Aquesta entrada s’hauria d’haver titulat De com un boig perillós pot enviar a fer la mà l’estat de dret, però a mi m’agraden els títols curtets.
Anem a pams, el que està passant és molt gros, els editorials dels diaris seriosos usaven ahir termes com ara: l’enfrontament institucional més dur de la història republicana, Itàlia canviada en un cap de setmana, tsunami constitucional.
A Berlusconi no li importa absolutament res del cas, el que han fet no era una lluita contra el temps per salvar res, el que estan fent és un assalt a l’estat de dret, a la separació de poders, usant un fet amb una forta càrrega emocional inflat i emmerdat fins a un nivell d’obscenitat de veritat insuportable, gràcies, sobretot, a les seues teles i als seus diaris.
Als estats de dret les sentències creen dret, fan el que se’n diu jurisprudència, i aquesta és una de les missions del poder judicial. Una sentència no es pot modificar per decret, no es pot negar un dret definitivament reconegut per l’autoritat judiciària, va contra el principi constitucional de la separació de poders, va contra l’estat de dret, un decret no pot convertir en delinqüents als que apliquen una sentència, no es pot fer una llei per impedir l’aplicació d’una sentència.
El govern ho està fent. Primer preparen a corre-cuita i amb molt de soroll cedit gentilment pel pitjor món catòlic, un decret llei que va contra una sentència ferma del més alt tribunal del país. Mentre estan al consell de ministres preparant el decret, el president de la República envia una carta dient-li que no el firmarà (!), però el govern l’envia a la firma igualment. El president de la República no el firma dient que és anticonstitucional i aleshores Berlusconi diu que caldrà reformar la constitució perquè és d’inspiració soviètica (!). El decret torna al Cavaliere que amb el seu govern el converteix en disseny de llei (sense modificar-lo) i el presenta al seu parlament (i dic el seu parlament perquè ho és, ell ha triat personalment els seus diputats i senadors, treballen per a ell). Presenta al parlament un disseny de llei que tothom sap que és inconstitucional i que va contra qualsevol principi jurídic. Anit, mentre estaven discutint al Senat arriba la notícia de la mort d’Eluana Englaro i els seus senadors, amb el rigor institucional que els caracteritza, es converteixen en ultres d’estadi i donen un espectacle perfectament en sintonia amb el que es dóna fa mesos a les teles i els diaris. Se supén la sessió a crits i el govern anuncia que aniran endavant amb la llei (inconstitucional). Perquè en realitat del que es tractava no era de salvar cap vida, es tracta de dinamitar la independència i la funció del poder judicial, de dinamitar l’estat de dret, alçant el nivell de l’enfrontament, de l’enfrontament de Berlusconi amb la justícia i amb la llei.
Berlusconi ho ha dit moltes voltes, és populisme de manual: a ell no el poden jutjar els jutges perquè el poble l’ha triat, el poble representat en el seu parlament, ell està investit d’una legitimitat superior. El missatge és clar, ara molt més. No sé com acabarà tot plegat però té pinta de ser el primer round d’una llarga maniobra que pot acabar molt malament.
Podria consolar que els fanàtics integristes s’han quedat sense el seu tribut de sang i agonia per oferir al seu déu tenebrós.
Però aquesta entrada veu molt bé el quid de la qüestió: l’Eluana és l’esquer per un cop d’estat encobert.
Gràcies per aquest anàlisi lúcid i clarivident. Més clar, l’aigua….
Els que no té aquesta mena d’esperpent bíped, els tenen o se’ls fan venir els altres, tot fent-li el joc a aquesta caterva de venuts per un plat de llenties o mil… Avui, s’acaba d’anul·lar, per respecte a encara no sé què, la concentració constitucionalista davant del Consell de la UE… Fa oi veure qualsevol dels clons, che schifo Schifani fent veure que plorava perquè l’enquadraven en directe els de la tele, que patètic… L’OPA hostil d’en Berlüixca a les institucions és, de debò, massa forta com per deixar-la passar… Quanta raó, tu i en Moretti…
Ànims brabantins
…és vergonyós. Fa poc, caminant pels afores de Ciutat, vaig parlar amb una parella d’italians que estaven avergonyits del govern de Berlusconi. No és menys patètic el Vaticà, però ells estan sempre en la seva línia: Jahvè, el seu Déu, sempre s’ha dedicat a fer patir la gent, i això és quedar-se curt. Quin perill hi ha en aquesta utilització horrible de les paraules: vida, llibertat, posades en la boca de Berlusconi i del Vaticà.!La manca absoluta de respecte a la llibertat de cada persona, aquesta absoluta manca de misericòrdia i de pietat, aquesta absoluta manca de respecte a la vida, que ells diuen que és el seu nord!
Salutacions cordials
m a moyà
El teu análisi en clau política es molt encertat, però en clau humana l’análisi que se’n hauria de fer es desastrós. Com deies, els silenci seria el millor però l’obscena intromisió en la intimitat arriba atots els racons, a les ràdios a les enquestes, al circ mediàtic. I aquest em preocupa mes que l’altre, en han envilit, això és el mes greu
O ni tan sols neo, potser. El cas és que la teua anàlisi (absolutament brillant) val no només per a Itàlia. Probablement assistim a un procés a escala global (no que es done a tot arreu, però que es dona per tot arreu) de recuperació del populisme com a forma de fer i legitimar política. De Veneçuela a Castelló, tot passant per la Meseta espanyola i la República francesa. En fi, mai se n’ha anat el populisme, però com tu apuntes l’atac a l’estat de Dret i el menyspreu a l’adversari fan tremolar.