Gemma Pasqual i Escrivà

Què (qui, com) sóc i per què escric

No puc dir, doncs, qui sóc sinó què sóc i,
encara, per aproximació. Si ho hagués hagut de contestar quan feia de
dibuixant, m’hauria servit d’un gràfic a l’estil dels de Leonardo da Vinci i
potser, fins i tot, les explicacions acompanyants haurien hagut d’ésser
llegides amb un mirall. Imagineu-vos l’artefacte que faig servir com a
autoretrat: és un gros embut d’aram que deu fer uns trenta centímetres de boca.

més…

Tot plegat, des de la part superior al darrer
extrem del con, també deu tenir una mida semblant. I l’estructura sencera
encaixa en un flascó de vidre, discretament mitjà, transparent, i lleugerament
tenyit de verd ftalocianina. Ara mateix veureu per què escric; deixeu-me que
enllesteixi la qüestió de l’embut-semblança. És el receptacle del meu
autodidactisme. Hi he abocat durant vuitanta anys una aclaparadora pila de
menudències. Ja heu vist que la boca és ampla, però la part final de l’embut
molt estreta i, per consegüent, les coses baixen al flascó molt treballosament.
Vuitanta anys dedicats a atapeir l’embut amb coses molt compactes que feien de
mal passar pels conductes que s’estrenyen implacablement. I, al capdavall,
anaven a parar a l’ampolla, el flascó de color verd obtingut amb una pinçadeta
de ftalocianina. Les coses han caigut lentament en el receptacle inferior. La
condició vítria del flascó els dóna una configuració òptica allargassada. Per
què escric. Ho faig per tal de relatar les impressions de tot aquest garbuix
allargat, de coses amuntegades en el meu flascó vitri de vuitanta-un anys. Com
que n’hi ha de tot: guerres i boxadors, actors i mestres d’obra, agrimensors i
altres poetes, violinistes i professors d’escola, emperadors i empaperadors,
aviadors com Louis Blériot i cosmo nautes com Armstrong, etcètera, que
nodreixen la meva vida i m’encomanen un foll desig de compartir-la amb algú.
Que ningú no se sorprengui del meu fer caòtic, malfeiner de mena com sóc i
havent-me-les amb el reguitzell de fets no prou digerits. Amb això justifico
que en els meus llibres hagi maldat per explicar fil per randa tot allò que he
vist des de l’interior del flascó, a través d’aquesta meva percepció, escassa i
adulterada, lleugerament tenyida de verd, convingut com és color d’esperança.

Avel·lí Artís Gener