SALVADOR BALCELLS

En aquest article, Toby Green, professor d’història a Kings College London i Tomas Fazi, escriptor i traductor, analitzen des de Londres la situació de l’esquerra davant la crisi de l’Estat de Dret que s’està gestant durant la pandèmia.

<Al llarg de les diferents fases de la pandèmia mundial, trobem una tendència a intentar encaixar o ajustar les estratègies epidemiològiques amb les preferències polítiques de cadascú. Des que Donald Trump i Jair Bolsonaro van expressar els seus dubtes sobre els mèrits i els avantatges de les estratègies de confinament el març del 2020, la majoria dels liberals i de tots aquells que se situen a l’esquerra de l’espectre polític occidental es van afanyar a donar suport a aquestes mesures , com més tard acceptarien la imposició del passaport sanitari. En un context on els països europeus imposen restriccions cada cop més severes per a les persones no vacunades, els partidaris de l’esquerra, generalment en alerta per defensar les minories discriminades, avui es distingeixen pel silenci.

Com a escriptors que sempre ens hem posicionat a l’esquerra, estem realment preocupats pel caire que estan prenent els esdeveniments. De veritat que no es pot formular una crítica progressista contra la quarantena i el confinament d’individus sans, quan les darreres investigacions indiquen que la diferència entre persones vacunades i no vacunades és ínfima en termes de transmissió del virus? La resposta actual de la nostra família política al Covid sembla inscriure’s dins una crisi més vasta i complexa de la política i el pensament de l’esquerra, una crisi que ja dura des d’almenys fa tres dècades. Per aquestes raons, és important identificar l’origen i el procés que avui sacseja el nostre espectre polític.

L’esquerra va acceptar el confinament per raons equivocades

Durant la primera fase de la pandèmia –aquella que concerneix els confinaments–, van ser els partidaris de la dreta cultural i econòmica els que més es van inclinar a assenyalar el dany social, econòmic i psicològic d’aquestes mesures. Probablement, l’escepticisme inicial de Donald Trump cap a les decisions de reclusió social va desencadenar un rebuig total d’aquestes posicions a tots aquells que conformen l’esquerra dominant. Els algorismes de les xarxes socials van fer la resta, incrementant i alimentant encara més aquesta polarització. Ràpidament l’esquerra occidental va assumir l’elecció del confinament com una opció “pro-vida” i “pro-col·lectiu”, com una política que en teoria defensava la salut pública o el dret col·lectiu a la salut. A partir d’aquell moment, qualsevol crítica a les polítiques de tancament massius va ser estigmatitzada com un enfocament “de dretes”, o “neoliberal”, i acusat de prioritzar el “benefici propi” i el business as usual sobre la vida de les persones.

Dècades de polarització ideològica van polititzar instantàniament un problema de salut pública, ofegant qualsevol espai o possibilitat de plantejar quina seria una resposta coherent des de l’esquerra. Aquesta posició de l’esquerra la va distanciar de la classe obrera, ja que els treballadors amb ingressos baixos van ser els més afectats pels impactes socioeconòmics de les contínues polítiques de reclusió social i els més exposats als riscos de la pandèmia, sent la classe més susceptible d’haver de continuar anant a treballar mentre que les classes mitjana i alta descobrien el teletreball i les reunions per Zoom. Aquesta fractura política no ha fet sinó confirmar-se durant les campanyes de vacunació, i més tard amb l’aparició dels passaports sanitaris. La resistència a aquestes mesures s’associa avui amb la dreta, mentre que els membres de l’esquerra tradicional les defensen generalment. Qualsevol oposició a les mateixes és diabolitzada com una barreja confusa d’irracionalisme anticientífic i llibertarisme individualista.

Però, quina ha estat la raó per la qual gairebé tots els partits i sindicats d’esquerra hagin donat suport pràcticament a totes les mesures proposades pels governs en la gestió del Covid? Com s’ha pogut imposar una visió tan simplista de la relació entre la salut i l’economia, una visió que caricaturitza dècades d’investigacions en ciències socials i que confirmen de manera aclaparadora com la riquesa i la salut estan vinculades? Per què l’esquerra ha ignorat l’augment massiu de la desigualtat, l’atac als més desafavorits, als països pobres, a les dones i als nens o el tracte cruel a la gent gran i l’enorme augment de la riquesa dels individus i empreses més riques com a resultat d’aquestes polítiques sanitàries? ¿Com en el que respecta al desenvolupament i desplegament de la vacunació, l’esquerra ha acabat fins i tot per ridiculitzar la idea mateixa de que podria haver-hi altres motivacions que no fossin exclusivament las del « be públic» quan BioNTech, Moderna y Pfizer estan guanyant actualment entre els tres més de 1.000 dòlars per segon amb les vacunes?, com és possible que l’esquerra, sovint enfrontada a la repressió estatal, sembli ara aliena a les preocupants implicacions ètiques i polítiques dels passaports sanitaris?

Si la Guerra Freda va coincidir amb l’era de la descolonització i el sorgiment d’una política global antiracista, el final de la Guerra Freda s’ha caracteritzat pel començament d’una crisi existencial per als partits polítics d’esquerra. La magnitud de l’hegemonia econòmica neoliberal, la globalització i el transnacionalisme empresarial ha acabat soscavant la visió històrica de l’Estat com a organitzador de la redistribució. A més, com va escriure el teòric brasiler Roberto Mangabeira Unger, l’esquerra sempre ha prosperat en temps de gran crisi (la revolució russa es va beneficiar de la Primera Guerra Mundial i del reformisme social que va precedir la Segona Guerra Mundial). Aquesta història pot explicar en part el posicionament de l’esquerra avui: amplificar la crisi i perllongar-la amb restriccions sense fi potser és vist per alguns com la manera de reconstruir una política d’esquerres després d’anys de crisi existencial.

L’esquerra no ha entès el paper de l’Estat a la governança neoliberal

L’error de diagnòstic de l’esquerra sobre la naturalesa del neoliberalisme també pot haver afectat la resposta a aquesta crisi. La majoria dels militants d’esquerra creuen que el neoliberalisme va implicar una retirada o buidament de l’Estat a favor del mercat. A partir d’aquí, ha sorgit la interpretació que l’activisme governamental al llarg de la pandèmia podria significar aquest «retorn de l’estat» tan desitjat, i potencialment ser capaç, segons aquests, d’aturar la pulsió suposadament antiestatal del projecte neoliberal. El problema amb aquest argument, fins i tot acceptant la seva lògica qüestionable, és que el neoliberalisme no ha estat gens el causant de l’afebliment de l’Estat. Sinó més aviat al contrari, ja que la mida de l’estat com a percentatge de PIB no ha deixat d’augmentar durant tota l’era neoliberal.

Això ja no hauria de ser una sorpresa. El neoliberalisme es basa en una àmplia intervenció estatal tant com en el «keynesianisme», la diferència entre tots dos és que l’Estat neoliberal intervindrà gairebé exclusivament per servir els interessos del gran capital, per vigilar les classes treballadores, i rescatar a les grans empreses i bancs en fallida, etc. De fet, en molts sentits, ara el capital depèn més de l’Estat que mai. Com assenyalen Shimshon Bichler i Jonathan Nitzan: “A mesura que el capitalisme es desenvolupa, els interessos comuns entre els governs i les grans empreses aniran cada cop més de la mà (…) El poder capitalista i les coalicions del capital que el governen no necessiten avui governs petits. Efectivament, en molts sentits necessiten governs més forts”. Avui dia, el neoliberalisme s’assembla més a una forma de capitalisme d’estat monopolístic, o «corporatocràcia», que al capitalisme de lliure mercat dels Estats petits que sovint afirma que és. Això explica en part per què ha produït aparells estatals cada cop més poderosos, intervencionistes i fins i tot autoritaris.

En aquest sentit, avergonyeix la ingenuïtat de l’esquerra, que celebra el suposat «retorn de l’Estat» inexistent. I el pitjor és que ja va cometre aquest error abans. Per exemple, després de la crisi financera del 2008, molts a l’esquerra van elogiar els grans dèficits públics com un «retorn a Keynes» quan, en realitat, aquestes mesures tenien poc a veure amb Keynes, i la seva recomanació de recórrer a la despesa pública per aconseguir la plena ocupació, i del que e tractava en realitat era de donar suport als culpables de la crisi i els grans bancs. A més, aquestes mesures van ser el desencadenant d’un atac sense precedents als sistemes de protecció social i els drets dels treballadors a tot Europa.

I avui està passant el mateix, ja que els contractes públics per als tests Covid, les màscares, les vacunes, i ara, les tecnologies per a l’aplicació del passaport sanitari, s’atorguen a corporacions transnacionals (sovint en el marc d’acords tèrbols que respiren amiguisme i conflictes d’interessos). Mentrestant, els ciutadans veuen la seva existència i els seus mitjans de vida trastornats per la nova normalitat. El fet que l’esquerra sembli completament aliena a aquest fenomen és particularment desconcertant. Al cap i a la fi, la idea que els governs tendeixen a explotar les crisis per reforçar l’agenda neoliberal és un element essencial de la literatura recent de l’esquerra. Pierre Dardot i Christian Laval, per exemple, han argumentat que sota el neoliberalisme la crisi ha esdevingut un “mètode de govern”. Més famós encara, el llibre The Shock Strategy (2007), Naomi Klein explora la idea d’un “capitalisme del desastre”. La seva tesi central seria que en temps de por i desorientació pública resultaria més fàcil reorganitzar les societats: canvis espectaculars en l’ordre econòmic existent, que normalment serien políticament impossibles, s’imposen ràpidament un darrere l’altre perquè el cos social no tingui temps de comprendre el que està passant.

Una dinàmica semblant està en marxa en aquests moments. Prenguem, per exemple, les mesures de vigilància high-tech, les targetes d’identificació digitals, la repressió de les protestes públiques i la proliferació ràpida de lleis introduïdes pels governs per combatre l’epidèmia de coronavirus. Si ens refiem a la història recent, els governs trobaran sens dubte la manera de fer que moltes d’aquestes regles d’emergència siguin permanents, com ho han fet amb gran part de la legislació antiterrorista posterior a l’11 de setembre. Com va assenyalar Edward Snowden: “Quan veiem que es prenen mesures d’emergència i especialment avui dia tenen tendència a romandre. L’emergència no fa més que estendre’s”. Confirmant també les idees de l’estat d’emergència presentades pel filòsof italià Giorgio Agamben, que ha estat vilipendiat pel corrent principal de l’esquerra per la seva postura anticonfinament.

En darrera instància, qualsevol forma d’acció governamental s’ha de jutjar per allò que realment representa. Donem suport a la intervenció del govern si serveix per promoure els drets dels treballadors i les minories, per crear plena ocupació, proporcionar serveis públics essencials, contenir el poder empresarial, corregir les disfuncionalitats dels mercats, prendre el control de les indústries crucials per a l’interès públic. Però en els darrers 20 mesos, hem assistit exactament al contrari: un enfortiment sense precedents dels gegants transnacionals i les seves oligarques a costa dels treballadors i les empreses locals. Un informe publicat el mes passat basat en les dades de Forbes va mostrar que només els multimilionaris nord-americans van veure augmentar la seva fortuna en 2 bilions de dòlars durant la pandèmia.

Una altra fantasia de l’esquerra que ha estat desmentida per la realitat és la idea que la pandèmia generaria un nou esperit col·lectiu capaç de superar dècades d’individualisme neoliberal. El fet és que la pandèmia ha fracturat encara més les nostres societats: entre els vacunats i els no vacunats, entre els que es poden beneficiar del treball intel·ligent i els que no.
Sense oblidar que un poble format per individus traumatitzats, arrencats dels seus éssers estimats, induïts a témer-se els uns als altres com a potencials vectors de malalties, terroritzats pel contacte físic, no és un bon brou de cultiu per a la solidaritat col·lectiva.

Encara que potser la resposta de l’esquerra es pugui entendre millor en termes individuals que en termes col·lectius. La teoria psicoanalítica clàssica ha establert un enllaç clar entre el plaer i l’autoritat: l’experiència d’un gran plaer (que satisfà el principi de plaer) sovint sol precedir un desig d’autoritat i control renovats, manifestat per l’ego o el principi de realitat. De fet, això pot produir una forma de plaer subvertida. Les darreres dues dècades de globalització han vist una enorme expansió del « plaer de l’experiència » compartit per la classe liberal global cada cop més transnacional, molts dels quals, curiosament en termes històrics, s’han identificat a si mateixos com a esquerrans ( i de fet han usurpat cada cop més aquesta posició al terreny natural de les idees tradicionals de la classe treballadora).  Des del punt de vista de la psicoanàlisi, el suport d’aquesta classe a les «mesures del Covid» es pot explicar amb força facilitat en aquests termes: com l’aparició desitjada d’un cercle de mesures restrictives i autoritàries que es poden imposar per restringir el plaer, dins d’un marc estricte de moralitat, que intervé allà on abans no n’hi havia.

L’esquerra com a garant d’una fe ingènua a la ciència

Un altre factor darrere del tancament de l’esquerra a les mesures contra el Covid és la seva fe cega a la «ciència». Això té les seves arrels a la fe tradicional de l’esquerra en el racionalisme. No obstant això, una cosa és creure en les innegables virtuts del mètode científic i una altra completament diferent és ignorar totalment com els que són al poder utilitzen la «ciència» per fer avançar la seva agenda. Poder recórrer a «dades científiques sòlides» per justificar les decisions polítiques és una eina increïblement poderosa en mans dels governs. De fet, en això consisteix la mateixa essència de la tecnocràcia. És a dir, el que això significa és la selecció acurada de les «dades científiques» que permetran avançar el programa governamental, marginant agressivament qualsevol altra opinió, independentment del seu valor científic.

I això és el que ha passat durant anys en el camp de l’economia. De veritat és tan difícil de comprendre que una presa de control per les empreses s’estigui produint avui dia al terreny de la ciència mèdica? En tot cas no per a John Ioannidis, professor de medicina i epidemiologia a la Universitat de Stanford. Ioannidis va ser portada dels diaris a principis de 2021 quan ell amb alguns dels seus col·legues van publicar un article en què afirmaven que no hi havia diferències en termes epidemiològics entre els països que havien implementat un sistema de tancament de la seva població (tipus confinament) i els que no ho havien fet. La reacció violenta contra aquest article, i contra Ioannidis en particular, ha estat ferotge, especialment entre els seus col·legues científics.

Això explica la seva recent i mordaç denúncia de la seva pròpia professió. En un article titulat «Com la pandèmia està canviant les normes de la ciència» , Ioannidis assenyala que la majoria de la gent, especialment d’esquerres, sembla pensar que la ciència funciona segons els «estàndards mertonians de cooperació científica, universalisme, altruisme i escepticisme organitzat». Però, per desgràcia, no és així com treballa realment la comunitat científica, explica Ioannidis. Amb la pandèmia, els conflictes d’interessos empresarials s’han disparat, però parlar-ne s’ha convertit en un tabú. I continua: “Els consultors que han guanyat milions de dòlars assessorant empreses i governs han obtingut posicions prestigioses, poder i reconeixement públic, mentre que els científics que han treballat benèvolament i es van atrevir a qüestionar les narratives dominants van ser acusats de xerraires. Qualsevol posició escèptica es va considerar una amenaça per a la salut pública. El que hem viscut és un xoc entre dues escoles de pensament, la salut pública autoritària d’una banda, contra la ciència de l’altra. I la ciència ha perdut”.

L’esquerra està perduda i fins i tot podria desaparèixer

El menyspreu i la burla de l’esquerra cap a les preocupacions legítimes de la gent (sobre tancaments, vacunes o passaports sanitaris) és vergonyosa. Aquestes inquietuds no només tenen una base en les dificultats reals, sinó que també provenen d’una desconfiança legítima envers els governs i les institucions que sens dubte han estat monopolitzats per interessos empresarials.  Qualsevol com nosaltres que doni suport a un estat veritablement progressista i intervencionista ha de respondre a aquestes preocupacions i no descartar-les.

Però allà on la resposta de l’esquerra ha resultat més deficient és a l’escenari mundial, pel que fa a la relació clara entre les restriccions de les llibertats i l’aprofundiment de la pobresa al Sud. ¿De veritat no ha de dir res, l’esquerra, sobre l’enorme augment del matrimoni infantil, el col·lapse de l’escolarització i la destrucció de l’ocupació formal a Nigèria, on l’agència nacional d’estadística afirma que al voltant del 20% de les persones que van perdre les seves feines va ser per causa dels confinaments? I què passa amb el fet que el país amb els números més alts de mortalitat per Covid i amb la major taxa de mortalitat el 2020 sigui el Perú, que ha experimentat una de les tancades més estrictes del món? Sobre tot això, l’esquerra no diu una paraula. Aquesta posició només és entenedora en relació amb la preeminència de la política nacionalista a l’escenari mundial: el fracàs electoral d’internacionalistes d’esquerra com Jeremy Corbyn significa que els problemes globals més generals han tingut poc pes quan es tracta de donar una resposta més complexa de l’esquerra occidental a la crisi del Covid-19.

En canvi, hem de reconèixer que hi ha hagut alguns moviments d’esquerra, radicals i socialistes, que s’han pronunciat en contra de la gestió actual de la pandèmia. Entre ells hi ha Black Lives Matter als Estats Units, Left Lockdown Skeptics al Regne Unit, l’esquerra urbana xilena, Wu Ming a Itàlia i, sobretot, l’aliança de socialdemòcrates i verds que governen actualment Suècia. Però sobretot s’ha ignorat tot l’espectre d’aquesta opinió d’esquerres dissident del corrent dominant, en part pel petit nombre de mitjans d’esquerra, però també per la marginació d’aquesta mateixa esquerra intel·lectualment influent.

Tot això ens porta a un fracàs històric de l’esquerra, que tindrà conseqüències desastroses. Perquè sempre hi ha el risc que tot aquest malestar popular sigui canalitzat una vegada més per l’extrema dreta, destruint qualsevol possibilitat per a l’esquerra de guanyar aquests votants que necessita per enderrocar l’hegemonia de la dreta. Però mentrestant, l’esquerra s’aferra a una tecnocràcia d’experts cada cop més assenyalada com a responsable d’un maneig catastròfic de la pandèmia en termes de progressisme social. I a mesura que qualsevol forma viable per a l’elecció d’un govern d’esquerra s’esvaeix en el passat, el debat que ens permetia afrontar les nostres idees i per descomptat la llibertat de no estar sempre d’acord, i que són al cor de qualsevol procés democràtic veritable, s’esvaeixin amb ell.>