fantasma
Un fantasma recorre Itàlia. En ambdós sentits, en el sentit figurat i col·loquial, un fantasma recorre Itàlia i aquest cap de setmana guanyarà les eleccions. En sentit literal, també, un fantasma recorre Itàlia, un mal humor, més trist que rabiós, resignat. Ho note en mi mateixa, en la gent que m’envolte i ho note en els blocs italians que visite. Cansament, desencís i una espècie de sentiment de fatalitat, no hi ha remei. Els únics que se salven són els que encara creuen en el miracle, tot i que el més probable és que guanye Berlusconi i que l’esquerra (arcobaleno) ni tan sols arribe a tindre representació al Senat (cal un 8%).
La idea de Berlusconi governant cinc anys més és insuportable, i no és només una qüestió, diguem-ne estètica, que també: la vulgaritat del Cavaliere i dels seus supera l’imaginable. És que aquest país no es pot permetre cinc anys més del pà que donen aquesta gent, no es pot permetre que un president del govern diga que no pagar impostos és moralment just. No es pot permetre un president del govern megalòman i mentirós compulsiu, amb un govern que no té cap intenció de governar i on, els pocs que en tenen alguna intenció venen de la democràcia cristiana més retrògrada. Van omplir de morralla corrupta, mafiosa i feixista les llistes i ara aniran al parlament. No ens podem permetre la informació embolcallada cinc anys més, amb Berlusconi controlant les RAI i Mediaset i controlant, amb la publicitat, el que no controla directament. Amb la seua retòrica furibundament anticomunista i masclista, amb el menyspreu per les més elementals regles democràtiques, amb els seus discursos polítics d’ultra d’estadi i amb l’absència absoluta de respecte a les institucions…ho deia Flores d’Arcais en una entrevista a El País l’altre dia: Si guanya Berlusconi assistirem a la putinització d’Itàlia. Jo vaig començar les cròniques electorals amb títols com ara circ i voldevil, error, tot plegat no té cap gràcia, és un drama.
Necessitem litres de til.la per poder aguantar aquest drama, perque som veïns, estem al Mediterrani i … serà insuportable si San Genaro no hi fa res.
És com els mossons mallorquins, que no saben badar la boca sense parlar de les quarterades. Les primeres que es van vendre fou per comprar un 600 (i una tele i un vídeo i tot allò…); les darreres, cocaïna. Oscil·len entre el videojoc i la coca sense fer mai parada al Madame Bovary, a veure meam què passa. Avui si hagués estat bé de salut tenia previst un article (ME’N VAIG A LA REUNIÓ, un títol així) que va d’això. És l’embrutiment general i progressiu. És una festa com aquells programes de la tele que consistien a llençar-se tartes pel cap i tothom acabava empastifat de nata i de merenga, que guai.
Sobre la campanya electoral, vaig sentir o llegir per alguna banda que al final de cada acte de Veltroni sonava “Mi fido di te”, de Jovanotti. Aquí els artistes també es mullen políticament? Quina música li va a Berlusconi?
Avui a TV3 el periodista explicava una anècdota del monstre/fantasma. Una jove li va preguntar en públic què havia de fer per tindre faena, el monstre respongué: cases’s amb mon fill.
Ahir em vaig mirar els partits que es presenten, quantes refundacions comunistes hi ha? i d’autonomistes/independentistes lombards i sicilians?