L'Hereu Riera

Elogi de la semiindependència

«Cada vegada estic més convençut que la forma de vida jurídico-política que millor defineix Catalunya és la semiindependència. És el tret que més ens caracteritza com a poble i el que més feliços ens fa. Ja sé que en ciències polítiques el concepte de semiindependència no deu existir, però els entesos són una minoria i jo em refereixo a la gent corrent, a la societat en general. En les converses de cafè i altres tertúlies espontànies no se sol parlar d’autonomia o de federalisme, i en canvi sí que es debat sovint la indepèndència. La independència de Catalunya és un tema de debat força quotidià que no està situat en l’agenda de les institucions, però sí en l’agenda del carrer. Quan se’n té la més mínima ocasió, les argumentacions partidàries de la independència es posen sobre la taula, i les contràries també. És un fet insòlit. Quan l’horitzó politic oficial no preveu la via independentista, ¿com s’explica que la realitat situï la independència en l’horitzó?
Així, amb la independència passa una mica com amb la llengua. Els uns fan servir habitualment el català i els altres fan servir habitualment l’espanyol, i del conjunt se’n desprèn que Catalunya és un país bilingüe. I aquest bilingüisme, si no acaba fent desaparèixer una de les dues llengües, ens acabarà cohesionant a tots.
De manera semblant, els uns són partidaris de la independència i els altres no. La qual cosa ens converteix en un país semiindependent. I aquesta semiindependència ens acaba cohesionant a tots. Només cal veure que amb cada maniobra d’avenç de l’independentisme s’articulen també maniobres detractores (els uns diuen que cal anar a Brussel·les i els altres diuen que no s’hi ha d’anar, per posar un exemple recent).
A la meva manera d’entendre-ho, aquesta situació és d’èxit per als partidaris de la independència, perquè forcen els que hi són contraris a mobilitzar-se (quan no en tenen cap necessitat, perquè no tocant res ja tindrien la feina feta). Al ritme que anem, dubto que arribem a la independència de Catalunya, però no tinc cap dubte que consolidarem la semiindependència, una condició més digna que la rendició o la derrota. Una mena d’empat tècnic que demostra que ni Catalunya vol majoritàriament la independència ni Espanya la pot evitar definitivament. Una situació de provisionalitat, vaja.
Només caldria una campanya de l’estil “encomana la independència”. Perquè per insistir, que no quedi, eh!».
[Josep M Pasqual, a “L’apuntador”, 2 de març]

“És un conyon, aquest en Pasqual!”, diria el màgic Andreu, segurament, si jo fos ell i si això no fos un post d’aquest bloc sinó l’escenari d’un teatre. Sigui com sigui, l’amic apuntador ens diu que la partida està enrocada, ara com ara, i que això pot anar per llarg. Ens quedem amb aquest semioptimisme irreductible com el del poblat dels gals de l’Astèrix, rodejat d’optimisme romà desbordant -però pallús- per tots costats i amb un cel tirant a color gris pessimista que l’únic que hem de témer és que no ens caigui damunt dels caps (dels caps de la tribu, sobretot).
Em quedo també amb aquest “per insistir que no quedi!” final: nosaltres tampoc no deixarem d’emprenyar, però per defensar-nos, que és una cosa a la qual tenen dret totes les espècies animals, inclosa la nostra, i per tant fins i tot els catalans, que, encara que alguns no s’ho creguin, som persones humanes, i a més som subjectes de dret, encara que tinguem una llengua pròpia que no és oficial a la Unió Europea (d’Estats integristes).
Per insistir que no quedi: aquest cap de setmana, a Brussel·les falta gent!! Que sàpiga Europa que estem aquí envoltats per un bosc d’eucaliptus que se’ns està menjant el terreny, i que és una vergonya que no vegi o, pitjor encara, que no vulgui veure què està passant just davant dels seus nassos. I que si algun dia vol ser un govern de debò, que comenci a governar, que vol dir endreçar, posar ordre a la casa comuna.

«Les ments més privilegiades del país (penso en Xavier Rubert de Ventós, Salvador Cardús, Oriol Bohigas, Montserrat Guibernau, Josep M Terricabras, Xavier Sala Martín, Joan Ramon Resina, Alfons López Tena, Josep Termes, etc) estan d’acord a dir que l’únic futur del catalanisme és l’independentisme», escriu un vell conegut, Edgar Illas, a la seva “galeria” del mateix diari gironí on escriu també en Pasqual…

———> [à suivre]

«Però alhora sembla que és impossible dur a terme aquest projecte de transformació dins les regles actuals de la política. No solament ho impedeixen les lleis de l’Estat, sinó que a més els partits han esdevingut maquinàries fosques tan dependents del circ electoral i mediàtic, que són incapaços d’efectuar transformacions profundes de la realitat social.
Amb la política reduïda a la mera gestió d’aquesta realitat, hem perdut la possibilitat de connectar el filòsof i el polític, les idees i les accions. I per això el principal fenomen polític a Catalunya són les múltiples formes de reivindicació independentista. Com que l’independentisme sí que vol transformar d’arrel la realitat, l’única manera d’aconseguir el seu objectiu és a través d’un gest revolucionari, un gest no previst per les lleis del joc democràtic actual. La tasca de l’independentisme és, doncs, preparatòria. Només un esdeveniment impensat (el sorgiment d’un líder?, un conflicte massa tens amb Espanya?, l’efecte d’un altre independentisme?) podrà traduir els desitjos d’emancipació en un pocés constituent.
Abans que aquest cas s’esdevingui, si és que mai s’esdevé (ja que pot ser que continuem amb el que dilluns en Josep M Pasqual en deia la “semiindependència”), cal que gaudim força de la joia de la lluita i del privilegi de tenir uns intel·lectuals independentistes tan lúcids: uns intel·lectuals amb una lucidesa esmolada per la ràbia permanent que sentim els independentistes contra els poders polítics constituïts».

L’esdeveniment impensat a què es refereix l’articulista podria passar que fos -a mi personalment és el que més em plauria- el convenciment ferm i irreversible de la majoria de catalans (com que des d’Espanya no paren de passar-se de rosca, podria ser molt bé que aconseguissin la unanimitat catalana plena en contra d’ells), i a partir d’aquí que funcionés el joc democràtic.
Ja hem vist, en un escenari menor, vull dir parcial -el de l’esport-, a què són capaços d’arribar, manipulant peons impensables, i sempre d’amagat, els dirigents i directius espanyols. Però aquest, el de la Política en majúscules, tot i ser realment la mamella més important i decisiva, també és la que està més a la vista, sota tots els focus, i no li quedaran gaires eines, a l’Estat espanyol, desposseït del recurs clàssic dels tancs, per mantenir indefinidament els seus privilegis d’explotador inveterat.
Mentrestant, haurem de continuar amb “la joia de la lluita” (és evident que li va la marxa, a l’Edgar!) i comptant amb la lucidesa dels nostres intel·lectuals; i sobretot, no afluixant mai, continuar estirant la corda fins que cedeixi del nostre costat -de més verdes n’han madurat-, i fent tant de xivarri com sigui possible, fins que qui ens hagi d’escoltar ens escolti, i fins que a qui li correspongui corregir aquesta carregosa injustícia històrica la corregeixi, d’una vegada i per sempre.