L'Hereu Riera

“… Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra”

 (Salvador Espriu, “Inici de càntic en el temple”)

Unes precisions de llenguatge molt, molt oportunes, tretes de “L’apunt” de Carles Ribera (novament ell, sí) en l’edició d’aquest dijous del diari:

«No m’afegiré pas al debat per decidir si la xifra del finançament de Catalunya és curta, llarga, suficient o insuficient, perquè això, en un sistema basat en l’espoli sistemàtic, és un debat pervers. Hi ha, però, un detall aparentment trivial que em crida l’atenció. Sento, i llegeixo, en boca de polítics i en tinta de mitjans catalans, que l’Estat donarà tants milions a Catalunya. O, en una versió eufemística, que l’Estat aportarà tants diners al nostre país. Ep, i això d’Estat ho escric jo, perquè fins el més independentista de l’arc parlamentari nostrat té el costum de referir-se al govern de Madrid com a govern central, quan el centre d’aquest país jo hauria dit que era Barcelona. Coses que té la submissió colonial dels nostres polítics.
Tornem als conceptes anteriors. Donar. Aportar. No és debades la utilització d’aquests verbs. Ajuden a ocultar una realitat desagradable: l’Estat no ens pot donar res perquè els diners ja són nostres. En tot cas, l’Estat retorna a Catalunya, o Catalunya recupera diners. És clar que, emprant aquests termes algú podria fer números i, veient el que no torna, faria notar als catalans que l’única cosa que ens continua donant Espanya és pel sac».

[L’eina dels polítics, com la dels periodistes, és la llengua, la paraula. Si jo fos polític en actiu, representant de la ciutadania en alguna de les institucions del país, i em veiés retratat en aquestes ratlles precises i tallants del periodista d’El Punt, em preocuparia, oi més si tingués en el meu ideari polític l’emancipació nacional de Catalunya. L’expressió “govern central” era habitual en el llenguatge del president Pujol en els seus anys de govern al capdavant de la Generalitat (en el moment present no ho sé, la veritat és que no m’hi he fixat, però ara està enretirat), però no deixava de quadrar, en el seu ideari autonomista i prou, oi? En un polític d’horitzons sobiranistes això canvia: la descurança en el llenguatge és poc professional, però com que les paraules, a més, no són pas innocents, l’ús de segons quines expressions resulten reveladores, ni que sigui com a simple lapsus linguae. El mapa del món és a dins del cap].

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.