L'Hereu Riera

«A la I Internacional, celebrada el setembre de 1864, Karl Marx va afirmar: “L’alliberament de la classe obrera ha de ser obra de la mateixa classe obrera”. Que els treballadors assalariats no esperessin, doncs, que els fessin lloc en un hipotètic paradís a la Terra. 145 anys després de la I Internacional, fa temps que el pensament de Marx s’ha volgut enterrar-lo mentre que la realitat no fa més que mostrar la perseverança d’alguns dels seus conceptes fonamentals: explotació de l’home per l’home, alienació i plusvàlua. Tot i això, fa temps que la classe obrera s’ha volgut enterrar ella mateixa. Enterrar la seva consciència de classe renunciant a la voluntat d’alliberar-se per mantenir un sou que li permeti continuar comprant. Dit així pot semblar massa fàcil i també massa barroer. Però, continuant per aquest camí de la simplificació, es podria considerar que hi va haver un moment en què la classe obrera va creure que li havien fet un lloc al paradís i que aquest es trobava als grans magatzems. Per què alliberar-se si el cel sembla a l’abast amb la llibertat de comprar?
»Es podrà argumentar que les lluites obreres van aconseguir millores salarials i relatives a les condicions de treball. Sense oblidar que potser es van aconseguir a costa de més explotació als països més pobres, el preu va ser convertir-se en classe consumidora. I en aquest punt, marcant distàncies respecte al materialisme marxista, pot considerar-se un empobriment de l’experiència humana que no només afecta la classe obrera. Potser és per això que, davant d’aquesta crisi, sembli importar tantíssim la reducció de la capacitat de consum. Què farem si no podem comprar tant? Quina angoixa! Fins i tot després de l’11 de setembre, Bush va recomanar “terapèuticament” als ciutadans nord-americans que sortissin i compressin. Suposo que, perquè el món no s’enfonsi, s’evitarà la caiguda del consum. En tot cas, perdonin aquestes simples consideracions a propòsit d’aquest 1 de Maig, diada internacional dels treballadors».

A la pel·lícula de JJ Annaud Enemic a les portes (2001), que explica la història real d’un noi, Vasili Zatsiev, arribat d’algun lloc remot de la immensa Unió Soviètica i que es va convertir en heroi nacional amb la seva prodigiosa punteria, fent de franctirador durant la demencial Batalla de Stalingrad, hi ha un moment en què es troben atrinxerats en un racó que els fa invisibles al foc enemic Zatsiev (Jude Law) i el seu comissari polític, Danílov (Joseph Fiennes). Les coses pinten malament, i després de mesos de lluita cos a cos amb els nazis entre les ruïnes, sembla que la caiguda de la ciutat és imminent. Danílov, deprimit i també a punt d’enfonsar-se definitivament, comenta: “Sempre hi haurà rics i pobres…, gent amb esperança i gent desesperançada, gent que voldrà allò que tenen els altres…, fins i tot en el món soviètic”. Finalment, la ciutat que portava el nom del màxim mandatari rus va resistir, i a partir d’aquest moment i d’aquest punt el món soviètic va refer-se de l’agressió alemanya i va acabar imposant la seva visió de les coses i la seva manera d’organitzar-se a la mateixa Unió i a tots els països de frontera que van caure sota el seu domini, segellat amb els acords de Jalta.
¿Quina va ser la profunditat de les seves conquestes socials, dins aquell sistema tancat darrera el teló de ferro? La Guerra Freda va distorsionar de manera decisiva el transcurs de la història i va condicionar el sistema de vida soviètic, d’acord, però ¿hi va tenir lloc, allà dins, “l’alliberament de la classe obrera” que pretenia Marx? La història diu que no; o com a màxim, si es va aconseguir, no va durar, per un cúmul de factors. Alguns d’ells es deurien escapar completament de les previsions marxistes: l’economia no és una ciència exacta; la capacitat de corrupció humana és enorme, sembla que infinita; el sentit de propietat de la gent, fins i tot de la classe treballadora, és molt profund; i el sentit de pertinença a la terra, a la pàtria xica, està molt arrelat al cor dels homes (i de les dones: tots i totes); i pel que fa a la religió, l’opi del poble, es veu que a les persones humanes de tant en tant els ve de gust fer-hi una pipada…; i així uns quants imponderables més.
La columna de l’Imma Merino que he transcrit a l’entradeta va aparèixer al diari divendres passat, dia 1 de Maig, 65 anys després de l’escena de la batalla de Stalingrad, i com els comentaris del comissari Danílov, traspuen un aire de desencantament: les coses no van bé, i no hi van (entre altres factors, suposo) per la renúncia de la classe obrera a lluitar per alliberar-se, segons es desprèn de les paraules de la columnista garrotxina. La veritat és que em costa d’imaginar com s’hauria pogut -o com es podria- dur a terme amb èxit (fins a la victòria final) una lluita de classe amb la qual els obrers s’haguessin pogut alliberar (tampoc queda clar si de les classes que els oprimien -que haurien passat a ser una altra cosa- o bé de la seva condició de ‘classe obrera’), vull dir en l’àmbit d’una societat capitalista, l’occidental -que deu ser a la que es refereix-, ja que no va poder reeixir en un àmbit, el de la URSS, segurament també difícil però molt més favorable: amb tot a favor, o en tot cas com mai abans en la història de la humanitat…
“La història de la humanitat és la història de la lluita de classes”, deia el vell Marx. Classes dominants i classes dominades: mala cosa, una situació injusta que calia corregir. I la recepta és coneguda: la lluita per l’emancipació de la classe obrera, la dictadura del proletariat i la instauració al capdavall d’una societat sense classes.
Mentre la teoria es portava a la praxi, el món va estar durant uns anys a punt de petar unes quantes vegades. I al final l’experiment se’n va anar en orris, i les classes dominants són on eren, i les classes dominades també, ballant aquestes al compàs de les famoses crisis cícliques del capitalisme, el qual ara, a més de salvatge, s’ha tornat descarat, com constaten i lamenten els cronistes de l’actualitat. I bé, doncs: ¿calien, aquelles alforges, per fer aquest viatge?
Hem fet tota la volta per anar a parar al punt d’arrencada…
Doncs bé: tenim que tenim classes socials. Abans de tornar a començar, ¿algú podria explicar d’on han sortit, les classes socials? Si no han nascut per generació espontània, com els bolets del bosc a la tardor, d’on han sorgit, exactament? ¿Com és que hi ha gent que neix rica i gent que neix pobra, que sembla que és el que vol dir, ras i curt, ser d’una classe social o d’una altra, de classe dominant o de classe dominada, de classe explotadora o de classe explotada?