L'Hereu Riera

He fet un mix, en el títol, de dos articles recents de premsa, tots dos molt salats: un és de Joan Boada i Raset, arxiver municipal de Girona, que s’esplaia sobre la figura de l’exministre socialista i actual president del Congrés dels Diputats espanyol, José Bono, i de la seva postura intransigent envers la possibilitat de permetre parlar en català, basc i gallec a la Cambra baixa, emparant-se en l’argument pervers que només els cal, als grups que ho demanen, impulsar una reforma del reglament, per a la qual fóra necessària l’aprovació dels dos partits majoritaris a la cambra, el seu i el PP, i tothom sap perfectament que això passarà quan les granotes s’afaitin.
Boada contrasta aquesta situació amb la d’un país, Suïssa, que, tot i tenir 4 llengües oficials 4, és la potència econòmica més forta de l’espai europeu; però també amb la de la República del Perú, antiga colònia espanyola, on la parlamentària Hilaria Supa, del Partit Nacionalista Peruà (uix!), s’adreça normalment a l’hemicicle en quítxua, i un traductor fa la versió en espanyol de les seves al·locucions, i tothom content.
També destaca, l’arxiver gironí, la naturalitat amb què aquest senyor de la Manxa, que s’ufana de ser fill de falangista, manté a les parets del recinte parlamentari els retrats dels presidents de les corts franquistes al costat dels de l’etapa actual. “Tot plegat”, resumeix, “no s’allunya gaire de la imatge d’allò que n’havíem dit una república bananera. Si parlem amb rigor, d’una monarquia bananera”.
L’altre article és de Jaume Soler, exalcalde d’Arbúcies, i m’agrada especialment perquè és molt aclaridor, aquests dies que al voltant del quilòmetre zero d’Arenys de Munt s’han barrejat de mala manera conceptes com els de responsabilitat i irresponsabilitat, il·lusions i il·lusos, atreviment i prudència, prudència i traïció, temeritat i covardia, seny i rauxa.
Avui mateix, Àlex Martínez, diputat pel PSC al Parlament, després de blasmar la “deriva radical independentista” de CiU (fa servir exactament aquestes paraules: us sonen?), d’afirmar que el debat sobre el referèndum arenyenc és “absent al carrer” i de dir “sense embuts”, respecte al dret a l’autodeterminació, que “el poble de Catalunya s’autodetermina cada cop que concorre a les urnes” (fa servir exactament aquestes paraules: us sonen?), reclama que “no perdem el sentit de la realitat”… Carai que et fot! Quina unanimitat, la dels socialistes catalans, a l’hora de fer anar conceptes i expressions! Decididament, en aquest partit sembla com si tothom funcionés a tocs de xiulet, encara que s’hauria de veure qui xiula realment i des d’on ho fa…
Llàstima que s’oblida de dir, l’Àlex, com els seus correligionaris (el del xiulet així ho deu tenir decidit), que l’autodeterminació i la independència no són pas un objectiu, sinó un mitjà -el més lògic i sensat, i emparat pel dret dels pobles- per poder “donar resposta a les necessitats quotidianes” dels catalans, precisament. “És l’economia, estúpid!”, com va dir Clinton, i que em perdoni la citació.
Bé, doncs, en atenció a tan assenyada parròquia, heus aquí l’article d’en Jaume Soler (Nic, per als amics):

«La interpretació manipuladora feta des del pensament conservador del
concepte de seny ha intentat reduir-lo a un sinònim de possibilisme
eixorc. Per contra, el seny català, tal com el recull, el reflexiona i
ens transmet Josep Ferrater Mora, és, ras i curt, la capacitat
individual i col·lectiva de dur a terme allò que és necessari en el
moment oportú.

»Avui, el confusionisme conceptual i una praxi
política perversa ens han dut, a més, a invertir els termes, intentant
impregnar en el pensament i el teixit social del país que les actituds
més assenyades són rauxa pura. I, per contra, la rauxa més
descontrolada és el paradigma incontestable del seny.

»Dos
exemples d’aquesta manipulació, per la via de la història recent del
país: Prats de Molló i el 6 d’octubre! Macià i Companys, dos arrauxats?
No fotem, companys. Eren dos homes de conviccions i compromesos amb el
país que davant dels reptes de la història van fer el que era necessari
en el moment oportú. Dos homes de seny.

»Estic convençut que a
nivell individual encara podem trobar en la societat catalana uns
quants exemplars humans que viuen i actuen des del seny més autèntic.
Tanmateix, en la vida política i institucional són del tot escadussers,
per no dir inexistents.

»No cal gaire perspicàcia analítica per
comprovar de quina manera aquesta visió conservadora ha penetrat en
tots els àmbits de la vida política i social del país. Sembla que no hi
hagi tria possible. Tant se val que siguin hereus del canonge Cullell i
de Balmes com que militin en el postmodernisme cosmopolita. Tothom
s’arrapa al seny, i per la via del fet el converteix en un element
immobilitzador i justificador d’actituds de covardia i fins i tot de
traïdoria. Tot plegat ve de lluny, és cert, però des de l’inici
d’aquest sainet tragicòmic de l’Estatut fins a l’expressió final
–inqualificable– del finançament, el país viu abocat en una rauxa
politicoinstitucional incontrolable que, recordem-ho de nou, és
l’antítesi del seny. Sota la capa del seny, intenten amagar-hi
l’immediatisme que ens nega els horitzons, o el tacticisme que ens
condemna al vol ras. I al cul del sac hi trobem sempre l’interès per la
cadira –quadribarrada, és clar–. Per aquesta via arrauxada, companys,
podem arribar al desastre.

»Durant el pujolisme, i gràcies al pujolisme, vam aconseguir
un país baix de sostre amb uns polítics curts de talla. Anecdòticament
vull deixar constància que havent explicitat alguna vegada aquesta
descripció de collita pròpia de la realitat catalana davant del
president de la Generalitat, em calgué, al seu moment, desmentir que
fos una al·lusió directa i descriptiva de la seva persona. Per
desgràcia hi havia força més implicats!

»D’aquella situació
inicial –ben poc galdosa– hem derivat cap a un país sense sostre i
sense lideratge. Un país, doncs, sense propostes estratègiques que
orientin el seu futur i sense dirigents capaços de redreçar aquest camí
erràtic. Algú voldrà contradir-me assenyalant la certesa i l’eficàcia
dels que volen portar-nos a l’ assimilació espanyola –ara, ja, sense
embuts–, de manera directa i total. Ben cert, companys. Però, recordem
que aquesta no és una proposta de país –ni arrauxada ni assenyada–. És
la via directa cap a la desaparició del país. Ergo, si el seny, durant
segles, ha estat un element clau en la vida col·lectiva dels catalans,
avui, en uns moments tan crítics com els actuals, armar la vida
política i social del país des del seny no és pas una elucubració
teòrica sinó una necessitat peremptòria i urgent.

Seny, companys, seny!»

[Jaume Soler i Pastells, “Seny, companys, seny!”, a El Punt, 13/8/09]
______________________________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: Andy Warhol’s}]