Ara és el temps de posar les llargues per veure en la nit com neix el dia i despullar-nos i abandonar la temor. Ara és el temps d’apreciar la vida, de deixar-se estimar per l’alegria i el consol que emana de cada bondat. Ara és el temps de les abraçades. Ara és el temps d’afinar
I És un goig conversar amb amics tot enfilant los alls d’enguany. Qui vulgue aprendre a enfilar alls, que passege pel Maestrat i pregunte a quina casa encara en fan, de rastres. II És una altra història assaborir la tristesa, ara que ha tornat a obrir la Marinada. Ara puc seguir el fil de la
I Tinc un racó de paret on recolzar-me i deixar que em vinguen els records fins ancorar en alguna visió del passat. A voltes penso que m’agradaria que coneguesses la meua història i que em sobrevisquesses per contar-la als vells. La vida està feta d’instants preciosos i de moments de sofrença, de dies alegres i de
És allò que mos queda als vençuts: les esperances. Lo temps d’embarcar-se camí d’una altra mort perseguida, intuïda, potser volguda de veres. Lo temps de perdre, de bon matí, amb l’aroma del cafè en acomiadar l’aurora, com sempre fugaç i, tanmateix, sempre servil als comiats. Recordo la notícia de la mort d’Andreu, la veu trencada
‘Feu que hi hagi pau’ El retorn a la glòria. La tranquil•litat.
La meua tristesa és un trencadís de vidres projectats des de la platja per retornar a l’ànima la candidesa del mar sota el cel i la claror del migdia sobre un món inabastable. Sabeu què m’agradaria sentir? M’agradaria sentir l’instant de nuesa que el cèrvol passa quan, sacsejant lo cap, s’allibera de la seua cornamenta,