L'Hereu Riera

«Horrorizado y afligido, observo como avanza la nueva carretera que
destroza el Empordà. Si esta comarca les pilla lejos, lean esta columna
como expresión del desconcierto que produce descubrir, más allá de las
palabras y del cliché de la sostenibilidad, de qué manera pone el
Govern actual sus manos sobre el territorio.
»Era una vía recta y clara, perfectamente inserida en el paisaje llano y
agrario que atraviesa: de Corçà (a dos pasos de La Bisbal) a Figueres.
Una parte importante de esta vía adquiere ahora un perfil monstruoso
como consecuencia de las obras que la vinculan al tramo gerundense de
la C-31. Necesitaba una reforma. No una aberrante mutación. Con la
excusa de que CiU la habría hecho peor, la están convirtiendo en una
muralla de asfalto, alzada sobre incomprensibles taludes y ribeteada
con delirantes puentes de hormigón. Lo nuevo no mejorará lo que ya
existía: desaparece la linealidad y complica los cruces con las
carreteras locales. Ciega caminos rurales, divide fincas agrícolas por
la mitad, obliga a muchos payeses a dar grotescas vueltas para alcanzar
unos campos de labranza que se extienden a uno y otro lado de la
carretera. Dificulta la vida de la gente en lugar de mejorarla. Y
provoca una nueva herida en un territorio que, si se descuida, pronto
perderá su máximo capital: los huevos de oro del Empordà salen de la
gallina del paisaje.

»Destruidos, durante
la primera oleada turística, los más bellos parajes de la Costa Brava
(convertida en lugar de veraneo masivo), el Empordà interior funcionaba
como verdadera reserva de calidad, como el espacio en el que actuar de
manera delicada, sutil, inteligente. Para preservar la belleza, pero
también para fortalecer un modelo territorial que permita desarrollar
algún día el sueño de modernizar el turismo. Una cosa es decir sí a
obras imprescindibles para el desarrollo (AVE, MAT) y otra muy distinta
arrasarlo todo como los bárbaros. ¡Tantas críticas a los excesos de
CiU, tantas burlas sobre el modelo del PP valenciano, tanta literatura
sobre la tercera vía del PSC, tanta palabrería sobre un nuevo modelo
turístico basado en la calidad, y ahí está la conselleria de Joaquim
Nadal abriendo en canal el Empordà. Manoseando el paisaje más bello (¡y
rentable!) con irreversible impiedad».

Deixant de banda la suposada imprescindibilitat per al desenvolupament d’obres com la MAT i l’AVE (sic), per la resta tot fa pensar que Antoni Puigverd, l’autor de l’article, publicat a la seva columna de La Vanguardia a finals d’agost, té més raó que un sant. Puigverd és de la Bisbal d’Empordà, i per tant deu saber de què parla (que surrealista que resulta, però, expressant-se en castellà sobre un tema tan domèstic i proper…!).
Però les seves valoracions van ser rebatudes amb contundència des de les planes d’El Punt el 19 d’aquest mes per Joaquim Nadal i Farreras, a qui el columnista assenyalava directament amb el dit. El debat sobre el territori és ben viu, com diu el conseller de Política Territorial i Obres Públiques. És tan viu, que sovint sagna.

El debat, continua dient Nadal, “cal fer-lo serenament, sense impostures, sense falsos maniqueismes,
sense desqualificacions gratuïtes. És ben evident que ara més que mai
cal un debat amb arguments. És més hora dels substantius que dels
adjectius. (…) L’impacte hi és, sens dubte. Però la descripció de l’impacte no té res
a veure amb les descripcions apocalíptiques que alguns en fan”. El conseller enumera a continuació, en el seu llarg article, tota una sèrie d’actuacions que s’han fet amb criteri i mètodes correctes, una manera de fer que ell qualifica “d’esquerres”. (Entre aquestes actuacions, per cert, hi ha la creació de l’Observatori del Paisatge, que ja vam veure dies enrera en aquest blog quina opinió mereixia a Santiago Vilanova, un altre “apocalíptic”).
Apel·la finalment, Joaquim Nadal, tant a la sensibilitat, gairebé quirúrgica, amb què s’executen les obres com al coratge que calia per tirar-les endavant, coratge que no van tenir els governs anteriors al seu: “És el que passa ara amb algunes carreteres que són polèmiques. Ho són
perquè es fan. I no ho serien si s’haguessin fet quan tocava. Perquè és
d’esquerres, i molt, fer ara només, i vol dir només, aquelles
carreteres que s’havien d’haver fet fa vint anys i no hi va haver ni el
coratge ni la voluntat política de fer-les”.

Com que el temps és un jutge que dóna la raó a uns mentre la treu als altres, ja es veurà amb el resultat final qui la tenia en aquest cas, pel que fa a l’aspecte purament físic de la vella carretera “condicionada” per la CPTOP. Però hi ha dos detalls aquí que no deixen de sorprendre. D’una banda, les raons que han mogut la conselleria a fer l’obra: era “reclamada de forma insistent”, diu Nadal, “exigida de forma imperativa, criticats
els seus endarreriments, moralment exigible per l’alta perillositat
actual”. Desconec en quines dades es basen, per qui era exigida l’obra tan imperativament i en relació amb què era tan perillosa la carretera vella. Però penso que a sota del debat sobre el territori es belluga el debat inèdit, no-nat, encara pendent de ser fet a fons, de la preponderància del cotxe en la vida actual i en els condicionaments que aquest invent imposa de manera indiscutible i indiscutida en l’economia col·lectiva. El cotxe es fa “present a l’altar del meu paisatge”, i de forma imperativa, també.
L’altra curiositat és el perfil personal d’aquests dos espadatxins. Puigverd està més acostat a les files socialistes que a les convergents, per dir-ho així, i tanmateix és amb una de les conselleries amb titular socialista, que se les heu. I enmig d’ells dos, el poeta Maragall, citat per Puigverd a l’article de dalt; article que va seguit d’aquest altre que reprodueixo a sota, aparegut aquest dimecres en el mateix diari on Nadal va publicar el seu.
No sabem què en diria, l’avi Maragall, ficat en aquesta polèmica. Però sí que disposem d’aquest document videogràfic en dues parts on el seu nét, el President estat de la Generalitat de Catalunya, glossa la bellesa de l’Empordanet, per on discorre la “línia recta i clara” de l’antiga carretera que Nadal i els seus estan modernitzant.

No sé si va per mi la frase «algun cronista il·lustrat distribueix
patents de sensibilitat i intel·ligència» de l’article de Joaquim Nadal
(Territori: pragmatisme i utopia). Dic que no ho sé perquè, en
puritat, el concepte «il·lustrat» s’hauria d’aplicar a les grans plomes
del XVIII, com ara les Goethe, Kant o Diderot, de les quals jo, com és
evident, estic a anys llum. Però suposant que es referís a mi i als
meus articles de La Vanguardia sobre les destrosses
empordaneses de la C-31, voldria fer una petita precisió sobre l’ofici
d’escriure als diaris. L’articulista emet una opinió. No solament
discutible, sinó tan fràgil, tan poc decisiva, que el diari de l’endemà
se l’endú. En aquest nostre país l’únic que distribueix patents, és a
dir, l’únic que certifica i dóna permisos, és l’administració, el poder
establert. Nadal és al poder des de 1979. Jo no hi he estat mai, però
des dels primers vuitanta em dedico, com a free lance, al
modest ofici d’escriure (un ofici, per cert, sotmès a les pressions que
–secretament, però amb contundència– el poder exerceix sobre els
mitjans). No perdo l’esperança que algun dia arribi a entendre una cosa
que li costa molt: en una societat democràtica la crítica és
imprescindible. Respongui amb arguments, conseller, i no menyspreant
els crítics des de la seva posició de força. De moment ens ha recordat
que ha fet algunes coses correctament. Era la seva obligació. Però de
la mateixa manera que un bon article no eclipsa el dolent, les seves
bones obres no excusen que estigui destrossant irreversiblement el cor
de l’Empordà.

[Antoni Puigverd, “Nadal i el menyspreu”]