La síndrome de Stendhal

Dimecres proppassat vaig sentir-me molt apesarada per la pèrdua del nostre filòleg de referència, Joan Solà. No sóc filòloga ni he llegit sencer cap dels seus llibres (en llegia fidelment els articles que publicava al suplement de cultura de l’Avui), però la meva preocupació vers la llengua em va fer sentir òrfena d’haver perdut un dels nostres puntals principals, i no tan sols com a lingüista, sinó també com a ciutadà i com a català.

TV3, encertadament, va posar en un lloc ben visible de la pàgina del 3alacarta, el vídeo de l’entrevista que li va fer Albert Om el juliol de l’any passat, arran de la concessió recent del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i, sobretot, del discurs que havia pronunciat al Parlament de Catalunya. Era la primera personalitat no política que hi parlava. En aquesta entrevista, Albert Om va fer esment que abans de de dir cap paraula, els tres diputats de Ciudadanos van abandonar la sala. Sense comentaris.

El professor Solà va treure un tema que sempre s’amaga i que jo veig ben palpable a casa nostra. Allò que les ments benpensants diuen “aquí no hi ha conflicte lingüístic”. Sempre que sento aquesta bajanada penso, “com que no?, que no surten al carrer aquests qui ho diuen?”. Em va agradar i fins i tot em va alleujar que en Solà pensés el mateix que una servidora. Als catalans ens encanta interpretar el conte del rei que anava despullat.

Per què hem d’amagar el conflicte? Quins interessos espuris hi ha al darrere? No sóc sociolingüista, però em sembla que el bilingüisme equilibrat és impossible perquè no hi ha persones bilingües, cadascú té la seva llengua materna. Una altra cosa és que vulguem aprendre idiomes per internacionalitzar-nos, però això no té res a veure amb tenir el català vedat en força àmbits importants de la vida. Per què no puc llegir cap revista d’informàtica o del cor en català? Per què no puc llegir el prospecte d’un medicament en català? Per què no puc triar entre una àmplia oferta de canals televisius en català? I així podríem continuar. El bilingüisme, que em sembla força improbable, vol dir anar al 50% en tot, en tot, senyors del PP! No sé com gosen impugnar aquests, ara, els reglaments municipals dels ajuntaments catalans. Suposo que voldrien arrencar la frase que el català és la llengua pròpia de Catalunya.

El conflicte, si no hi és, és perquè els catalanoparlants acotem sempre el cap, després de 300 anys de submissió al poder espanyol, que ens ha rentat el cervell però que sembla que no se n’ha sortit del tot. En un article de fa uns mesos, Patrícia Gabancho deia que la introducció d’una llengua en un territori on no li és pròpia ve propiciada per dos factors: o bé una conquesta militar, o bé un canvi demogràfic en forma d’immigració massiva. L’escriptora concloïa que a Catalunya s’havien donat els dos factors, primer la conquesta militar i després la immigració. Però els catalans encara resistim perquè no volem deixar morir la nostra llengua. Ara bé, hem de ser molt conscients que estem en una situació en la qual, si no la defensem a capa i espasa, no ens en sortirem, perquè el terreny no és pla, sinó que fa baixada a favor de la llengua poderosa (Solà dixit) i la nostra llengua té les de perdre. Però és clar, arribarà un dia que estarem tips de demanar als catalans que siguin militants les 24 hores del dia.

Com es podria resoldre això? Amb un Estat propi on la llengua oficial única fos el català. No dic que l’endemà mateix tot fossin flors i violes, però de mica en mica s’aniria normalitzant. Em nego a resignar-me al fet que el català acabarà desapareixent. Sempre que escolto això penso en el miracle de l’hebreu: l’Estat d’Israel, amb voluntat i diners, va aconseguir revifar una llengua morta i convertir-la en llengua oficial, literària i d’ús social. Per tant, el dia que ens decidim a dir les coses pel seu nom i a posar remei a la malaltia, no dubteu que el català reflorirà.