Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

L’HISTORIADOR DE L’ART EN L’ERA D’INTERNET.

L’amic Albert Ferrer i Orts m’ha portat un exemplar del llibre darrer que recull la tria d’articles publicats en la darrera dècada. El títol del llibre:

FUM DE BOTJA.

Us en recomane la lectura atenta. Compreu-lo si podeu. Allà podeu fer-vos un mapa del que ha passat en l’ultima dècada a nivell de Patrimoni. Pega bastants puntellons a les consciències de l’Administració i de les que des del sofà s’ho miren amb escepticisme i meninfotisme. També rescata de l’oblit peces que estaven amagades sota la porqueria i la brutícia.  

A hores d’ara treballa en una sèrie de programes audiovisuals per a RTTV que possiblement podrem gaudir en PUNT2 al voltant de les Cartoixes Valencianes i els lligams i connexions amb les restants d’Europa.

Sóc un seguidor -i amic- impenitent d’aquest tot terreny de la cultura i que té com a fita irrenunciable convertir els fets artístics en fenòmen de masses, bo i convertint-se, ell mateix en un dels divulgadors més conspiscus que tenim. Manta vegades els seus articles es situen en el centre de polèmiques.

La dedicatòria -que agraesc enormement- i que hi ha desat fa així:

Apreciat amic;

Com bé suposes, aquest ha estat un repte per a un servidor. No tant pel fet de traure endavant un projecte, sinó per haver comptat amb el teu concurs. Al capdavall, la substància del llibre; per la qual cosa t’ho agraïsc i, alhora, compartisc la seua edició.

Albert. 

En les següents entrades aniré desant algunes intervencions, articles, etc del llibre.

La meua intervenció en el llibre, la primera de  ma vida m’ha sorprés, és la següent, si voleu llegir-la pitgeu al “vull llegir la resta…. 

L’HISTORIADOR DE L’ART EN L’ERA D’INTERNET.

L’historiador de l’art actual no és, sols, aquell erudit del segle XIX i del XX que coneix fil per randa tots els entrevitricolls d’una peça remarcable, llur tècnica, composició, provinences i desenvolupaments, etc. És aquell, que sabent tot l’anterior, és capaç d’indicar-nos on es pot trobar la dita informació. És el cartògraf que ens indica i descobreix on, quan i perquè  estigué i/o està passant i on és la dita informació. N’és també el crític. Ens relliga el passat amb el present. Ací hi ha un salt qualitatiu (forma) i quantitatiu (xarxa). Establint una interacció i sinergia entre contemporani/actual i passat (diacrònica) i amb un coneixement periodístic de l’entorn (sincrònic) amb l’obra feta pels humans.

Una obra d’art -en sentit lax-, n’és la de l’historiador contemporani, quasi diríem detectivesca.

Els historiadors de l’art que perden el seu sentit d’ésser avui, són aquells que ens relataven el què (dates i noms: mecenes, protectors i monarques, etc), sense el perquè, el com i el quan hi havia passat. Sense correlació amb l’actualitat. Sense connectar-la amb la resta del món. Aquestes eren les historietes de l’Art del gran capità. Teníem un toll d’informacions inconnexes, amb sotracs, esvorancs, discontinuïtats i genialitats aparegudes per art de màgia. Fet i fet, adobades, això sí, amb el corresponent component ideològico-polític de l’historiador amb tarannà de mèdium.

L’historiador de l’art del segle XXI ha perdut, o cal que perda, el feixuc llast dels tots noventayochocistas (meduelejpaña), els Mein Kamf , noucentistes, etc. escampats pel món, que usen llur sentiment de frustració, per a projectar-lo sobre les societats que tenen tancades a dintre del seu Estat, i que diuen defensar.

Paradoxalment, o no, aquest sentiment o/i oportunisme, fou rescatat i incorporat al si del pensament d’arrel marxista dels ’60 i ’70 i encara perdura en cert ambients dits progressistes. Amb llur corresponent d’Estat i usat, com a arma llancívola, contra les societats que hi conviuen.

L’obra d’art cal connectar-la, per a millor aprehendre-la i comprendre-la. Amb dades. Quan al món real, gairebé, tot és un continuum. En són el producte d’una societat. L’historiador actual ens ha de presentar els fets, amb intencionalitat, doncs éstà fent –of course– una altra obra d’art.

Amb la presentació de llurs connexions. Els receptors -individus pressumptament pensants com som- farem la síntesi pròpia. Contrastant tot allò que ens en donen. Cal que hi existisca una hipàtia entre l’historiador i els consumidors de llurs productes.

Sanchis Guarner, en els ’70, ens indicava que cada generació havia de repensar-s’hi tota la història del seu poble. Mentre ell ens contextualitzava dins del món occidental. Avui ens repensem contextualitzant-nos globalment.

L’historiador de l’art contemporani ha de tenir clar, que el món (l’obra d’art) del què hom parla s’està o pot estar-se produint, simultàniament també, a les antípodes, sols que ho desconeixem, encara. És a dir, la visió local, ja no existeix. ¿Quantes voltes descobrim que una mateixa recerca està produint-se en llocs molt allunyats i sincrònicament?: Manta vegades.

La visió actual és glocal (global i local, simultàniament).

Renato de Fusco, l’historiador de l’arquitectura en el seu llibre Architettura come mass medium  en algun passatge ens explica que la Florència del XV, tan localista i tancada com era, es quedaria tota astorada en saber que sis segles després és, encara, subjecte d’estudi i que els artesans i uffici que tant menyspreaven llavors, són ara artistes mítics de culte.

La col·laboració interdisciplinària -lleial i franca- entre les diverses activitats i professions immerses en l’actuació patrimonial i l’actual (o en l’actualitat, ¿no fem art i història?) és l’única  sortida reeixida que ens resta. I és la manera més eficaç d’engolir molt de coneixement (i alhora eliminar molta ignorància) i llur aplicació.

La recança dels historiadors envers els arquitectes és totalment justificada i fruit de la supèrbia que atresorem, per ignorància, els arquitectes. Ara bé, no en som pas els únics.

La xarxa ens ha posat en contacte a molts éssers humans. On veiem els nostres dilemes, dubtes i circumstàncies paral·lelament representats en d’altres llocs del planeta. Realment les societats s’organitzen per cultures, llengües, etc. que s’entrecreuen i mesclen, el qual ens enriqueix i contamina positivament i mútuament. Assumim la posició d’un altri. Escoltem i contraopinem. El resultat és la innovació. La barreja sorprenent i aleatòria d’una nova via.

En la segona meitat del XX els valencians ens inventàrem allò dels Països Catalans i convencèrem catalunyesos i illencs, en un exercici de pervivència. Al capdavall, érem els més avesat a desaparèixer. Després ens inventàrem el corònim Nació catalana. Ara, amb un sentit  més operatiu i economicista, estem amb l’EURAM (Eurorregió de l’arc mediterrani). Aquest és el concepte de fluidesa i territori (sense fronteres) en què emmarquem les troballes patrimonials i noves propostes en l’actualitat, com a fruit novell del quefer present. Talment i paradoxalment com a l’època de sant Vicent Ferrer, però a un nivell molt superior i desenvolupat.

La xarxa s’agrupa per interessos amb llengües, cultures i societats. Nosaltres hem marcat la nostra, sense fronteres artificials, ni negligir els contactes amb totes les altres. La grandària d’internàutes, en aquest cas, sí importa, i és qui ens assegura la  presència i projecció d’avui i la dels nostres descendents a l’esdevenir. Desacomplexadament.    

Albert Ferrer, al país de les meravelles.

Albert, gran professional i millor persona,  en aquest llibre que teniu a les mans ens fa la crònica d’una dècada, connectant-nos el passat amb el present. Fa una tria per l’Ètica, per la Moral, com a rent que faça pujar la massa social. Blasma en alguns casos els responsables de l’Administració subalterna, que creu governar-nos, amb perseverança, amb dades, dates….. fets, estrafets, actuacions i omissions  controvertits, etc. Ens divulga i ens fa conèixer en una societat de masses que som allò que ens uneix entre nosaltres i amb la resta d’humans.
Malgrat el poc ressó que creu tindre’n. D’ací el títol del llibre com a fum fugisser però que ja està trobant el seu èxit, resposta i posicionaments entre un bon gruix de ciutadans. I també, perquè no?, entre alguns membres de l’Administració. 

A tall d’això cal finalitzar amb un conte molt estimat que em contaren, per tal de que cadascú faça la seua tria entre ésser governador (marmessor) o indígena del patrimoni heretat i del nou:

Conten que un antic governador espanyol d’una província americana, durant l’època daurada de l’imperi, volgué complimentar un parent seu, volent fer-li arribar una dotzena de magnífics melons, collits als seus camps. Encarregà un parell d’indígenes que els en dugueren amb una carta, i els hi digué : “No vos en mengeu cap, perquè si ho féu, la carta ho veurà i sereu castigats”. Els portadors dels melons van fer la meitat del camí sense entrebancs; però al 3r dia, l’olor dels melons, la set i la gana van poder més que l’amenaça. Tanmateix, llestos i prudents, aturant-se al peu  d’un mur, agafaren la carta i la taparen amb pedres darrere d’ell. Aleshores, segurs de no ser vistos se’n menjaren un cadascú. En acabant , recuperant la carta prosseguiren el camí. A l’endemà feren la mateixa operació. Arribant al dia següent a casa del parent del governador entregaren la carta i 8 melons. Aquest, els hi féu esperar mentre llegia la carta, per si requeria resposta immediata. En llegir que li enviaven una dotzena, els hi pregunta ¿ On són els 4 melons que falten ?. En oir açò els indígenes fugiren esperitats contant a tot arreu que les cartes podien veure a través de murs i pedres.

Ells no van entendre què era una carta, com funcionava, per a què servia. Sobre l’ús, recuperació, actualització, potenciació i rendibilitat social i econòmica (perquè no?) de l’herència patrimonial els hi passa el mateix. Bona part dels responsables de l’Administració, Universitats, Fundacions, Jerarquia eclesiàstica i empresariat valencians, em sembla, tenen la mateixa sagacitat i finor interpretativa davant del patrimoni i el fet artístic que els indígenes protagonistes del conte.

                                                           Josep Blesa i Morante, arquitecte.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

  1. Benvolgut J. A. Blesa;

    Acabe de llegir els teus comentaris a propòsit de l´obra que compartim com coautors. Ets massa vehement amb un servidor que no ha fet una altra cosa diferent que molts ciutadans més o menys anònims al llarg d´aquests darrers anys. Haguera volgut aturar eixes col·laboracions periodístiques quan `tanquí´ el llibre en començar el 2006; però no ha estat així, no sé si malauradament la veritat.

    Vivim moments tèrbols com a pocs, al meu modest parer i sense ànim de suscitar pessimisme gratuït. Per tot arreu hi ha tants interessos més o menys soterrats/amagats/a la vista que "traure el cap" per a veure l´Horta (per exemple) s´ha tornat un exercici quasi quasi inútil a hores d´ara.

    Tanmateix, què coses té l´esperit humà?, aquest desànim consubstancial a qui vol mantenir viu l´idealisme que caracteritza l´ésser humà es torna en l´arma més potent a l´hora d´estructurar un discurs esclaridor i mínimament independent sobre tot allò que ens envolta (més humà i menys diví del que es suposa). És una mena d´acció-reacció, ètica clar està.

    Pel que fa a tu, Josep-Antoni, dir-los als qui tinguen l´oportunitat de llegir aquestes ratlles que ets un home curiós, molt preparat i de sobra competent. Estimes la cultura, la llengua i la història a què pertanys com a pocs i tens eixe punt `corrosiu´ que tot intel·lectual (=persona reflexiva) manifesta envers la societat que l´envolta. Ets una mena d´humanista en el s. XXI, per fortuna per a nosaltres.

    Gràcies pel detall -un més…- i, com diu un amic meu de Meliana: Salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.