu,
el temps del silenci,
fins que l’alba nova et faça tornar…
No importen els buits sense paraules
que el teu sexe abandona
en mon pubis d’aigua….
Res importa ara…
L’alba es desplega com la pluja…
Fetes d’enfiladissa, com la veu única que es distingix en el desert, les teues mans van avançar ahir sobre la incertesa.
Era de nit i el nostre primer abraç va enlluernar a les estreles que vagaven extraviades en el cel sublim d’una habitació tan profunda com el fons blau del blau oceà.
Era de nit i les fulles de llum de la finestra de la lluna, de bat a bat es van obrir per a mirar-nos des d’allà, des d’on la boira moria per poder divisar-nos.
Les teues mans es van avançar a la teua llengua. Anaren on anaren, aclarien les ombres més fosques i em portaven a elles. Als meus ulls van caure les preguntes dolces amb què també m’estimes, els silencis secrets que desitgen romandre darrere de la teua ànima perquè són la teua possessió preada. Vas voler caminar sobre la meua veu, omplir-me la saliva amb els teus somnis, bressolar el que fins llavors em doblegava el cor, abocar la llibertat que se sentia absent de mi, de les meues paraules.
En la paret dels primers minuts, vas escriure amb el foc dels teus llavis un t’estime alliberat i creixent, envoltat de temors i nostàlgies que no ens dolen, amor meu, per que són ombres que desitgen aclarir-se amb l’itinerari dels dies i les ànimes.
Fetes d’enfiladissa, les teues carícies van reptar el més fondo dels meus somnis, l’amplitud de l’erm que de vegades sucumbix a la tristesa i al silenci, el mateix des del que, quan els minuts s’espessixen i creuen el pont del meu passat, t’explicaria que tem al temor innecessari, que també dubte, com tu, del temps, que m’amagaria, com una xiqueta, darrere de la porta de la nit i allí, acatxapada en un dubte blanc, m’adormiria esperant el matí inesperat.
Fetes d’enfiladissa, les teues preguntes van desgranar les meues respostes, m’han fet saber-me el teu espill, lloc carnal en què sense temor pots mirar-te els temors, perquè sóc com tu, el que tu eres, voluntat d’avançar entrellaçada amb la por al camí i algunes de les seues estacions angostes.
Com un juny lluminós, la teua boca va abandonar ahir un bes a la meua, vam creuar la mirada i ens vam dir, enmig del temor de témer, que també en un replec de la por, ens estimem.
La teua boca.
La teua boca és el present, l’espai infinit en què la meua llengua existix.
La teua boca.
La teua boca, desplegada sobre els meus llavis vius.
La teua boca.
Rosella perduda, trobada llum que banya el meu desig.
La teua boca.
La teua boca, semblant a una cima aconseguida quan el fred estenia el seu alé sobre la terra.
La teua boca.
Escenari de versos convertits en síl·labes que ronden a les paraules.
La teua boca.
La teua boca, entregada a la meua boca.
Sempre la teua boca.
La teua boca.
Sempre.
IMATGE: PARELLA by ENRIC HERNAEZ
Per que una nit imprevista vas acceptar
cantar amb mi aquesta cançó que va desfer la distància, ens va apropar
i va construir un espai en què, des de llavors, no hi existeix el fred…
Hui no és res més que un miratge.
Torne a pensar-te i ara, prop
del foc desmesurat d’aquest gener possible,
em sorprenc enyorant la teua boca,
el sopluig de les aigües confiades
i secretes de la teua llengua.
Encenc el matí. Tanta llum tenen les
paraules que has escrit en la meua pell
que em sent exclosa dels camins
que no condueixen al teu abraç.
Hui no és res més que un miratge.
Bec el pòsit del calendari que em separa
de la nit i l’esperança de les teues mans.
L’atzar crema les pedres
de les valls profundes convertides
en carrers deturats que t’esperen.
Molt dolçament pronuncie el teu nom,
la boira de l’enyor es desdibuixa
mentre desitge que el temps que ens separa,
trenque l’exili de la meua tendresa.
Quan ahir la teua veu es va alçar per a buscar-me
el cor, va trobar el fons de la meua pell, ardent i sorpresa. Els teus llavis van il·luminar el centre del
paisatge que tancava el meu desig fins que un aire sense ombres em va portar les teues paraules.
Les aigües del desig van murmurar, van agitar el seu esperit i van escoltar la
dansa que li proposaven les promeses del teu abraç. Com un sigil·lós capvespre,
els teus gestos van daurar la fam de ser teua en tu, de ser en el que estimes,
convertida en el cristall pel qual contemples el vaivé de la vida. Es va
incendiar la meua excitació amb cada frase que quedava suspesa, en completa
silueta de punts i seguit. A l’altre costat, esperaves comprendre’m els
silencis, sentir el meu alé ajustat al teu respirar i al teu desig. Mentre la
meua pell s’estremia pressentint el fregament proclamat de les teues mans,
somreies sense abandonar el rabeig trencat dels teus somnis.
—Tinc tants abraços esperant el teu cos i el
crepuscle…
Vas pronunciar cada una d’aquestes síl·labes com
la darrera oportunitat de ser acord ressonant en què poguera escoltar el deliri
incipient que provoques en les meues mans. Vaig sentir la punxada benigna del
desig, la set de la teua llengua, negada a la transitorietat d’una sola nit. Va
tremolar la meua ànima com un caragol de mar extraviat en l’oceà perennement
blau de la carn. Els besos de l’hivern, de sobte, van caure derrotats sobre el
futur que sense por dibuixes perquè siga més que un eriçó sobtat, més que un
temor, més que el color d’una vesprada, més que el blat ablanit pel sol
insistent i despietat.
La teua veu es va alçar, en forma de paraula, i
vaig voler ser un afluent de les teues mans. Vaig somiar per un instant el fil
de la teua llengua apuntant la meua pell i els meus malucs. Vaig imaginar el sabor
de tardor dels teus llavis, els colors descendits per la teua esquena,
refugiats en el gesmil de les meues cuixes.
Res era capaç de contindre el desig que vestia el
meu pensament.
A l’altre costat tu, ahir, fa únicament unes
hores, quan el temps corria al nostre pas i ens déiem que ens estimem sense
separar els llavis. Res era capaç, ahir, fa només unes hores, d’erigir un mur
infranquejable que separara els teus ulls dels meus, els teus somnis de la meua
voluntat, el teu càlid somriure del meu amor creixent. Res era diferent d’un
nosaltres acabat d’escriure en el paper de l’existència que ocupem.
Vaig sentir la punxada del desig del teu desig, de
saber-me anhelada per la teua boca de foc. Vaig sentir que cabien en les meues
mans totes les aigües de l’oceà de la carn, amb els peixos de plata i les vores
clares, l’arena ardent i la bromera que quedarà suspesa després d’entregar-nos,
l’un a l’altre…
Sovint, la meua respiració pretén sobrepassar l’aire que conté i el que busca, la humitat que li furta a l’espai que envolta la meua silueta, per a deixar de ser alé. Respirar i respirar-me. Suprimir l’essència metàl·lica que l’aire poguera transportar des del desert de la imatge que vam reflectir en la terra que s’eixampla.
Els límits que percep, també en l’interior del meu cos agitat en el seu fosquejar constant, tornen al miratge de què provenen: sóc una medusa que recorre les aigües transparents de la meua emoció immensa i la vida d’altres, d’aquells que conviuen en l’oceà trobat on els remors es convertixen en paraules valentes i actes observables.
Els límits es trenquen cada vegada que em respire i no em negue a omplir els pulmons de sons aeris, de ràfegues de vida que desperta. Deixen d’existir, en el vèrtex breu del bes esperat, les fronteres-mentida, els límits-ombra, les línies que el ser humà inventa per a quadricular la seua felicitat i reduir-la a un anhel inabastable.
Respire les aromes que la mateixa vida deixa sobre la teua pell, la meua, el seu perímetre carnal, la identitat de qui desconec, sobre els camps tristos, les roselles trencades o els gladiols exultants que fugen dels rams tallats amb el desdeny i la indiferència del costum absurd.
Respire i respire la meua soledat i el meu silenci. També els meus somnis i les utopies que els ronden des que les meues mans van saber dels teus dits. Cada respiració sóc jo, eres tu, és qui camina pel carrer sota un barret negre que repta la silueta horitzontal de les voreres, les abccises de la realitat en què existisc.
Els límits es trenquen amb una sola de les teues carícies. Derrotats, la llibertat em murmura el seu nom com qui canta la cançó que porta fins a la costa al naufrague perdut, a un cor que roman en el seu propi batec.