La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Alexei Volodin el dionisíac (?)

Intèrpret: Alexei Volodin, piano
Programa: 4 impromptu, Barcarola op. 60, Polonesa op. 61, 24 preludis op. 28 (Chopin)
Lloc: Auditori Pau Casals (Sant Salvador)
Data: 10 d’agost

Encapçalo l’apunt amb aquest títol estrany perquè em veig “obligada” a empassar-me una part de les paraules que vaig dir sobre Volodin a propòsit del darrer concert que va fer a Catalunya, el proppassat 21 de maig a l’Auditori de Barcelona. Les dues vegades que l’havia sentit, acompanyat d’orquestra, havia tocat Bach i Ratxmàninov, i de propina, sempre algun Chopin. En totes les seves execucions sempre hi havia vist un artista refinat, delicat, sensible; en una paraula, apol·lini. Semblava ben bé una ballarina. Però en aquest recital, magnífic, amb un programa integral de Chopin, Volodin va demostrar que pot deixar de banda la faceta apol·línia per convertir-se en el més arravatat dels pianistes. Com deia Giordano Bruno, no pot fer-se déu aquell que no és capaç de fer-se bèstia. Alexei Volodin va ser una bèstia al piano.

Em moria de ganes de sentir Volodin tocant Chopin, i el que vaig presenciar em va confirmar el que ja m’imaginava: que és el digne hereu de Maurizio Pollini com a intèrpret de Chopin. Chopin no és només un compositor endimoniadament difícil, sinó que requereix una manera, una sensibilitat especial per tocar-lo. No tots els grans pianistes en saben. Sense anar més lluny, Daniel Barenboim -el meu pianista preferit- no té ni idea de tocar Chopin. Chopin és foc i passió, sí, però no només això; també demana una gran habilitat i precisió a l’hora de fer perfectament intel·ligible cada nota, i la majoria de vegades són escales i arpegis múltiples a una velocitat supersònica. És a dir, cal tècnica, domini, passió, perícia i un toc especial que pocs pianistes tenen. Volodin ho té tot.

A la primera part, en què va interpretar els impromptus, la barcarola i la polonesa, fins i tot va resultar una mica brusc en algun moment, cosa que em tenia absolutament sorpresa per la idea que jo tenia de Volodin. Cal dir, a més a més, que estava asseguda a la fila quatre, amb la qual cosa el tenia a tocar i li veia les mans amb una claredat diàfana. L’agilitat amb què feia anar els dits i la manera com movia les mans per les tecles eren de vertigen. Però també és de justícia dir que l’acústica d’aquell auditori no era òptima, ja que el so hi sonava sec, i tots sabem que el piano de Chopin és absolutament expansiu. Aquest efecte es va notar sobretot a la primera part. A la segona, en què va tocar els 24 preludis op. 28, va deixar anar l’artilleria pesada, la seva càrrega virtuosística i emocional més íntima. Cada preludi té un aire diferent, i aquí és on vam poder veure, de manera alternada, el Volodin més apol·lini i el més dionisíac.

Com a colofó, ens va obsequiar amb tres propines de focs artificials. En primer lloc, la que ja havia sentit al concert de l’Auditori, el nocturn núm. 20, una peça íntima, etèria i sublim. El Volodin més apol·lini. En segon lloc, el vals núm. 7, op. 64 núm. 2, en la mateixa línia. I finalment, la gran polonesa per excel·lència, la núm. 6 op. 53, “Heroica”, on el Volodin més dionisíac es va descordar del tot i va estar absolutament pletòric i arravatador, i sense ni un deix de brusquedat. Es devia sentir molt còmode. Havia de marxar content de la vetllada. Va donar el millor d’ell mateix i ara només resta esperar que torni perquè ens faci vibrar novament.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.