Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

sotp

Divendres passat vaig tindre el meu primer “accident” de cotxe a Roma, no va ser res, una tocadeta, el meu cotxet amb un bony a un cantó, però a l’audi4 negre li vaig fer una rascada tan llarga com el cotxe. Tot culpa meua.
A aquest bloc (i a aquesta vida) he intentat sempre fugir dels tòpics i els llocs comuns sobre Itàlia i els italians perquè em fan molta ràbia i perquè no crec que ajuden a explicar ni a entendre, però si es parla de conduir, ho sento, és tot veritat.
A mi m’ha costat deu anys conduir a Roma com si fóra normal (com si fóra normal Roma, servidora és normalíssima), al començament pensava que em feien falta una dotzena de retrovisors per poder controlar tots els punts per on em podia eixir un cotxe o una moto (o dos), després vaig descobrir que una de les condicions per poder conduir a Roma és ignorar el retrovisor (ignorar la resta del món). Deia un amic nordamericà-israelià que Roma és l’únic lloc on quan vas en moto en contra direcció has de mirar el retrovisor.
Un altra cosa que ací és diferent és que és normalíssim fer avançaments perillosos per carrers amb dues direccions. Cal estar atent amb el que passa al carril contrari, a més hi ha les motos que avancen cotxes i van per enmig, i les motos que avancen motos que avancen cotxes i van més per enmig encara, tot això en totes dues direccions. No és que siga un caos, la cosa funciona, és que les regles i la lògica són diferents i s’han d’aprendre. Als encreuaments no passa qui té preferència, és passa una miqueta uns i una miqueta els altres, cal entendre el ritme. Jo hi ha punts complicats (com els voltants de la Piràmide, hi passe dues voltes al dia) que encara no els he entés. El meu xicotet accident va ser un error de ritme, vaig perdre el compàs.
Hi ha en aquesta ciutat una certa al·lèrgia als semàfors (i als intermitents), per la nit els deixen tots taronja i, al meu parer, n’hi ha massa pocs. A plaça Venècia, que és un punt neuràlgic del trànsit al centre on conflueixen molts carrers no n’hi ha semàfors, funciona el ritme misteriós que deia abans (jo encara no m’he atrevit a passar conduint).
A tot arreu hi ha criminals que condueixen, però jo diria que ací més, he aprés una col·lecció de renecs en perfecte romà que són el que cal en certs moments (els dic baixet, no em pose a cridar per la finestreta ni a fer coses amb els dits, que sóc una senyora, jo). Una de les manies locals és el canvi de carril compulsiu (normalment no estan dibuixats a terra, són prou relatius, els carrils), amb moviments rapidíssims i incomprensibles per a mi. A voltes pense que és que ací tothom ha aprés a conduir amb un motorino i condueixen un cotxe de la mateixa manera.
A més de les motos, els criminals i els que no són criminals però dominen una lògica i un ritme que per a mi encara són misteriosos, cal parar molt de compte amb els vianants. És cert que al centre històric no hi ha voreres, però això no vol dir que siga normal que les ignoren també on n’hi ha, i que conste que jo no dic que la vida del vianant a Roma siga fàcil, sempre he pensat que algun dia trobaran un japonès mort de vell a Plaça Venècia mentre espera que els cotxes s’aturen a un pas de zebra, no és fàcil entendre que hi ha que jugar-se la vida per travessar (aparentment, en realitat s’aturen o t’esquiven, cal travessar amb seguretat i el cap ben alt). La categoria del vianant suïcida que camina en grup, pel mig del carrer, d’esquena als cotxes que venen i que s’enfada si li pegues una pitadeta, té molts adeptes, sobretot al meu barri.
Hui he tornat a agafar el cotxe i he fet tot com déu mana, aturant-me a cada stop (sotp), cedint el pas quan tocava i tot això: m’han inflat a pitades i em deuen haver dit de tot, jo els he ignorat impasible-el-ademán.

M’acaba de dir l’F. que l’amic que deia que calia mirar el retrovisor anant en contra direcció acaba de publicar un post que es titula Conduir a Itàlia, part 1: L’autopista, tenim frases clavadetes…però el seu inici m’ha encantat: “Abans de conduir a Itàlia és important entendre la diferència entre una llei i una norma social”. Té raó, no sempre coincideixen i les segones no estan escrites enlloc.



  1. Coneixia la mala fama de Roma i de l’Índia pel que fa a la conducció, però és injusta, com passa manta vegades amb les fames. És fraudulenta.
    Si venien a prendre el te amb mi a la terrassa de Canpica amb un notari, el Guinnes hauria de posar el mac enterra i baratar els récords. Ja van tres vegades que un amic andalús amb el qual havia fet un tracte per arreglar l’esquerda dels efectes col·laterals derivats del ‘ritme’ (que dius tu) de la modalitat local de conducció de vehicles. Havíem fet un tracte per 100 erons i jo els vaig apoquinar. La tercera vegada no ha volgut cobrar, diu que no té estómac. Però m’ha fet prometre-li que, tal com us vaig prometre jo a principis de temporada, tindré els ulls ben oberts, impassible el ademán escoltant el reguitzell de renecs, i jo també renegaré (cagondeumilllampsforcatsifolratsdepelldedimoni) i, bolígraf “en ristre”, els demané els papers de l'”aseguro” perquè a això els toca pagar-ho a ells.

  2. M’ha agradat i divertit molt el teu post, ho expliques molt bé, en això de conduir cada pais te el seu ritme, hi ha qui s’hi adapta amb mes o menys velocitat. A Roma nomès hi he “conduit” de vianant, però ja em vaig fer una idea de com va la cosa. Recordo, ja fa molts anys, ananat cap a  Milá, que ens pitaven perque a primera hora del matí, quan tothom va de bòlit, no avançavem amb continua als camions que alentien la marxa, i al costat del Duomo, amb un guardia “dirigint” el trànsit, tothom feia un gir prohibit davant dels seus nassos. Nosaltres també haviem de girar cap alla, i deliberavem si veient la matricula estrangera  no ens multaria sense possibilitat d’excusa, doncs la senyal era prou clara. Varem girar com tothom i no ho va fer.
    Tinc la sort d’adaptar-me molt ràpid al caos organitzat. He conduit al Marroc on les linies i senyals son purament ornamentals i els passos de vianants guals de pirañes. Una amiga em va dir el secret: no miris mai al vehicle, si el mires ell sap que l’has vist i pensa que t’apartaras, sinò creu que no l’has vist, i amb sort, provarà d’esquivar-te. Funciona.
    L’any passat , a Creta, al cap de 50 kms, conduïa com el mes experimentat dels cretencs, és a dir, per lògica i no per senyals. Soc una mica anàrquic.

  3. El retrat del conductor italià t’ha sortit perfecte, i el confirmo.
    Per sort, no solen haver-hi ferits… Jo tinc el privilegi de tenir un cunyat planxista, que ens aquest país és més necessari que un bon metge o un advocat.
     A principis de juny la nostra família va patir 3 accidents en 3 dies, en el tercer hi anava jo. Vaig flipar, no vaig arribar ni a espantar-me. La conductora, primer va demanar  si l’altre portava carnet i assegurança, abans de permetre’s  un atac de nervis. El seu home, el planxista, va arribar preguntant de qui era la culpa. Alleujat de saber que no érem nosaltres, fins i tot va tenir temps d’emportar-se el cotxe aixafat al seu taller. Tots són experts en “partes” d’asseguradora, ai com els estimo! Són un món apart. me n’alegro que tu també t’hagis integrat amb bon humor.
    Et passo un escrit d’un altre blocaire, aquest més al nord, més racional, més civilitzat. Potser ja el coneixes:
    http://rumoridigente.ilcannocchiale.it/?id_blogdoc=1975189

  4. Ves per on, l’altre dia tenieu una amena expansió sobre Pla. Doncs be, jo crec que (amb un puntet d’humor potser més àcid el teu, maria) aquesta entrada s’assembla molt a la que Pla hauria escrit si Pla hagués escrit sobre els cotxes a Roma. En fi, no sé si en afegir a l’anticlericalisme uns renecs (planians, finíssims) la imatge de roma de l’empordanés hauria millorat molt, però hauria estat un gust.  Com és llegir el teu post, Maria, tota una senyora.

  5. El semàfor era en vermell. Va sortir un cotxe, després el segon. Tenia al darrera un cotxe de la Policia i em vaig aturar … fins que fent-me senyals amb el claxon demanaven que també seguís endavant. Vam passar quatre cotxes en vermell i excuso dir que el semàfor funcionava perfectament. Era el costum.

    La diferència europea entre norma social i llei excuso dir que és a Grècia. Res com anar muntanya amunt i avall saltant-se línies contínues, avançaments de cinc vehicles de cop, ignorar els interminents o bé senyalar el contrari de cap on vas a girar. Tenen un codi de circulació merament orientatiu. I els avençament més perillosos a… Portugal. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de coses que passen per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent