El meu País no és petit
Aquest cap de setmana ha estat ben bonic, vaig començar divendres xerrant i xerrant, que semblava havera menjat llengua, retrobant-me amb les amistats de sempre, vaig continuar rellegint clàssic com el És molt senzill: digau-li Catalunya, de Josep Guia, i vaig arribar al dissabte al matí on un grup de gent somrient estava emocionada de començar a treballar en un projecte polític que, feia anys i panys, esperavem molta gent que arribara a cristalitzar.
El dinar no va desdir dels antecedents, i va ser ben il•lustratiu del que és la nostra terra: un local menut, ple de gent ben a gust davant un plat de cacaus i olives, al temps que un dels comensals feia la competència als cacaus amfitrions repartint els de la seva collita, una mare “venent-nos” les excel•lències del vi que havia en taula i que era del celler on treballa el fill, un parlament des del mig del local ara dic als del costat dret, ara als de l’esquerra, una colla de dolçaina i tabal que toquen per gust i compromís, una fallera major independentista …
I arribem a la vesprada, i anem a per la familia a l’estació del Nord, i enfilem Guillem de Castro, ignorant als quatre (nominals) que hi havia a la Plaça Sant Agustí, nosaltres i la riuada de gent que anava com nosaltres cap avant, va ser un moment emocionant veure totes aquelles formiguetes que ordenadament i per les voreres caminaven cap a les Torres de Quart, la imatge era espectacular però res a veure amb el que ens trobariem una vegada arribats al punt d’inici de la manifestació o, no cal dir-ho, a les Torres de Serrans, on sols sobraven els mirons que hi havia dalt d’elles.
Era una cita important i la gent del meu país n’era conscient, la meua gent no falla, no havien autobusos, no havia concert, no era el recorregut de sempre, no tindriem un escenari per a Feliu, Borja i Llach, però allà estàvem. Igual que a l’endemà ho estaguerem amb les víctimes del franquisme o amb les d’Haiti o mostrant als joves les muntanyes del poble, per a que aprenguen a estimar-lo.
A vegades ens pot el pessimisme, especialment quan desprès d’un esforç i un èxit com el de dissabte, vesquem que els grans mitjans ho ignoren o inclús ridiculitzen, però la nostra sort és que a hores d’ara ells ja importen molt poc, hi ha altres canals de comunicació tant o més efectius que ells i sobretot tenim a la gent i el projecte, fem via, doncs.