Un altre país

Els xiquets europeus i americans continuen jugant al sambori sense saber que estan fent reviure un joc iniciàtic, l’objectiu del qual és entrar i tornar a eixir d’un laberint; jugant al sambori els xiquets baixen simbòlicament als inferns i tornen a la terra. Mircea Eliade

L’altre dia quan vaig fer el sambori brossià per l’homenatge que havien organitzat la gent de l’abloccedari, em vaig quedar amb la recança de no haver fet una cosa més italiana, “segons el tarannà del bloc” com suggerien els organitzadors. Però em va fer gràcia que la cosa m’eixira tan cortazariana però tant.
Passejant per la xarxa amb el sambori al cap vaig descobrir que sí que havia fet un homenatge a Brossa si no italià, molt romà. Pareix que el sambori és un dels jocs més estesos pel món i el van, potser inventar i segur difondre, els antics romans. He llegit que hi ha un sambori, gioco del clàudus (joc del coix) en deien, traçat al paviment del foro ací a Roma, però jo no l’he vist mai. 
En italià es diu gioco del mondo o della campana, al principat es diu xarranca i a les illes xinga. En gallec es diu mariola (què bonic) i en portuguès amarelinha, segurament tots dos venen de marelle que és com es diu en francès. Ací hi ha el nom del joc en un fum de llengües.
A mi m’agrada molt la paraula sambori, trobe que és molt bonica i una mica estranya, com exòtica. No sé si el joc es diu sambori a tot el País Valencià o només a Castelló. Diu l’Alcover que és la manera antiga de dir cimbori i que sambori també vol dir figura espiral (i tornem al laberint).
També rayuela em pareix una paraula preciosa (i pronunciada en portenyo més encara), pagaria un imperi (si el tinguera) per una edició de Rayuela com la de la foto. A Buenos Aires en vaig veure alguna però demanaven massa. A l’Havana me’n vaig comprar una (en realitat en vaig comprar dues, una per a mi i una per regalar) de la Casa de las Américas amb introducció de Lezama Lima que havia estat d’una tal Gladys que va subrallar la frase: “había una grotesca e irreparable escisión entre lo dicho y lo que se quiso decir“.

Com que darrerament la política italiana està molt i molt avorrida i em deprimeix prou (el Cavaliere ja no en té prou amb lleis fetes a mida per ell, ara vol una Constitució feta a mida per ell) me n’adone que parle més del xicotet estat veí que dona molt més de sí, però molt, l’última és d’aquelles que si no fóra que no té cap gràcia seria per pixar-se de riure:

Diu a l’Osservatore Romano el President de la Federació Internacional d’Associacions de Metges Catòlics que la píndola anticonceptiva és molt perillosa perquè funciona en molts casos com a avortiu. Fins ací un clàssic, evidentment fals, insultantment fals, però res de nou. La cosa no s’acaba ací, la que ve ara és nova, atenció: diu aquest senyor que l’ús de la píndola té efectes ecològics devastants perquè l’orina de les dones que la prenen deixa a l’ambient tones (ha dit tones, paraula) d’hormones que el contaminen molt i, a més, diu que té dades suficients per afirmar que aquest és un dels motius de la infertilitat masculina a occident.
Així que, reines, si preneu la píndola, no només sou meuques pecadores com fins ara, a més, sou causants de la destrucció del planeta i de la infertilitat masculina…

Giana Nannini, amb una veu d’aquelles tan italianes trencada al puntet just, la cançó potser vos sona d’un anunci, a mi m’agrada molt i em pareix una bona cançó per encetar la col·lecció de músiques d’enguany… Ella és una rockera rockera, però aquesta versió plena de violins i amb la veu en primer pla és esplèndida. Buon ascolto!
Com sempre, a vull llegir… hi ha la lletra.

I, a més, un regalet que ens va deixar el Pere Meroño als comentaris del post d’ahir, ací Jimmy Fontana cantant, al 1964 Il mondo en català, El món. Escolteu-la, val la pena… I una pregunta, perquè al 64 un cantant famós italià gravava un gran èxit en català i ara no ho fa ningú?

MERAVIGLIOSA CREATURA

Gianna Nannini

Hi ha dues coses del cap d’any com es celebra ací que m’encanten. No, no són les llenties, normalment quan a les tantes es posen a escalfar les llenties, cuinades amb cotechino, que és un embotit fresc, grassíssim i fortíssim, i se les mengen, jo continue amb els dolços, a mi a les tres del matí un plat de llenties llardoses no em ve de gust.
Però m’encanta llançar coses pel balcó, es pot fer, tots els anys trobe alguna cosa real que tinc ganes de no veure més, enguany un plat fondo, horrorós, que no sé d’on havia eixit i que gastava per batre ous, fora, via, pel balcó.
L’altra cosa que m’encanta del cap d’any italià són els coets i els petards. Comencen ja uns dies abans, el dia de cap d’any ja se’n senten tot el dia i la cosa s’intensifica tal com va arribant l’hora. A Roma dóna gust, no com a Nàpols, que exageren i a més disparen amb pistoles. Tots els anys hi ha un fum de ferits i algun mort, sovint de bala. Els carrers de Nàpols el dia u de gener són plens de casquets de bala, dels trets que han disparat, enguany ha hagut 400 ferits i un mort. Tots els anys, a Nàpols hi ha algun petard il·legal que és l’estrella, un any era la bomba-Maradona, un altre la bomba-Binladen, no sé com es deia la d’enguany…
Jo, discretament, intente fer país, el trenta-u pel matí i em compre uns quants petards i coets legals per encendre’ls al balcó, patriòticament. No em gaste molts diners però és molt divertit, sobretot perquè, normalment, la gent que tinc a casa no és molt coetera i les meues performances desperten una certa admiració etílica. D’escola castellonera, faig combinacions de petards i coets lligats junts, un espectacle. Tots els anys socarrime alguna planta i l’any passat em vaig cremar una mica un dit, però val la pena. Un any d’aquests que no vinga en avió duré uns quants masclets i uns metres de traca i veuran el que és fer soroll de veritat…