L'Hereu Riera

“Aquest local intenta estar al corrent de tots els decrets, normatives, lleis i reglaments que va produint la Generalitat.

(Malauradament, no sempre ho aconsegueix)”

Aquest cartell, transcrit aquí dalt, el vaig fotografiar l’estiu de l’any passat, en un establiment hoteler d’un poble de la Costa Brava. El text, tan irònic com explícit, apuntava (no sé si encara l’hi tenen penjat) a la superabundància de regulacions de tota mena a què són tan aficionats els nostres governants. De mostres, n’hi ha a grapats.
Un bon home que regenta un negoci d’automòbils em comentava un dia, exasperat, la quantitat de normes a què s’ha hagut d’ajustar perquè el seu establiment i l’activitat que hi mena no sortissin de la legalitat vigent a Catalunya, plena d’obstacles que ell no troba en les sucursals que té escampades per diferents punts de la geografia espanyola. I una cosa semblant em confessava un parent que intenta continuar vivint de la feina de pagès, especialment marejada des de l’Administració.
Sense anar més lluny, aquest estiu els pagesos s’han trobat amb la prohibició de fer servir tractors i recol·lectores les hores del migdia, que és quan fa més sol, adduint que alguna d’aquestes màquines se l’havia trobat culpable d’un incendi que hi va haver no recordo on… Una representant del departament corresponent va arribar a dir davant les càmeres de televisió en quin percentatge tenia responsabilitat l’activitat recol·lectora dels pobres agricultors en aquell i altres incendis, que ja és afinar!… Però ni ella ni els altres responsables del departament no van tenir en compte que precisament és en aquest tram del dia que s’ha de fer la recollida dels cereals, que és quan estan més secs, altrament hi ha el perill que la humitat els faci malbé. Tampoc no van dir, ni la senyora al·ludida ni ningú, en quin percentatge són culpables dels incendis que es produeixen les velles línies elèctriques que travessen -amb totes les benediccions administratives- el territori: la culpa és dels pagesos, sempre.
Fa temps també se’ls va prohibir cremar els rostolls, com havien fet sempre des de temps immemorials: el Decret que prohibeix fer foc a tothom a menys de 500 metres de qualsevol superfície boscosa no fa distincions, i els pagesos no han de ser objecte de favoritismes; aquí la tradició no compta.
De favoritismes, a pagès, n’han vist tan pocs, i en canvi de pals a les rodes de carros i tractors tants, que aquesta manera de guanyar-se la vida ha caigut en picat, al nostre país, i els pagesos que encara no han canviat d’aires, avorrits de veure’s tan maltractats per totes bandes, cada vegada són menys, tot i que tothom està d’acord que aquesta és una activitat bàsica en l’economia, però que a més té valors afegits com la cura del paisatge i dels mateixos boscos, que sense pagesos que els cuidin han crescut en superfície, però també en vegetació de sotabosc, i ha crecut també, per tant, el risc d’incendi. No sabem si els responsables de l’administració saben exactament en quin percentatge.

Però la regularitis de la nostra classe dirigent, en els diferents nivells de l’administració, sembla que no té aturador, i de cap manera es limita a l’àmbit de pagès, només faltaria! Els nostres governs (i els d’esquerres amb una especial predilecció, i encara més, pel que sembla, els d’esquerres de debò) són molt aficionats a regular-nos la vida fins al més petit detall.
La normativa municipal que s’han empescat a l’Ajuntament de Girona sobre els animals domèstics és d’un detallisme meravellós, que inclou la prohibició de tenir gossos durant la nit en balcons i patis… En els balcons encara s’entèn, però en els patis tampoc? No representa que una de les coses que fan els gossos, i per la qual se’ls aprecia, és guardar la propietat dels seus amos, que inclou els patis i jardins, des d’on els animals vigilen la casa tota?… I encara sembla que en van retirar a última hora, de l’articulat, l’obligació dels propietaris de treure a passejar cada dia l’animal durant 20 minuts. Per què vint, i no trenta, o quinze? Deu ser el percentatge científicament demostrat que cal perquè l’animal no sigui psicològicament maltractat, que és una de les finalitats del reglament…
En fi, no parlarem d’altres sectors, com el de la circulació de vehicles, les limitacions de velocitat (estrictes, amb multa al canto si se superen ni que sigui d’un quilòmetre per hora), o d’aquesta burrada de fer-nos circular amb els llums del cotxe encesos tot el dia per “raons de seguretat”, com si no sapiguessin que una excepció deixa de ser-ho quan es fa general: si, posem per cas, tothom portés els cabells pintats de color verd o vermell, els punkies deixarien de cridar l’atenció, oi?… (I a propòsit: com s’ho faran perquè les motos, que com a vehicles més vulnerables sí que té sentit que duguin els llums oberts dia i nit, es facin notar, a partir d’ara?, els faran dur un pirulo d’un altre color, com als tractors?)
L’enumeració seria llarga. Però parem-nos en una norma que ella sola marcaria tot un cim d’aquest desfici regulador que ens empara: la prohibició que es va dictar a final de l’any passat i que, fins que no vaig llegir al diari un article de Carles Monguilod que s’hi referia, vaig pensar que anava de broma, de tan increïble com és. L’advocat gironí ho atribueix a una seqüència lògica de la mania del “parlar políticament correcte”, que hauria derivat en la mania dels legisladors de regular minúcies. Reprodueixo la part final de l’escrit, que és molt saborós:

«Avui, en una mena de culminació de concurs d’aquesta cretina manera de ser o de parlar, als nostres legisladors els ha donat per regular inutilitats. La darrera és espectacular: han prohibit tirar pedres als rius perquè aquesta conducta podria malmetre l’hàbitat natural dels nostres peixos. A partir d’ara una activitat tan nostrada, pueril i relaxant com és apedregar, per exemple, el Fluvià (o el Ridaura, en el meu cas) passarà a ser una diversió durament castigada.
»Com a jurista us he de reconèixer que he quedat astorat. Sempre havia cregut que les lleis només reprimien aquelles conductes que eren perilloses per a la pacífica convivència. Si això encara és així, proposo que, posats a legislar sobre l’ús que es pot fer de les pedres, legislin immedidatament per prohibir, sota dures sancions, que els apedreguin a ells.
»S’ho mereixerien, pel fet de ser responsables de fer perdre el temps i els diners públics regulant autèntiques collonades».

Monguilod atribueix aquesta manera absurda de legislar a una “manera cretina de ser”, fruit probablement d’una manera beneitona i paternalista de mirar-se la realitat i la societat pròpia d’un determinat progressisme. Però jo diria que més aviat hi escau allò que diuen, que qui no té feina el gat pentina…. Com que l’alta política, la política real, la que pren les decisions realment decisives i que ens afecten a tots perquè afecten l’economia, que és l’autèntica mare dels ous, com que aquesta política “de debò” fa temps que ha deixat d’estar en mans dels polítics -i no diguem ja dels encantadors governs del nostre país, que a damunt estan segrestats i teledirigits per un altre centre de decisions situat a cinc o sis centenars de quilòmetres lluny de Catalunya-, doncs els polítics que ens “governen” es dediquen a redactar boniques lleis d’obligat compliment, perquè no ens esgarriem ni un pam del camí correcte i estiguem al mateix temps superprotegits i supermegaentretinguts. La “Revolució dels petits gestos” continua…