Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

somni d’un arc

Una sola runa, somni d’un arc,
d’una volta romana o romànica,
a un prat on escumeja un sol
l’escalfor del qual és calma com un mar:
allà acabada, la runa sense amor. Ús
i litúrgia, ara profundament extingits,
viuen a la seua manera -i al sol-
per qui en comprenga presència i poesia.

P.P. Pasolini, Poesie mondane, 10 juny 1962

Més o menys cap al sud, Roma es desfà en una natura tranquil·la, amb ruïnes de monuments funeraris romans i d’aqüeductes. És la campagna romana que estimava Pasolini, on estaven les barraques que ens va ensenyar i que ara són barris lletjos i anònims. Deu de ser una espècie de justícia poètica (pasoliniana) que ara els xiquets d’aquests barris desgraciats juguen a pilota a un dels parcs més bonics de la ciutat, amb arcs d’un aqüeducte fent de porteria. Al Parco degli acquedotti hi juguen xiquets, hi pasturen ovelles i algunes persones conreen hortets, al mapa del parc estan dibuixats a ratlletes i a sota diu: orti abusivi. Són trossets de terra que la gent va convertir en horts abans que fóra un parc.
És una zona plena de fonts, d’acqueductes i d’altres ruïnes, és la zona del Campo barbarico, on els gots, al 537 dC, aprofitant que dos aqüeductes es creuaven dues voltes, van fer el seu campament ben fortificat i van sotmetre a la ciutat a un dels setges més dramàtics de la seua història. És la zona on Pasolini va filmar la passejada en moto d’Anna Magnani amb el seu fill a Mamma Roma.
És una plana esplèndida que, amb el sol baix, ofereix vistes i silencis impagables.

A vull llegir… hi ha el poema de Pasolini sencer en italià i ací, la passejada en moto de la Magnani.

Pier Paolo Pasolini

Poesie mondane
(10 giugno 1962)

Un solo rudere, sogno di un arco,
di una volta romana o romanica,
in un prato dove schiumeggia un sole
il cui calore è calmo come un mare:
lì ridotto, il rudere è senza amore. Uso
e liturgia, ora profondamente estinti,
vivono nel suo stile – e nel sole –
per chi ne comprenda presenza e poesia.
Fai pochi passi, e sei sull’Appia
o sulla Tuscolana: lì tutto è vita,
per tutti. Anzi, meglio è complice
di quella vita, chi stile storia
non ne sa. I suoi significati
si scambiano nella sordida pace
indifferenza e violenza. Migliaia,
migliaia di persone, pulcinella
di una modernità di fuoco, nel sole
il cui significato è anc’esso in atto,
si incrociano pullulando scure
sugli accecanti marciapiedi, contro
l’Ina-Case sprofondate nel cielo.

Io sono una forza del Passato.
Solo nella tradizione è il mio amore.
Vengo dai ruderi, dalle chiese,
dalle pale d’altare, dai borghi
abbandonati sugli Appennini o le Prealpi,
dove sono vissuti i fratelli.
Giro per la Tuscolana come un pazzo,
per l’Appia come un cane senza padrone.
O guardo i crepuscoli, le mattine
su Roma, sulla Ciociaria, sul mondo,
come i primi atti della Dopostoria,
cui io assisto, per privilegio d’anagrafe,
dall’orlo estremo di qualche età
sepolta. Mostruoso è chi è nato
dalle viscere di una donna morta.
E io, feto adulto, mi aggiro
più moderno di ogni moderno
a cercare fratelli che non sono più.



  1. que ens empeny a cercare fratelli . Un passeig ben amarat de les coses de la vida, “la donna morta” de la que venim i els camps innocents , el frec del vent, la passió d’una mare… la música. Bona nit

  2. Enveja de bon rotllo, és clar! Em fa l’efecte que Roma no te la deus acabar mai, tantes capes superposades, totes contenint vides passades i presents, ha de ser bonic viure-hi.

    Aquesta cançó (Roma) d’un grup que es diu Manel m’ha fet pensar en tu:

    Si hagués nascut a Roma, fa més de dos mil anys,/viuria en un Imperi, tindríem un esclau,/i àmfores al pati plenes d’oli i vi/i una estàtua de marbre dedicada a mi.

    Si hagués nascut a Roma, fa més de dos mil anys,/no faria olor de xampú el teu cabell daurat,/oferiríem bous als déus, brindaríem amb soldats/i ens despertaria un carro pujant per l’empedrat.

    I els turistes es fan fotos on tu i jo vam esmorzar,/són les coses bones de passar a l’eternitat,/i un guia els ensenya el mosaic del menjador,/es retraten i passegen per la nostra habitació.

    I ara un nen dibuixa a llapis a la sala del museu/el braçalet de maragdes que t’embolicava el peu/i un submarinista troba els nostres gots i els nostres plats,/ són les coses bones de passar a l’eternitat.

  3. Així era Pasolini, crec.  S’equivocava políticament, gairebé sempre, i malgrat tot, d’alguna manera, en un temps diferit,  tenia raó.
    Gràcies per la traducció, Maria. Com a lector de la seua posesia crec que l’enorme dificultat de traduir Pasolini està en que moltes de les versions semblen prosaiques en excés. Vull dir, una cosa és la seua llengua deliberadament normal, sovint, i altra cosa és perdre en la traducció la força en tensió de la seua escriptura (que sempre és, per a mi, la força moral en tensió de la seua veu). Així és la teua versió.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent