Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

34 HPP AL CARRER DE SANT ROBERT. PATERNA. (1)

Una prèvia:

Perquè quan els amics blocaires enraonen al seu bloc sobre les seues accions, presentacions
i performances, de llibres, cançons, dibuixos, escrits, etc. el bon gruix de la catosfera li fem la crítica pertinent d’encoratjament, o no, i de que sabem que fan camí en la seua trajectòria.

I també al·legacions que l’autor no va tindre l’habilitat de copsar d’antuvi, obre noves vies d’encarar el fet artístic per a una propera vegada. Els blocs serveixen per a pensar i per a millorar allò que fem. Sentir artístic en el sentit d’omnipresencial de la vida que és la seua materialització. És a dir, ací, en aquest entorn general qui entra és gent lletraferida. Ara si qui escriu és “Aigua de pluja“, l’Osser (Cafè en gra) i una petitíssima colleta d’enginyers la crítica (el comentari) és molt curta i poc constructiva. El que sorprén, encara més, si cap, és que l’arquitectura que camina a cavall entre el somni i la tècnica siga igualment  reduïda al mínim. No sé si és per no molestar o per eixe malsentit del pudor d’anar a NO destrossar. El lector, el visualitzador, del bloc és el jurat. Aquell que ajuda a redireccionar un treball.

Molesta, moltes vegades, més un massatge adulador que una crítica heavy oposada. El primer és difícil de superar, la segona empeny a millorar.   Si voleu saber com es gesta aquest projecte sols cal passar al “vull llegir la resta…” mentrimentres el dial del vídeo corre per la banda. 
Fa uns deu anys arrere vivia temporalment en el carrer de més amunt. Era una zona periurbana de Paterna, entremig i plena de tossalets esquerps esguitat de blocs de gent treballadora. La part alta separava la zona moderna de l’institut i els nous jutjats i zones dels futurs blocs del barri de Sta. Rita. Ambdues zones queden separades pel barranc. El barranc del sau es diu. Un petitot aqüeducte conduïa l’aigua, per gravetat, d’una banda a l’altra des de temps preindustrials. Molts dies passetjava amb els meus fills per eixos camps de garroferes i oliveres mig deixades a llur lliure albir que s’endisaven en el barranc on jugaven el gossos i llurs amos.

L’illa urbana era sense acabar, sense encerclar. Sense continuïtat a la part més baixa encara on s’agrupaven les indústries alineades les naus dels anys ’60. Entre elles, Galletes Río, amb l’escultura d’Alfaro presidint, propietat de la família Salvador que pocs anys després seria adquirida per la italiana Pastes el Gallo. 

En eixa part inacabada de l’illa oberta al barranc que servia al veïnat de femer. Les deixalles s’acumulaven. Un dia vaig creure que aquell espai reclòs podria servir de quelcom més que de lloc insalubre, on els meus fills i els del veïnat s’acostaven sense entrar-hi.

El nou arquitecte municipal era company meu d’estudis. Vaig contctar amb ell per a que em mostrés quina seria la fortuna del barranc del Sau i la seua situació futura: per sorpresa meua, el seu destí era conformar un jardí públic. Això s’esdevenia pels volts de l’any 2000. La bossa infecta de terreny era encixonada d’edificis bastis en els anys seixantes i setantes, majoritàriament. Població immigrada però ja integrada i acollida. Una mena de Cornellà i/o Sta Coloma. Vaig fer els primers esbossos. S’encaràvem a millores substancials en l’edilícia, tanmateix ho veia com a habitatges de promoció pública (HPP) no com a lliure, pel tipus d’entorn social entremig dels que vivíem. Aquella bossa de sòl no era directament atribuïble la condició de solar, doncs calia reconvertir tot l’entorn. Calia urbanísticament adherir-se a un pla d’urbanització mig esbossat que era a l’Ajuntament. Calia implementar un estudi de detall de tota l’illa i llur entorn per a qualificar-lo com a solar. També contactar amb algú que s’interessés. Això fou fàcil, per conèixer persones del poble i del barri que, a més, havien esdevingut constructors i promotors i a més de localitzar i contactar amb els propietaris de les dites terres que ho tenien allà sense cap predeterminació i com a terra perduda, de femer i/o de ningú.

El projecte a causa de la reassignació de l’edificabilitat calia que anara acompanyant l’Estudi de detall de l’illa. Reassignant alçades, habitatges i superfíces construïbles. Sotmetre’s a exposició pública, publicació en diaris, etc, etc.

L’heroïcitat no és de qui subscriu sinó de l’emprenedor que s’hi juga els quartos en una aventura en la què les directrius econòmiques eren les totalment contràries al que féu. Fer habitatge públic protegit, quan gairebé ningú no en feia. Era una bogeria inútil.

Pràcticament un dècada després, la setmana passada vam poder lliurar 34 habitatges de protecció pública de 3 dormitoris de més de 10 m2, cuina de 12 m2 i estars de més de 25 m2, i una setantena de places d’aparcament amb els seus corresponents trasters. Amb unes qualitats molt per damunt de la mitjana. 

A uns preus d’habitatge mitjà de 110.000 € +7 % d’iva. amb un finançament molt avantatjós per a l’usuari comprador. I òbviment per al promotor. Ara que vénen mal dades ell somriu. Encara.

Algú em podrà rebatre i dir que amb això no canvíem el món, se li pot retraure que tampoc escrivint llibres, articles, ni pintant, ni esculpint, ni fent cinema, etc; però entre tots contribuïm a millorar l’estat de benestar de la societat entremig la qual vivim. 34 parelles de joves ja hi entraran la setmana propvinent. És motiu de joia.

En la segona part farem un recorregut interior, ajudat per l’enteniment i comprensió del procés de gestació tipològica, que fou bastant curiós. Provinent d’un concurs (any 1998) en què vam quedar com Camot.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. Tú ho has dit ben clar; entre tots, de mica en mica podem donar o gaudir d’un benestar entremig de tantes maleses fetes i les que es fan. Ja n’hi han de projectes com aquest vostre fets realitat, però no ho sabem. Només llegim les monstruositats urbanístiques, els esdeveniments espectaculars, les obres fastuoses dels arquitectes ‘divins’, els preus, el que costa poder arribar a final de mes, i no sabem res de la gent que no es vol enriquir especulant, sino fent la feina ben feta, professionals senzills que volen el benestar dels seus veïns i promotors que fugen dels grans mentiders.

    L’únic que vos diria és que la musiqueta que utilitzeu per les presentacions em dona mal de cap, però tinc solució, baixo el sò, i arreglat.
    Ho aconseguirem de ben segur, i poquet a poquet; no baixar els braços, és el que hem de fer.
    M’has alegrat el dia i estic contenta per aquestes 34 parelles de joves. 
  2. T’he llegit amb una lupa, vaig cega de vendre cupons.
    La vida són coses concretes com aquesta teva, i no parides (com les meves, a vore) més o menys reixides, però que no serveixen pwer mudar-s’hi quan són noviis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.