L'Hereu Riera

La intolerància té moltes facetes, a l’hora de manifestar-se, des de les més cafres dels caps rapats, pistolers i goril·les de divers pelatge fins a les dels més refinats, cultes i sofisticats interlocutors: amables conversadors de sobretaula, documentats tertulians de ràdios i televisions, amens conferenciants… Una de les màscares més recorregudes, i que sorprenentment encara aconsegueix enganyar molts pardals de bona fe, és la d’apropiar-se les formes, els colors i fins i tot els noms dels pardals que es volen cruspir els que se la posen.
A Espanya abunden aquest tipus de tergiversacions: començant pel Partit Popular, que té una peculiar manera d’entendre el concepte “popular” (bàsicament l’aplec del màxim de vots del poble per poder legitimar i donar corda amb ells a la seva elitista manera de veure la política i la societat en general) i encara més el concepte de tolerància, sobretot en relació amb les “nacionalitats perifèriques”…, fins a grupuscles, petits però sorollosos, com la Plataforma per Catalunya, nom de ressonàncies resistencialistes per a un partit de pensament agressiu envers determinades minories; o Dignidad y Justicia, que té en el seu haver, entre altres mèrits, haver obligat a seure al banc dels acusats el lehendakari Ibarretxe i el cap del PSE Patxi López… per la “indignitat” d’haver dialogat amb l’esquerra abertzale “il·legalitzada”; o l’Asociación por la Tolerancia, que diu que defensa “el bilinguismo (catalán y castellano) en Cataluña, la
Constitución y los derechos humanos en España y la acción cívica contra
el terrorismo” i que no tolera que ni Catalunya ni la llengua del país avancin ni un pam. Igual que el partidet que es va treure de la bossa de mà l’exdiputada socialista Rosa Díez, Unión, Progreso y Democracia (sic), tan monotemàtic amb el seu remaleït refregit de fixacions, bilingüisme i terrorisme, que fa poc algú li va preguntar directament si és que no tenien res a dir sobre l’economia, la crisi, les relacions internacionals i la resta de temes que omplen els programes dels partits polítics “normals”, diguéssim… I no ens descuidem pas el seu homòleg aproximadament barcelonès, els microcosmopolites de Ciutadans/Ciudadanos, que confonen el cul amb les temples i que es pensen que tothom fora d’ells són pastors amb gaiato.
Per detectar l’engany, n’hi ha prou de fer-los passar a tots la prova del cotó: la de la reciprocitat, aquest concepte que els costa tant d’assimilar (entre altres raons perquè no els interessa). Vegem què deia dimecres passat, últim dia de l’any, a la seva columna d’opinió i amb el seu particular estil (tècnicament tan líric com impecable) el professor Josep Murgades:

«Informaven les agències que la proppassada vigília de Nadal el Channel 4 de la televisió anglesa, en horari de màxima audiència, i formant part d’una política de missatges alternatius, emetia un discurs del líder iranià Ahmadinejad. El qual, s’entén que cofoi davant l’oportunitat que se li oferia, aprofitava per felicitar els cristians britànics pel naixement de Jesucrist i s’estenia, forçant la prosopopeia, sobre què faria aquest en un món com el d’avui. No deia res, en canvi, sobre com es prendria el mateix personatge històric el fet que a hores d’ara, a l’Iran, les persones converses al cristinanisme s’enfronten a la pena de mort.
Fa cosa d’un mes, d’altra banda, l’Ateneu Barcelonès era el marc d’un acte de la UPD de Rosa Díez, el partit que, de bracet amb la seva versió més casolana dels Ciudadanos, s’ha fixat com a meta fer la feina bruta que, de moment, no gosen tirar encara endavant el PP i el PSOE (versions locals respectives igualment incloses), i que com tothom sap consisteix a liquidar tot vestigi lingüístic i cultural que no s’adigui amb l’Espanya de matriu exclusivament castellana.

[continua]

Són dos casos prou diferents, però que presenten tanmateix en comú el fet de posar en relleu com la tolerància pura és inviable. O per dir-ho altrament: il·lustren la paradoxa més flagrant d’aquesta. La que determina que, per poder ser la tolerància possible, cal que ella es mostri intolerant amb els intolerants, amb els que la instrumentalitzen per campar-se-la ells a l’ample mentre fan mans i mànigues impunes per ofegar els altres.
¿Que la decisió del Channel 4 i de l’Ateneu Barcelonès en legitima el pedigrí democràtic en la mesura que accions semblants per l’altra banda (un Gordon Brown predicant a la televisió iraniana o un partit català ponderant la immersió lingüística a la seu central de la UPD) són impensables? Doncs sí. Però no al preu de fomentar contradiccions que esguerrin l’invent. Abans ser titllat d’intolerant per qui sí que ho és que no pas de carallot per la teva gent».

[“Pura, la tolerància?”, article de Josep Murgades a El Punt, dc 31 de desembre del 2008

_{[Imatge de l’entradeta: “Toro”, d’Angus Bungay]}