La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Dubte

Títol: Dubte
Autor: John Patrick Shanley
Traductor: Joan Sellent
Direcció: Sílvia Munt
Intèrprets: Rosa Maria Sardà, Ramon Madaula, Mar Ulldemolins, Nora Navas
Lloc: Teatre Poliorama
Dates: de l’1 al 29 de juliol

És la mateixa obra de la qual es va fer una pel·lícula el 2008 dirigida pel mateix Shanley i protagonitzada per Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman. Tal com diu el títol, és una obra que sembra el dubte sobre el fet al voltant del qual gira la història: la presumpta actitud pederasta d’un capellà que fa classe en una escola religiosa de Nova York als anys ’60. L’argument planteja un dilema entre els caràcters dels dos protagonistes: d’una banda, el capellà bona persona que vol que els nens s’ho passin bé a l’escola (Madaula); de l’altra, la rectitud extrema de la monja que vol imposar mà de ferro a l’escola que dirigeix (Sardà).

És evident que el cinema té molts més recursos que el teatre, i és per això que als qui hem vist la pel·lícula, l’escenografia d’aquesta posada en escena ens ha semblat pobra. Al cinema s’hi veu el col·legi, els jardins, els nens, tot és més natural i hi ha una separació més clara d’ambients interiors i exteriors, però conscients que tot això no es pot traslladar al teatre, no pot ser objecte de crítica. Tot i que no sé si calia fer que tota l’obra transcorregués en un únic lloc: el despatx de la directora de l’escola. A vegades penso que els directors fan expressament minimalisme escenogràfic per ressaltar el text i que l’espectador no se’n distregui. Salvant totes les distàncies, és el mateix que va passar amb el Coriolà de Rigola.

Tot amb tot, és innegable que Dubte és teatre de text -el que a mi m’entusiasma-, de confrontació d’idees i de personatges. El presumpte tracte massa afectuós del capellà amb un nen negre, que és el que genera les enraonies i el dubte, posa en relleu una cosa que no fa gaire li vaig sentir dir a Yasmina Reza en una entrevista: que vivim a la civilització del comentari, on és més important allò que es diu que allò que es fa. Quan s’acaba l’obra, després de parlar molt i d’exposar tothom els seus arguments, no queda clar si el comportament del capellà denunciat per la directora s’ha produït efectivament o no.

El personatge que més dubtes té, que més fluctua i canvia de pensament al llarg de l’obra, perquè és el més sensible i més humà, és la monja jove (Ulldemolins), que vol creure’s el capellà i la directora alhora perquè tant els arguments de l’un com els de l’altre li semblen bons. De fet, els personatges de les dues monges recorden una mica l’Antígona i la Ismene de Sòfocles: Antígona, la dona segura de si mateixa, que té molt clar què ha de fer i que mai no dubta del que creu (la directora en cap moment no dubta de la culpabilitat del capellà); Ismene, la dona espantada que tem per la seva vida i no sap per on tirar. Els quatre personatges de l’obra, incloent-hi la mare del nen (Navas) són caràcters de pes, ben dibuixats, que quan interaccionen xoquen.

A nivell interpretatiu, som davant de quatre valors molt sòlids del teatre català. Sardà i Madaula broden els papers respectius. És una llàstima que no puguem veure la Sardà més sovint als escenaris catalans. Nora Navas va ser un descobriment per a mi, ja que no havia vist res del que ha fet (tampoc no he vist Pa negre). I Mar Ulldemolins es va confirmant com una actriu jove i bona, que estic segura que encara n’ha de donar molt més del que ha donat. Sílvia Munt ha optat per un muntatge auster, on l’enorme creu de fons que es va aprimant a mesura que avança l’obra, simbolitza l’assetjament social, no només al capellà, sinó a les clavegueres de l’Església catòlica.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.