L'Hereu Riera

4. Matí al Matarranya

Un altre d’en Manuel Cuyàs, imperdible:

“Els nens del Matarranya, província de Terol, diuen «demà al matí».
Els nens de Catalunya, que tenen el català de llengua oficial, la
immersió lingüística, TV3, el K33, un govern catalanista i d’esquerres
i una oposició nacionalista, o sigui tot el que no tenen els nens de
Terol, diuen «demà pel matí». Les meves orelles estan tan fatigades de
sentir «pel matí», «per la tarda» o «per la nit» que l’altre dia, quan
en un carrer de Vall-de-roures vaig sentir una nena que deia als seus
pares que «demà al matí» havia de sortir amb els seus amics d’excursió,
jo m’hauria abraçat a la nena i hauria pagat el vermut als pares. «Que
la seva filla i els seus amics no vagin d’excursió a Catalunya, demà al
matí, que tornaran demà per la tarda», els hauria dit picant quatre
olives. La nena del Matarranya sap dir aquesta frase: «demà al matí
compraré berenar per la tarda». Els nens catalans diuen «demà pel matí
compraré berenar per la tarda», i ho troben normal. Després resulta que
el berenar «es cau». A Catalunya, des de fa un temps, les coses «es
cauen». Aquell arbre s’ha caigut. Se m’ha caigut el llapis. Se m’ha
caigut el berenar pel matí.

“Ara els hipocondríacs de la llengua
conclouran que el català s’acaba, i totes aquestes coses mortuòries que
es diuen. No cal posar-nos tan tètrics. N’hi hauria prou de tenir
mestres solvents a les escoles. L’altre dia vaig preguntar a uns nens
que parlen un català arrossegat per terra, un català que «s’ha caigut»
a trossos, què els deien els mestres quan els sentien. Em van dir que
els mestres deien «da igual». «En castellà?» «No, en català; da igual». I
em van dir que si jo m’escandalitzava per com parlaven ells, quedaria
esgarrifat per com parlaven els seus mestres. «Ens diuen que el que
importa és que sabem que dos i dos fan quatre». Dos i dos fan quatre
aquí i a la Xina. Hi ha tota la humanitat per defensar-ho. Per defensar
el català només som nosaltres. Caram, els mestres! Potser que anessin a
fer una immersió lingüística al Matarranya”.

Jo també en sé d’uns que els pujaria a dalt de l’autobús, a veure si els dúiem a aprendre a quin país viuen i quina educació haurien d’impartir a la seva mainada…

També tinc una anècdota per explicar, sí. Va passar fa un parell o tres d’anys, un dia que van venir una colla de nanos adolescents d’un institut de no recordo quin poble de la costa brava, acompanyats d’un mestre, a un entrenament de l’equip de bàsquet en cadira de rodes on un servidor jugava. Posats en rotllana al mig de la pista, el capità de l’equip comença la seva explicada, però s’interromp un moment i pregunta, abans de continuar, si algú té problemes a seguir-lo, en català, que és la llengua amb què ha arrencat (ell és de família castellanoparlant, però parla perfectament la llengua del país). I salta una nena, una mocosa de 14 o 15 anys, i diu que ella sí, que s’estima més que continuï en castellà.
I així va ser, davant la passivitat de tothom, inclosa la meva, que em vaig quedar mirant al mestre, incrèdul, en lloc de reaccionar i preguntar-li, a aquella ninyata o al seu educador, quin problema tenia amb el català, i que jo en tot cas tenia exactament el mateix problema que ella però jo amb el castellà, i que no em donava la gana que haguéssim de fer allò en castellà només perquè l’hi donés la gana a ella, i que si era així -no sé què hauria dit el mestre-, que continuessin sense mi.
La nena no, però el mestre potser hauria après una petita lliçó, ni que fos de modos, com deien abans, que deixaven anar molts castellanismes com aquest però parlaven sempre català, que fins que no es demostri el contrari és la llengua pròpia d’aquest país.

_________________________________

ps: el Matarranya és una comarca pertanyent a la Franja de Ponent, que és allà on diuen que “no s’ha d’imposar el català als ajuntaments”, com denunciava en Joan Solà a l’article del seu llibre reproduït en aquest blog fa tres dies. El govern socialista de Marcel·lí Iglesias, el president d’Aragó, que és originari d’aquesta terra, se suposa que havia de deixar blindada la protecció del català en el text estatutari de la comunitat aragonesa, però ara com ara el català de la Franja continua essent un plat d’allò més apetitós per a la glotofàgia carpetovetònica…
___________________________

[_{Imatge de l’entradeta: by Joanot, flickr.com/photos}]