Martínez i la navaixeta
Una de les rondalles de la mare, és una versió de la dita “d’aquesta aigua no beuré”. No la recorde bé i la rondallista no esta avui col•laboradora, així que sols us puc dir que conta que fa molts anys, en una parella de nuvis, ella li regalà a ell una navaixeta i ell enfadat per què no era precisament la navaixeta el regal que cercava, la llançà a la teulada dient que ni volia la navaixeta ni a ella. Com podeu imaginar, al caps dels dies Martínez (el nuvi del cas) anava per dalt la teulada cercant el regal menyspreat.
La de vegades que he tingut que escoltar la frase, i així i tot divendres passat vaig acabar dalt de la teulada cercant la navaixeta.
I és que fa uns mesos vaig acudir a unes xerrades sobre l’acolliment familiar, no m’agradaren gens, tan poc que, vaig pensar inclús en escriure un article o una carta per al diari, estava francament enfadada amb el plantejament de les jornades i l’ideari que surava. Tanmateix, vaig aplicar-me un consell que fa anys em donaren, deixar les coses al congelador, que es refredara, i sols si quan ho treia bollia encara, tirar endavant.
La cosa es va gelar. I mira per on, ara davant una situació de crisis amb una menor, no tinc recurs més proper i que em done confiança que aquella gent. Així que un tràngol d’orgull i cap a ells que aniré feta una Martínez qualsevol.
Tot per no fer cas a la mare.