Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

educació sentimental

En el passat és on es troben els llocs intactes. Erri de Luca

Hi ha un cantonet al taulell d’una taverna de Castelló que em coneix de tota la vida. És un lloc on he passat molt, molt de temps. Des que era molt joveneta ha segut sempre territori amic, casa. Segurament és el lloc del món on més he ballat i on més he rigut, on més partits del Barça he vist i on més partides d’escacs i de guinyot he jugat. On vaig (anava?) quan vaig a Castelló, a veure cares amigues, a les dues bandes del taulell. Fa dos caps de setmana vaig passar a prendre una cerveseta i m’ho van dir, L’Ovella negra tanca, la taverna tancarà el mes que ve, després de la Magdalena. 
Des que estic fora, era el lloc on trobar-me a Castelló com si res (o quasi). Hi ha un Castelló que se m’acaba si L’Ovella tanca, per a mi la ciutat no serà la mateixa, cada volta és menys la mateixa. 
Ahir escoltava una entrevista a Erri De Luca* a la tele i parlant sobre la seua relació amb Nàpols, deia que ell se n’havia anat i ja no era de Nàpols, ell venia de Nàpols, que ja no pertanyia a la ciutat, tot i que era la que li havia transmés l’educació sentimental, la que li havia organitzat el sistema nerviós, que li havia ensenyat la còlera, la compassió, la vergonya…
I té raó Jesús quan diu a ca Vicent que “patria est, ubicumque est bene” o que “no se es de donde se nace, sino de donde se pace” però jo, escoltant De Luca pensava en el lloc on he rebut l’educació sentimental de la que parlava,  que en bona part fa que siga la que sóc. I pensava  que quan et costa reconéixer els llocs, o simplement desapareixen, la sensació d’estranyesa és terrible (i sovint no cal ni anar-se’n, a molts llocs deixar les ciutats irreconeixibles és un servei municipal).

Aquesta cançó va ser durant molts anys la que T., l’amo de L’Ovella negra, posava quan volia que marxàrem a casa, sovint molt molt tard i, segons el grau etílic, després de cantar-la all together un parell de voltes, que les cançons mexicanes tenen eixa gràcia. És la cançó perfecta per a tancar aquesta entrada que ja sabia jo que m’eixiria coenta, però és que em tanquen L’Ovella negra. 

Canci?n Mixteca – Ry Cooder

*Ací l’entrevista a Erri De Luca



  1. Ho lamente molt per la part que et toca (que supose que és molta…) 🙁

    Ara bé, discrepe en això de la “pàtria”. Per a mi la pàtria és on naixes i creixes i per molt que estigues bé en un altre lloc això no serà la teua “pàtria”. No sé si arribe a explicar-me, però és que la qüestió donaria per a un apunt molt més llarg del que ara mateix puc escriure…

  2. L’Ovella negra …  Can Benet al costat de casa que ja és tancat …..( 81 anys d’història ) … tot canvia, però no tant. Sempre trobes un raconet. Jo sóc d’on sóc, d’aquest barri, d’aquesta Ciutat i puc viatjar i viure lluny, però el racó és el que és.
    Ahir vaig entrar a Can Benet ….. trist, tot per terra, esperant donar les claus als nous propietaris i tots els veïns guardant els records i moltes coses de dins el bar, perque en Joan no té espai; les fotografíes, les copes, la col.lecció de cotxes, les radios antigues, tot el material de la colla de Sant Medir, la campana, Sant Pancraç, un munt de coses.
    Tens tot el dret d’haver escrit aquest apunt i … ‘patria est, ubicumque est bene’ ja són figues d’un altre paner.
    Bon dia i recordant també l’Ovella negra. 

  3. fa deu anys que no passe per l’ovella, però jo també anava sovint quan tornava a castelló, sempre trobaves algú de conegut. un dia li vaig dir a un d’aquestos que era una casualitat que cada vegada que entrava a l’ovella me’l trobés, i em va contestar que no era cap casualitat,  ell anava cada dia. és possible que tanque l’ovella però això no clou res. potser és una altra raó per no tornar.

  4. Bar històric de castello, tot i que jo soc més dels que lamentà quan van tancar la gramola (bé, o que ja no es diu la gramola).

    Sobre el debat profund, cert que dona per a més i si voleu el fem polifònic. Aixi a priori estic amb Vicent…

  5. Erri de Luca, potser sense saber-ho, va donar-ne una definició ben curteta i polida, diumenge, de pàtria. Tot i dir que ell hagués preferit pujar en un fiord noruec, també va admetre quina rutina li cal: albes de lectures d’escriptures en hebreu antic i cafè napolità…

    Em quede amb la canya que va repartir per a traductors i jerarques “religiosos”…

    Salut i “etzef”!

  6. Fa una temporadeta que aquest veinat, curull de desplaçats, emigrats i reinstal·lats, pul·lulem per aquí i per allà preguntant-nos on està casa nostra, si en un paisatge que va esborrant-se, en els rostres de la gent estimada, en uns mots preferits, en un plat de cap i pota o en una idea que sobreviu a les esmenes de la realitat.  I sí, sembla que en seguirem parlant.  Sospito que sense arribar a cap terme, perquè el “qui som” és una pregunta que va reformulant-se tota la vida -i així ha de ser- i la identitat un abric apedaçat amb els que hom va arrambant d’on vol, d’on pot i d’on li deixen.

    Dit això, hauria d’estar prohibit tancar certes tavernes. I caldria que fessim un diccionariet d’aquests comunitaris de les millors tavernes de les nostres vides, les que ens han donat aixopluc i felicitat, aquelles que ens han donat de beure quan teniem set i música quan ens feia falta ballar. Mmm…aviam si m’hi animo…

  7. En certa ocasió algú (l’anomenarem Delaney) va dir d’algú (a qui, naturalment, anomenarem Delaney) que solia pegar la volta al món per a poder tornar a L’Ovella i contar-ho.
     Jo no sé si l’Ovella és una pàtria, ni sé ben be què és una pàtria (potser el món en el seu millor lloc, com un poema) però allò que és cert és que hi ha un Castelló que s’acaba. Un altre. Potser Maria et quedarà ara dir que tu… no éts però vens de l’Ovella…

  8. Sóc de Barcelona, però fa 10 anys que vaig anar-me’n a viure a Girona.
    Amb 10 anys, la ciutat ha canviat molt. De vegades, quan hi torno, m’hi trobo estrany, i això que hi tinc els amics i bona part de la família.

    Dels bars on anàvem amb la colla, un, el dels aperitius de diumenge al migdia o de les tardes de diumenge sense cap pla alternatiu, Can Quimet a la plaça Eivissa d’Horta, encara existeix. I per molt de temps, espero.

    Però a les nits fèiem cap al Mas i Mas, al carrer Marià Cubí, dels primers locals amb llums indirectes, amb bona música, petit, sovint atapeït, amb fum, però molt acollidor, amb en Joan Mas, la Franzina, en Josep Maria (que era de Lleida), on vaig conèixer Quim Monzó i sobretot el malaurat Ramon Barnils, on miràvem de lligar, amb algun èxit escadusser, per nosaltres tota una escola sentimental. 
    Quan vaig saber que el Mas i Mas havia tancat, vaig pensar que una part de mi s’havia mort amb ell. 
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de del lado de allá... per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent