La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Cecilia Bartoli, la divina

El dilluns proppassat vaig tenir el goig d’assistir al concert anual (o gairebé) que la diva romana fa a Barcelona. Tot i que n’hi ha casos, no és habitual que una cantant d’òpera es comporti seguint els patrons de les estrelles de pop-rock. I no ho dic pejorativament, sinó com una constatació. Bartoli elabora i enregistra un disc cada any, i el presenta en gira per tot el món (occidental, suposo). Es dedica bàsicament a fer concerts i, segons va dir ella mateixa, només fa una òpera a l’any.

És una opció personal que em sembla d’allò més bé. Es tracta d’una artistassa amb molt de talent i amb un representant de màrqueting sensacional, combinació que l’ha dut a vendre fins a sis milions de discos. Res a dir-hi, simplement ho trobo curiós. Dit això, el concert que va fer dilluns no té gran cosa a veure amb el seu darrer disc, Sospiri, ja que mentre que aquest conté una barreja d’àries (algunes tallades, com ara “Gelido in ogni vena”, del Farnace de Vivaldi) que ja havia enregistrat prèviament, el concert va ser un monogràfic dedicat a l’òpera de Händel, i ens va delectar amb les àries de Rinaldo, Ariodante o Alcina. Llàstima que no n’hi hagués posat cap de l’Orlando, que és l’òpera que faltava per completar la trilogia Ariosto-Händel.

Es coneix que Bartoli es dedica al concert i no a l’òpera, perquè, com sempre fa, tria les àries estel·lars de cada òpera, les estudia, les fa seves, n’interioritza els personatges i les interpreta amb una subtilitat i un estil impecables. Així doncs, va triar l’ària estrella de l’Ariodante, que és “Scherza infida”, mentre que d’Alcina va interpretar-ne dues del personatge titular, “Ah, mio cor” i “Mi restano le lagrime”, quan, de fet, si representés l’òpera en un teatre, la mezzosoprano interpretaria el paper de Ruggiero, i no el d’Alcina. Però a una diva com la Bartoli totes les llicències li són permeses. I a més, fa anys va fer la Susanna de Le nozze di Figaro als festivals de Salzburg. I és que com que els aguts els domina, pot fer diversos registres.

Tanmateix, va haver-hi alguna diferència entre aquest concert i els anteriors. Per exemple, no va fer tantes floritures com feia abans i tots els da capo de les àries de Händel els va reinterpretar jugant amb la intensitat de la veu més que amb coloratures, per diferenciar-los de l’exposició de l’ària. Però vaja, una diferència que no suma ni resta valor a la qualitat increïble de Bartoli.

Per acabar, us deixo amb una versió de l’ària “Ah, mio cor”, de l’Alcina, una ària que em té el cor robat, en bona part perquè la vaig cantar durant tot un curs de cant. La interpretació, però, no és la de Bartoli -no sé si la té enregistrada- sinó la de Renée Fleming, una altra diva que fa una autèntica creació del personatge, i concretament, d’aquesta ària. Fa posar tots els pèls de punta.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.