Un altre país

que cada cosa cruel sea tú que vuelves…

Duc uns dies (dies?) que les visites que faig als diaris italians són rapidíssimes, no llig les notícies, amb els títols ja en tinc prou per començar el dia enfadada i amb ràbia, molta ràbia. Hui no ha segut diferent. Després he anat, com sempre, a fer les visites als diaris del lado de allá,  miradeta a l’Avui que hui és dijous i toca suplement cultura de la setmana passada, i voilà! a la pàgina ‘paraula de blog’ havien reproduït una paraula molt bonica del diccionariet, balòstia, m’ha fet molta il·lusió i he escrit de seguida al Joan, que la va enviar, per donar-li la notícia.
Després he anat a El País i l’he vist, he vist la seua foto i he llegit, ja nervioseta, el títol: Los últimos papeles de Cortázar. Torna, a maig torna, Papeles inesperados, es titolarà el llibre, 11 relats inèdits, un capítol inèdit d’El libro de Manuel, 11 nous capítols d’Un tal Lucas, 13 poemes inèdits… i així fins a 450 pàgines. La notícia m’ha arreglat el dia que, entre la pluja (dels collons), l’estat lamentable del pati itàlic i altres coses meues, havia començat regulín.

L’esperaré, ja l’estic esperant.

No pense escriure ni una paraula sobre el cas de l’Eluana Englaro.
I no pense gastar ni una paraula per dir el que pense del que han fet i han dit al respecte els senyors de la Conferència Episcopal Italiana, el Vaticà i els seus sequaços, ni pense gastar ni una paraula per dir el que pense del que han fet i han dit al respecte els senyors del govern i els seus sequaços, ni tampoc pense escriure ni una paraula per dir el que pense sobre el circ que, al voltant del cas, han organitzat els diaris i les televisions. Silenci.

A Venècia, i amb variants a tota Itàlia, diuen que:
 
Quando vien la Candelora
da l’inverno sémo fóra,
ma se piove o tira vénto,
ne l’inverno semo drénto

No cal traducció, al País Valencià diuen que Si la Candelària plora, l’hivern està fora ; si riu, ja estem en estiu.
La festa abans se celebrava el 14 de febrer, fent coincidir la purificació de la Marededéu amb els Lupercali, una de les festes paganes que fins més tard es van celebrar a Roma. Al 496 el Papa Gelasi I es queixava de que els cristians participaren a la festa, tot i que feia més d’un segle que Teodosi I havia prohibit per llei els cultes pagans.
Els Lupercali, d’origen incert, eren un ritu de purificació i de renovació i consistien en que, després d’haver sacrificat animals al Lupercale, la cova on la lloba va alletar Ròmul i Rem (i que podrien haver trobat l’any passat), un grup de joves escollits, els Luperci coberts amb la sang i amb la pell dels animals sacrificats corrien al voltant del Palatino amb torxes i amb fuets, colpejant per terra i a les persones que trobaven, sobretot a les dones, que estenien les mans o el ventre per rebre el do de la fertilitat. Probablement, a l’època de Gelasi la festa havia perdut el seu significat religiós i era una celebració festiva de l’origen de la ciutat. La festa pagana va ser substituïda per una festa cristiana que celebrava la purificació de la Marededéu quaranta dies després del part, la Candelera, i el cercavila amb torxes per una processó amb espelmes. Dos segles després la festa es va anticipar fins al 2 de febrer.
La purificació de Maria i la presentació del xiquet al temple la van pintar tots, la de la foto és un fresc d’una església rupestre del segle XII a Massafra, prop de Taranto.

Ahir, dia de la Candelera, a Roma ens va fer una espècie de tormenta tropical de pluja i vent, sort que jo no crec en eixes coses i estic convençuda que a l’hivern li queden dos dies.

No em passa sovint, de tindre tants llibres que m’esperen i que els voldria llegir tots a l’hora. L’altre dia vaig anar a la llibreria i vaig fer la compra (m’encanta anar a la llibreria com si anara a la plaça), tenia una llisteta de novel·les que volia. Una es diu 1545 Gli ultimi giorni del Rinascimento, l’autor és Antonio Forcellino, un historiador i restaurador d’art del renaixement (és el restaurador del Moisès) que, a més de ser sabut escriu molt bé –rara avis-, és la seua primera novel·la i en tinc moltes ganes. 
A més acaba d’eixir el darrer llibre d’Erri de Luca, Il giorno prima della felicità, finalment un altra novel·la, amb xiquet protagonista i amb protagonista Nàpols, la Nàpols que a setembre del 43 va saber rebel·lar-se contra els alemanys que l’ocupaven, en el que s’anomena le quatro giornate di Napoli que, no sé perquè, han estat poc o gens protagonistes de novel·les o pel·lícules. Òbviament tinc moltes moltes ganes de llegir-lo (aquest supose que el traduiran al català).
A més, no vaig poder resistir a una novel·la que no havia llegit de John Fante (Fante Alighieri, li diu Vinicio Capossela), que no heu llegit a John Fante? llegiu-lo, llegiu-lo, crec que en català només han traduït un parell de llibres: Espera a la primavera, Bandini i Pregunta-ho a la pols, el meu preferit Brotherhood of the Grape està en castellà, La hermandad de la uva, Anagrama.
M’he comprat també una novel·la de Shalom Auslander, fa temps que la volia, me n’han parlat molt i molt bé, no crec que estiga traduït perquè a google no n’hi ha cap resultat en l’idioma o idiomes seleccionats, el llibre es diu Il lamento del prepuzio i  diuen que escriu com un nebot enfadat de Philip Roth, m’han dit que és molt divertit.
Però jo havia anat a la llibreria a comprar-me tot el que trobara de Boris Pahor. És un autor eslovè de Trieste, fa mesos que tenia una novel·la seua, Necropoli, (traduïda al català) que havien traduït fa poc a l’italià i no trobava mai el moment de llegir-la, l’estic llegint ara i estic enlluernada, així que vaig anar a la llibreria a buscar més, han traduït fa poc un parell de llibres seus on parla de la italianització dels eslovens de Trieste. Quan els haja llegit li dedicaré l’espai que es mereix.
I mentre jo em mirava satisfeta el munt de llibres que m’esperaven va i m’arriba un paquetet directe des de la Barceloneta, un regal de reixos que el penós servei postal itàlic ha tingut un mes ves a saber a quin forat negre, amb tres llibres tres: L’últim patriarca de Najat El Hachmi i La família del meu pare de Lolita Bosch, que tenia moltes ganes de llegir-los, i Una dona incòmoda de Montse Banegas, del que no en sabia res però diu a la contraportada que és la història d’una addicta al tabac, lectora empedreïda i pedant, que ha estudiat història…cosa que m’omple de curiositat, clar…, per cert, quan va ser que els autors dels llibres que m’agraden van començar a tindre la pocavergonya de ser més joves que jo? 

Estic llegint, amb molta calma, perquè és un llibre lent i difícil de pair, Necropoli de Boris Pahor, quan l’acabe crec que continuaré amb ell i després…serà molt difícil triar, molt.