Joan Fuster, l?home que ensenyava el cul cada dia
Autoanàlisi literària? Literària? Evidentment, sóc un escriptor: així ho tinc inscrit en el DNI, perquè al capdavall, em guanyo la vida escrivint. És “literatura” el que jo faig? Per mi, sobretot, és un ofici: un treball. En aquestes latituds ha de ser inevitablement un treball irregular, aleatori, mal pagat. Escriure, per mi, és opinar. No sóc poeta, ni novel.lista, ni dramaturg. I opinar és ensenyar el cul cada dia. Com que les opinions professionals són escasses, has d’opinar forçosament, sovint: és el drama de l’article periodístic. I et disperses sense voler, La necessitat de guanyar-me la vida a força d’escriure ara em deixa poc temps per llegir, una de les poques coses que m’ha divertit sempre. Això és molt fatigós, i no té gaires compensacions, ni econòmiques ni de les altres. És igual. L’important és “influir” d’alguna manera en un àmbit de lectors. Per “influir” no entenc “adoctrinar”: més aviat, incitar a la reflexió.
(Joan Fuster. “Ensenyar el cul cada dia”. A Plomes catalanes d’avui. Barcelona: Llibres del Mall, 1982)