L'Hereu Riera

La foto d’aquesta setmana, si l’hagués de triar jo, seria la de l’inefable, insuperable, inestimable, inexhaurible president del Govern castellà, JL Rodríguez Zapatero, fent la roda de premsa posterior a la reunió que havia mantingut a la Moncloa amb el president de Palestina, Abu Mazen: tots dos drets davant del respectiu faristol, el president ZP manifesta públicament “la solidaritat del poble espanyol” envers el palestí, per la bestial agressió de què ha sigut (i està essent) objecte per part d’Israel a la Franja de Gaza, i tot seguit diu que advoca per “una pau global, justa i duradora” a l’Orient Mitjà, cosa que “només s’aconseguirà amb el reconeixement d’un Estat palestí” i amb la garantia de seguretat per a Israel. I perquè tot plegat no quedi en paraules, passa als fets: anuncia que l’Estat espanyol ingressarà 5 M d’euros al fons de les Nacions Unides per als refugiats, la segona quantitat més generosa que ha rebut aquest organisme.
Bonic gest, boniques paraules. Sobretot quan Rodríguez Zapatero, que ja fa temps es va inventar allò tan guai de l'”Aliança de les Civilitzacions”, va dir que el que calia, en aquest conflicte, era diàleg: que les parts parlessin. (Un cristiano viejo donant consells a jueus i musulmans: poca broma). Però resulta que això ho deia el mateix dia que al Palau de Justícia de Bilbao compareixien davant del jutge el president del Govern basc, JJ Ibarretxe, i el primer secretari del partit dels socialistes bascos, Patxi López, acusats d’haver mantingut converses amb representants de partits de l’esquerra independentista basca posats fora de circulació per un altre jutjat que els va considerar de l’òrbita d’ETA i els va il·legalitzar. És a dir: que els van cridar a declarar per haver dialogat amb els de l’altra part, que vindria a ser allò mateix que ZP vol per a palestins i israelians…
Ja és ben curiós, tot plegat: com que ells, els espanyols, ja tenen la casa súper-ben-endreçada, es permeten de dir als altres com han d’endreçar la seva. Em recorda, el beau gest del president espanyol, el que va tenir fa uns anys el senyor monarca de les Espanyes, que va dir també públicament, ben clar i ben alt, que ell estava a favor de la institució d’un Estat palestí… Que aquests il·lustres personatges -i darrera seu tota la Castellania en pes- estan per l’autodeterminació dels pobles, caram!, que això fa progressista i modern, als fòrums ¡nternacionals. I els pobles basc i català? Ah coi, això és diferent: “Espanya és diferent”, com ja deia fa temps l’exministre franquista popular que els voldria veure penjats d’una bàscula romana. Catalans i bascos ja tenen la seva autonomia –“su amplia autonomía”, que consti-, i mai com ara no havien tingut… etc, etc, etc.
No hi ha res a pelar. Els unionistes-grandistes-i-libristes estan satisfets com llagastes (com a llagastes, per ser exactes), i d’aquest poti-poti no en sortirà més que un estanc amb una grossa estanquera a la porta, i tots espanyols, en fila índia, i compte que no ens facin cantar el “Cara al sol” com nosaltres fèiem obligatòriament cada matí entrant a classe, quan érem escolars…
El 8 de desembre passat, dia del 30è aniversari de la Immaculada Constitució, va donar de si també una fotografia que és tota una radiografia de la situació i del miasma que es respira en aquest clot: em refereixo al comentari realista que va fer un dels seus “pares”, en Miquel Roca (“y Chuchén”, com li deien a Madrid), en el sentit que anéssim amb compte a reclamar segons quines modificacions de la Carta Magna espanyola, que podríem quedar escaldats, és a dir, que en lloc de guanyar, en relació amb la del 78, encara podríem perdre… Com deien en castellà clàssic: “vale más no meneallo”…
Així estem. Així estan les coses. Així ho veia avui mateix en Lluís Muntada en un article que m’ha deixat mut, sense paraules (sense res a afegir-hi):

«Explorar les condicions de la Catalunya actual condueix a sospitar que si avui, en plena democràcia, s’haguessin de tornar a discutir els capítols de la transició, l’autogovern català en sortiria molt malparat, més escamotejat que no pas ara fa trenta anys. Sota aquesta aprehensió, al compàs del desplegament minuciós de les mesures loapitzadores de sempre, s’obre un camp de reflexió al voltant de les miserioses conquestes de la democràcia espanyola. La discussió de l’Estatut va desfermar un clima de xenofòbia. El flagrant incompliment d’una llei orgànica com l’Estatut escenifica que l’autogovern de Catalunya està subjecte a un aberrant paternalisme autoritari.

[continua]

L’asfíxia
de Catalunya i la destinació primordial dels recursos per convertir la
comunitat de Madrid en el centre no només polític sinó també econòmic
de l’Estat és una gesta comparable a la de fer arribar el mar a la
capital d’Espanya. Hi haurà altres passos de rosca. I no només
executats per la dreta salvatge i racial sinó també pels fills
d’aquesta caverna que, per pura superstició del llenguatge, anomenem progressisme.
Es dificultarà l’accés parlamentari dels partits nacionalistes. Maquillats de política social, creixeran els electors d’aquesta ciutadania educada en la manca de respecte per les diferències
culturals i lingüístiques de l’Estat. L’horitzó polític és el de
convertir l’autogovern de Catalunya en una nosa per al ciutadà, en una
administració onerosa i liquidable».

nb: mentre estic escrivint aquest post sento els locutors de TV3 que retransmeten el partit València-Vila·real: “el derbi”, segons ells, “de la Comunitat Valenciana”… I tot just en el TN Vespre, immediatament anterior, acaben d’anunciar que des d’avui ja es pot anar de Barcelona a Sevilla directament, sense passar per Madrid, fent servir… “l’AVE”, és clar. Sembla que efectivament es va confirmant, doncs, que a poc a poc però sense parar a TV3 li està creixent la crosta nonacionalista.

Tema: Everything Counts de Depeche Mode.

_{[Imatge de l’entradeta: “Crusader”, Angus Mark Bungay]}