L'Hereu Riera

Una setmana després que el FC Barcelona va guanyar la Copa del Rei, encara ressonen els ecos d’aquella gesta, sobretot la que van protagonitzar les dues aficions enfrontades amb la sorollosa i contundent rebuda que van dispensar conjuntament a ses majestats hispàniques i al majestuós i líric himne amb què es fan acompanyar en ocasions com aquella… Recapitulem una mica.

a/ TVE. Com era de preveure, la televisió estatal, que estava al lloro i es veia venir la xiulada monumental, va resoldre-ho tanmateix de manera matussera i poc intel·ligent, fent en aquell precís moment un parell de connexions oportunes (això es pensava el que va donar l’ordre), amb Barcelona i Bilbao, amb la intenció de córrer un estúpido velo sobre el problema i fer-lo desaparèixer, com si fos un mag de fira. Resultat: com que va ser pitjor el remei que la malaltia, des de més amunt va baixar una ordre fulminant de destitució immediata del cap d’esports de la casa, que per més conya es diu Reyes… Per a més escarni per al pobre home, els altres Reyes, els borbons, van aguantar el xàfec amb la campechanía que els caracteritza, convidant amb bon humor els espectadors a girar-se’ls d’esquenes (cosa que tampoc es va veure per TVE, és clar), que per això són sobirans, que vol dir que estan per sobre de tot i de tots. Si després d’això el tal Reyes no s’ha fet republicà ja no se’n farà mai…

b/  María Teresa Fernández de la Vega. La vicepresidenta va dir, tot just l’endemà, que tot i l’esbroncada massiva a Mestalla, estava segura que la majoria d’espanyols estan amb els Reis i els seus símbols. Té raó, segur que sí. Els autors de la xiulada eren bascos i catalans, no pas espanyols.

c/ José Luis Rodríguez Zapatero. Tot i la seva presumpta professió de fe culer, aquesta vegada per variar tampoc era a la llotja, veient in situ com el seu teòric equip favorit guanyava un títol. Hi ha amistats perilloses, i el president castellà, llest com és, es guarda bé prou, en el futbol igual que a la política, de donar ocasió als seus adversaris polítics perquè el tractin de “poc espanyol”, i encara menys aquest dia, en vigílies del debat de política general (que els espanyols en diuen “debate del Estado de la Nación” perquè així el va batejar el seu inventor, el també espanyol socialista Felipe González).

d/ Els articulistes de la caverna: Isabel San Sebastián. La trobo citada a la columna d’en Jordi Soler en el diari d’ahir (merci altre cop, JS), que fa un extracte d’una d’anterior escrita per aquesta fúria fanàtica d’extrema dreta: “La final de una competición de fútbol se convierte en una exhibición de independentismo, con alarde de pancartas y banderas inconstitucionales, y no pasa nada (…). El Rey, máximo representante del estado, es ultrajado en público y no pasa nada (…). No pasa nada ni pasará nada. La Real Federación Española de Fútbol no sancionará ni al Athletic Club de Bilbao ni al Barcelona. El comité de competición callará. El impresentable Laporta volverá a lucir su bufanda secesionista cuando le pete. (…) En el país de las maravillas y el reino de la impunidad, donde nunca pasa nada… Hasta que pase”. “Hasta que pase què, Isabel?”, pregunto, com fa en Jordi al final del seu article. Aquesta dona i els de la seva perillosa corda tiren sense parar de la seva refotuda constitució per fer anar sempre l’aigua cap al seu molí (aquí, les banderes independentistes de les grades de Mestalla són inconstitucionals, quina gràcia!, i per això és un delicte fer-les voleiar…; segons aquest raonament, la bandera negra pirata, amb la calavera i les tíbies creuades, també deu ser delictiva… o no? Quina democràcia més curiosa, l’espanyola!). Però a aquesta rossa amb cara de mala llet perpètua se li ha escalfat tant la boca que se li veu el llautó: en “el país de las maravillas y el reino de la impunidad”, algun dia, el dia que els inconstitucionals es passin de la ratlla, pasará algo, y llavors es passaran sense cap escrúpol la famosa Constitución per l’engonal, per insuficient i permissiva. Veient-los tan enxerinats i histèrics, es comprèn per què aquesta gent no han condemnat mai el franquisme, el règim terrorista anterior: perquè ells, anímicament i ideològicament, encara són al 1939.

e/ Els articulistes del país inconstitucional: Josep M Fonalleras. Em guardava el millor per al final, i el reprodueixo sencer, que s’ho val:
“En aquesta història de l’himne espanyol xiulat per les aficions basca i catalana hi ha hagut comentaris molt interessants. Tots basculen, però, a l’entorn de l’honor i la dignitat. El futur president del Real Madrid, per exemple, ha dit que en el programa genètic dels seus seguidors, els del Real Madrid, no hi ha lloc per a actituds ètiques tan reprovables…”

[continua]

“Penso francament que, més enllà de dir una mentida, exagera. Perquè, tot i pensar que ells no xiularien l’himne espanyol, és ben cert que el branden com un acte de conquesta en els enfrontaments contra el Barça o l’Athletic. Vull dir que quan canten, posem per cas, «Que viva España!», ho fan amb la voluntat d’especificar que ells animen Espanya en l’enfrontament contra un altre club que no és d’aquest país. Que ara no es queixin, doncs. És inconcebible que es vantin de ser espanyols el dia que juguen, posem per cas, contra el Numància, que és de Sòria i, per tant, espanyol. És a dir, que les actituds ètiques depenen, com sempre, de si els símbols són teus o no.
Pel que fa als polítics espanyols, han clamat al cel perquè consideren que ha estat una mena de baixada de pantalons, una insòlita rendició davant les tropes independentistes, un altíssim greuge constitucional que no s’hauria d’haver censurat perquè, així, es converteix en una cosa semblant a la indignitat. A Espanya, tot això de l’honor sempre ha tingut molt bona premsa.
S’han aixecat veus que diuen: «Si xiulen al Rei, per què després volen la seva copa?». S’hauria d’aclarir que no es tracta de voler-la, sinó de recollir-la, que és molt diferent, perquè resulta que l’has guanyada. Potser no estaria malament, però, com passa en altres països, que la competició de la copa no tingués adjectius. Que es digués copa i prou. Amb aquesta petita modificació, tots aquells  que s’han estripat els vestits s’haurien estalviat els xiulets i l’absurditat de les seves irades respostes.
En tot cas, els confesso que jo vaig ser molt feliç, al camp i a l’hora de dinar, amb una paella excepcional que va cuinar en Roc Partal, pare del bon amic Vicent”.

(JM Fonalleras, “Futbol i paella”, a El Punt, 16.5.09)

Addenda:

1. A propòsit de la copa -la física, de metall-, va ser molt i molt bonic el detallet de la REAL Federación Española de Fúmbol de regalar una copeta en miniatura de record als 18 jugadors de l’equip guanyador inscrits per a l’encontre. Ni una més ni una menys: 18! Així, els companys lesionats dels futbolistes del Barça, com ara Henry o Márquez, que també eren a Mestalla, es van quedar sense, i d’aquesta manera van contribuir a fer que a la RFEF no se li descontrolés el pressupost… Una bella mostra de la Real rumbositat d’aquests personatges federatius, que, com va ironitzar en Xavi Torras, ja fan prou sacrificant-se amb els seus àpats a base d’amanides i sopetes de sobre.

2. El mateix dia del partit va tenir lloc un altre encontre entre dos nobles rivals, que feia 13 anys que no en tenien l’ocasió: el pastadentifrícic Francisco (abans Francesc) Camps i el seu homòleg a la Generalitat de dalt, José Montilla, que van declarar que no poden “viure d’esquenes” -el país d’aquest i la comunitat d’aquell-, atesos els nombrosos interessos comuns, com el finançament econòmic i el corredor ferroviari mediterrani -tots dos a l’aigüera, ara com ara-, i van fer vots per treballar junts d’ara endavant (ho podien haver fet abans, tots aquests anys de donar-se l’esquena, però potser al president Camps la corbata encara no li estrenyia tant com ara). No van parlar, però, d’altres temes no menys comuns però sí més incòmodes -pla més-, com de l’Euroregió -a la qual en Quico Camps ha donat carbassa repetidament, en nom de no se sap exactament quins (des)interessos- o els repetidors de TV3 anul·lats i multats amb zel policíac per l’Administració valenciana. En un altre ordre de coses, val a dir que el president Camps anava elegant com sempre, amb un bonic tratjo de caient perfecte que li esqueia d’allò més.