L'Hereu Riera

Avui havent dinat, mentre feia el cafè, veia un dels documentals de La 2 de TVE sobre la natura, que sovint són perfectes per ajudar a fer la migdiada (als qui poden permetre’s aquest luxe, que s’hauria de socialitzar, en benefici de la salut mental col·lectiva), però que de tant en tant són altament interessants. El d’aquesta tarda passada era un d’aquests. Produït per la BBC, el vídeo mostra diferents tipus de parasitisme entre diverses espècies d’insectes, propiciats per la força, unes vegades, d’altres per l’astúcia i l’engany, o la combinació de tots tres factors.
Com a estratègia de supervivència, deixant de banda l’efectivitat, que com es pot veure al vídeo és molt alta, aquest sistema de reproducció el trobo repugnant, i no diguem en els casos en què l’hoste viu i creix a expenses no solament de l’esforç i del producte de l’esforç de la seva víctima, sinó directament del seu cos. La mort lenta del pobre animal parasitat deu ser tan horrible, que val més no pensar-hi, per evitar malsons. Però la naturalesa és així, també, cruel fins a límits insuportables. No sé a qui se li va acudir dissenyar les coses d’aquesta manera tan incomprensible, ni per què, però així és com funcionen.
“Sembla que entre els animals que viuen sota terra es produeixen moltes societats beneficioses”, conclou el conductor del programa, al final de la cinta, “encara que l’explotació i l’engany també produeixen bons resultats”…

Entre els animals que viuen sota terra, sí, i també entre els que viuen sobre la capa de la terra, que caminen drets i que pertanyen a l’espècie humana: hi hauria d’haver alguna disciplina científica que comparés les conductes etològiques dels animals amb les dels humans quan s’organitzen, i les relacions de força que es produeixen entre els diferents grups humans associats per països, i quines estratègies fan servir determinats països per “enganyar i explotar” països veïns perquè els hi facin la feina, per créixer i desenvolupar-se a costa seva, i eventualment deixar-los debilitats, sense esma i sense futur —i a vegades sense vida, literalment.
Els paral·lelismes són tan evidents, que allò idiota no és fer la comparativa, sinó no voler-l’hi veure. Qui tingui ulls, que miri.
Ens pensem que som la pera, i el “Rei de la Creació” i totes aquestes mandangues amb què adornem el nostre ego com a espècie “superior”. Però en realitat les forces que ens mouen són tan o més sinistres que algunes de les que mouen les cuques del documental. Només que són versions millorades i augmentades per la intel·ligència, un do de la natura concedit en exclusiva a la nostra espècie i que tanmateix utilitzem sota pulsions purament animals. Algun dia, temps a venir, la suma d’intel·ligència i política potser ens farà lliures, donant com a resultat una organització social lògica, justa i eficaç, però mentrestant el mico continuarà encara força temps, segurament, pujant i baixant de l’arbre i garrotejant els veïns, en comptes de parar-se a pensar.

Diumenge passat, la Comissió per la Dignitat, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Associació d’Actors i Directors catalans recordaven que, ara fa 70 anys les tropes franquistes van okupar Catalunya i que així “començava un dels períodes més negres de la cultura i la llengua catalanes”. I avui mateix, un documental dins la sèrie “Segle XX” del Canal 33, Amb ulls de nena. Dietari d’Encarnació Martorell (Ara Llibres), recordava, explicat per una criatura de dotze anys, els horrors que va causar entre la població catalana indefensa l’entrada al seu niu de l’insecte cuirassat franquista, que va venir aquí a pondre-hi els seus ous, a instal·lar-s’hi per viure sempre més a cos de rei a expenses de la “laboriosa” gent d’aquest país, tot intoxicant-la amb feromones perquè no sàpiga ni tan sols cap on ha de dirigir els seus esforços per treure-se’l de sobre.
I «tal dia com avui, Adof Hitler hauria complert —Déu ens en guard!— 120 anys. Quan en va complir 50, el 20 d’abril de 1939, feia vint dies justos que s’havia acabat la Guerra Civil espanyola», escrivia al diari el periodista Narcís-Jordi Aragó…

[continua]

«El diari de la meva ciutat, que es titulava El Pirineo, va celebrar  l’aniversari amb uns textos que voldria reproduir. Em sap greu que hagin de ser en castellà, però sé que si els traduís perdrien bona part del sentit: “La gigantesca figura de Adolf Hitler es de un relieve tan acusado que su aquilatamiento exacto pertenece a la Historia, por los arcos de cuya inmortalidad ha pasado ya el gran Führer, y en nada aumentaría su gloria cuanto pudiéramos escribir; pero sí que ha de permitírsenos juntar nuestra voz al clamor popular que hoy ensordece los espacios cada vez más dilatados del Tercer Reich y fundir nuestros gritos a los ‘¡Heil Hitler!’ que en estos días enronquecen las gargantas de los buenos alemanes”.
»Però els excessos conceptuals i estilístics anaven molt més enllà. Ja feia dies que Franco havia concedit a Hitler el títol de Gran Cavaller i el Collar de la Gran Orden Imperial de las Flechas Rojas, i ara era Hitler el qui atorgava a Franco la Gran Creu d’Or del Mèrit de l’Àguila Alemanya. I l’article editorial del diari El Pirineo ho comentava així: “Lucirá la Gran Cruz sobre el pecho nobilísimo del Jefe del Estado Español, pero sus reflejos, hechos aún más brillantes por las virtudes excelsas del Caudillo, irán, al desparramarse, repartiéndose un poco entre todos los españoles, que nos sentiremos orgullosos de serlo al ver así reconocidos los méritos de quien, primer español por derecho propio, a todos nos representa y a todos simboliza”.
»Aquesta era la visió del món que oferien els diaris editats a Catalunya en els dies de la immediata postguerra. És bo de recordar-ho per desmentir els qui al cap de setanta anys, lògicament desenganyats per la situació actual, cauen en el parany de creure que “cualquier tiempo pasado fue mejor” (això també s’ha de dir en castellà)».

Moby – Shot in the Back of the Head
Uploaded by MuteRecords