Un altre país

Ara sí, llibres i cremes protectores preparats, torne a mitjan juliol, no vos canseu…

κλειστ?ς για τις διακοπ?ς

(que crec que vol dir tancat per vacances)

La foto és de carloscoutinho

futbol és futbol, que deia aquell…

Com que veig que la catosfera futbolera s’està posant azzurrra azzurra i han penjat unes quantes versions d’Azzurro, ací Josep Blesa, ací Antoni de Camins i carreteres i ací l’Elies, m’hi afegisc amb la versió de l’autor, Paolo Conte, i còpie un paràgraf d’un article de hui d’un periodista molt seriòs de Repubblica (així veieu com està el pati per ací):

“Espanya, que fa decenis que desembarca escumejant de fúria, eriçada d’espadatxins, picadors, banderillers, matadors i pantalonets estrets, tendeix a fer-se “encornar” del més inesperat dels bous de llaura quan es convenç de tindre a l’abast de la mà les orelles del bou. Com ara”

Demà anirem a veure el partit a la maxi pantalla de la Festa dell’Unità, esperem que els torerets se’n tornen a casa amb el cap catxo.

Normalment no mire la premsa esportiva, però m’acabe de pegar una volteta per l’As i el Marca i pel Corriere dello sport i la Gazzetta dello sport i la veritat és que està molt divertit, especialment els comentaris a les notícies, és on la gent trau el monstre que du dins.
Jo no tinc selecció, ja se sap, sóc poc tifosa de la selecció italiana però diumenge ho seré, molt, diumenge tindré selecció, veges tu.
Com que m’imagine que gli azzurri diumenge tindran seguidors extra, ací vos deixe algunes informacions i indicacions: Espanya no guanya a Itàlia en una competició oficial des del 2 de setembre del 1920, als jocs olímpics. No es pot dir Forza Italia (és lleig), però es pot dir Forza azzurri, o es pot dir com suggeria Benigni: Forza l’equip de la bella península, país de sants, poetes i navegants!, però és una mica llarg. Del Chi non salta spagnolo è, è! ja en teniu una versió en català, no cal traduir res.
I com que tothom parla del Espanya-Itàlia del mundial del 94 (el de la colzada a Luis Enrique), ací vos deixe el gol de Baggio del 2-1.

Aquests dies els estudiants italians estan fent les proves de la maturità (la selectivitat). Ací és sempre una notícia i els diaris i els noticiaris se n’ocupen molt. Hui, en la prova d’italià, els estudiants havien de fer un comentari de text d’un poema d’Eugenio Montale. Ripenso al tuo sorriso, del llibre més conegut del poeta, Ossi di seppia. Es veu que els especialistes del ministeri que han preparat l’examen no tenien l’edició comentada i, a més, no havien llegit el poema:

Repenso el teu somriure, i és per a mi una aigua límpida
descoberta per ventura entre el pedregam d’un areny,
exigu espill on esguardi una heura els seus corimbes;
i damunt de tot l’abraçada d’un blanc cel quiet.

Però això puc dir-te, que la teva pensada efígie
submergeix les enrabiades estrafolàries en una onada de calma,
i que el teu semblant s’insinua en la meva memòria grisa,
pur com la capçada d’una joveneta palma…

Traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís, Gregal, València 1988

(a vull llegir…, l’original en italià)

El poema està dedicat a K. que, com expliquen totes les edicions comentades, era Boris Kniassef, un coreògraf amic del poeta. Als pobres estudiants que l’havien de comentar els demanaven coses com ara: “Identificar en el poema el paper salvador i consolador de la figura femenina” (m’imagine al mig milió d’estudiants buscant-lo al poema, pobres) o que comentaren les expressions relatives a “la pensada efígie de la dona”. Al final, a més, havien d’aprofondir, basant-se en el text, el tema del paper salvador i consolador de la figura femenina. Supose que els estudiants, si no coneixien el poema, s’hauran marejat una miqueta en llegir el rotund “oh, llunyà” del cinquè vers dedicat a la dona en qüestió, si el coneixien s’hauran marejat més encara. 
Si més no, ells el poema l’hauran  llegit, cosa que, evidentment, els especialistes del ministeri del ram no han fet.

Ripenso il tuo sorriso, ed è per me un’acqua limpida
scorta per avventura tra le petraie d’un greto,
esiguo specchio in cui guardi un’ellera i suoi corimbi;
e su tutto l’abbaccio d’un bianco cielo quieto.

Codesto è il mio ricordo; non saprei dire, o lontano,
se dal tuo volto s’esprime libera un’anima ingenua,
o vero tu sei dei raminghi che il male del mondo estenu
e recano  il loro soffrire con sé come un talismano.

Ma questo posso dirti, che la tua pensata effigie
sommerge i crucci estrosi in un’ondata di calma,
e che il tuo aspetto s’insinua nella mia meoria griggia
schietto come la cima d’una giovinetta palma..

Supose que hauria d’escriure una entradeta per explicar que ahir el Cavaliere en va fer un altra de molt grossa, que ha afegit mesures a un paquet de lleis després que les aprovara el President de la República. Que, casualment, aquestes mesures salvarien a Berlusconi d’alguns dels processos que encara té pendents (per a un dels quals s’espera una sentència de 8 anys que l’allunyaria definitivament de la possibilitat de ser President de la República) que, a més, va enviar una carta al president del Senat per que la llegira on explicava que les mesures eren pel bé de la comunitat i que el fet que el salvaren a ell era casual, i que, a més, el jutge que l’ha de jutjar en un dels processos no ho pot fer perquè, diu, es tracta de l’enèsim complot dels jutges comunistes, que a ell només el pot jutjar el poble italià que l’ha votat i bla, bla, bla…Tot això passava mentre el país sencer es preguntava si era millor que contra França jugara Cassano o Pirlo.

No en tinc ganes, d’escriure una entrada sobre això, ací ho expliquen. En canvi, el que em ve de gust es mirar-me el fragment de Singin’ in the Rain que he penjat, per retre homenatge a la propietària de les cames més boniques i amb més swing de la història del cinema. Au!

Anar a Grècia des d’ací és relativament barat, quan fa uns anys l’F. que havia estat vàries vegades em va preguntar a quina illa volia anar, jo, sense saber exactament on estava i sense dubtar ni un segon vaig dir que volia anar a Itaca, clar. Quan intentava explicar l’emoció d’anar a Itaca als amics tots pensaven en Ulisses i admiraven la meua formació clàssica i jo els havia d’explicar que no, que la meua cultura clàssica era (i és) penosa, que era per Kavafis i, sobretot, per Llach i per tota la vida sabent gràcies a ell que cal pregar que el camí siga llarg…
Vam anar en tren fins a Brindisi i ja al tren vaig començar a pensar que no calia que el camí fóra tan llarg. El port de Brindisi em va fer molta impressió, no era com els ports on jo havia agafat naus abans, estava ple de gent que anava a Albània, a Turquia…era més que un port de turistes un port d’emigrants. Jo havia estat abans a Pulla i sabia que tenia comunitats albaneses i gregues que hi viuen des de fa segles, però aquella volta me’n vaig adonar que també la Pulla és, com altres llocs a Itàlia, una porta cap a Orient.
La meua emoció del viatge a Itaca va continuar immarcescible en el viatge en vaixell, quan vam arribar a Cefalònia, on calia agafar un altre vaixell fins a Itaca, que està enfront, vaig tindre el primer tast de Grècia, estava en un núvol, emocionadíssima… Ja vaig començar amb una “nosa” que em va durar tot el viatge, que és haver de parlar anglès amb persones que eren gregues però que em pareixia que podien perfectament ser de Torreblanca o de Nàpols. Quan la senyora que ens venia els bitllets cap a Itaca va veure la meua documentació em va preguntar si coneixia Penèlope, i jo, innocentment des del meu núvol, li estava contestant que sí, que ella estava allà enfront teixint i des-teixint sense fi…fins que vaig comprendre que em preguntava si coneixia a Penélope Cruz, que havia estat a l’illa fent una pel·li, vaig baixar del núvol i vaig pagar els bitllets.
La setmana que ve marxem a Amorgós, que tot i semblar un cognom valencià és una de les illes Cíclades, ja estic fa uns dies al núvol corresponent. Hi estarem quinze dies que donen per a llegir molt, m’estic preparant una llisteta de llibres i un dia d’aquesta setmana aniré a la llibreria a carregar, algun suggeriment?

Anit vam eixir a sopar a Trastevere amb amics, eixint del restaurant vam sentir música i en arrimar-nos vam veure que davant d’una de les esglésies del barri hi havia un concert d’un tal  Santino Strano (ja el nom és tot un programa) que cantava velles cançons romanes a un públic de gent gran amb cadires portades de casa i algun turista. Mentre cantava, a petició popular i amb els cors de tot el públic (jo inclosa),  Er barcarolo romano  jo em preguntava el perquè de la festa, fins que vaig veure que l’església era la de Sant Antoni, i vaig caure en què abans d’ahir era 13 de juny, dia de Sant Antoni de Pàdua i setantè aniversari de l’entrada dels nacionals a Castelló. La cançoneta romana se’m va ennuegar a la gola.
Ja no m’ho vaig traure del cap, vam seguir la nit pel barri amb amics però jo ja no hi era. Ja només podia pensar en aquells dies de juny de 1938, en què la meua ciutat va caure. Per motius que no venen al cas he treballat molt sobre aquells dies, i sobre els dies just abans, amb la ciutat plena de refugiats arribats del Maestrat a mesura que el front avançava que s’afegien als refugiats de Madrid que ja hi eren. Pensava en tota aquesta gent, i gent de Castelló, fugint cap a València sota els bombardeigs, morts de por, sense saber quan acabarien de fugir i sense saber si podrien tornar mai a casa. Fugint a peu, en carros, intentant agafar algun tren…ho explica Víctor Alba en el seu Sísif i el seu temps: “Per primer cop, entre totes les seues pors, S tingué la de quedar atrapat a Castelló. Se sentien trets dispersos. En alguns balcons ja hi havia la bandera bicolor. (…) L’estació era plena a vessar: civils, soldats, ferits que podien caminar, dones voltades de marrecs. Gent desorientada que fugia per inèrcia i fins una senyora que preguntava a quina hora arribava el tren de València”.
I pensava també en els que es van quedar, amagats als refugis des de feia dies perquè la ciutat va ser bombardejada intensament en els dies previs a la caiguda:  Deia El Heraldo de Castellón uns dies abans: “Hay un ambiente áspero, de guerra. Los coches giran pronto sus curvas y las gentes andan con paso rápido ciñendo las paredes (…) Castellón tiene un parque alegre con avenidas claras y unos ingenuos azulejos. Ahora todo el suelo está sembrado de hojas segadas por la metralla. Más allá ha quedado un barrio entero devastado. Las mujeres rebuscan entre las ruinas”. Pensava en eixes persones amagades sota terra, sense saber el que passava fora, i sense saber el que passaria després.  I, clar, pensava en tot el que va passar després.
Ahir, enmig d’un ambient de festa i amb gent alegre i estimada, em venien aquestes coses al cap. Setanta anys.

L’altre dia al Parlament es votava un decret i, en un moment donat, el líder d’IdV, Di Pietro, va tornar a ser fiscal de l’Estat per una estona, en recordar-li a Fini, President de la Cambra, que era un oficial públic i que tenia l’obligació d’evitar els “pianistes” i que si no ho feia estava cometent estafa a l’estat i una llista de delictes que li va llistar. M’explique: al parlament italià els diuen pianistes als diputats que voten pels companys absents de l’aula. És un vell problema, van començar els democristians en introduir-se el vot electrònic i encara no s’ha trobat una solució. En algunes votacions del darrer govern Berlusconi el nivell de ridícul assolit va ser al·lucinant, amb parlamentaris del govern votant per dos o tres i l’oposició fent-los fotos amb els mòbils per denunciar-los.
Pareix que Fini s’ho agafarà en sèrio, estan pensant modificar el sistema de vot per tal que calguen dues mans per votar: Dues mans, un vot. Altres propostes són que els botons amb els que voten reconeguen les empremtes digitals, o un sensor a l’escó (com els dels cotxes que et diuen que no t’has posat el cinturó de seguretat) per tal que només puga votar qui està assegut.

Jo els emmanillaria, seria molt més econòmic.

A bella! che te do?

M’agraden molt els mercats, sempre que puc quan visite una ciutat m’agrada anar al mercat i mirar-me les parades i la gent. Venècia, on algunes parades són barques, el mercat de San Telmo a Buenos Aires (no apte per a vegetarians) i el de Valparaiso. A Londres comprava, poquet, al mercat d’Islington, on una tomata costava una fortuna.
M’encanten els mercats sorollosos, plens de colors i d’olors. A Roma de soroll i de colors els mercats en són plens. Hi ha pocs mercats coberts, normalment els mercati rionali són mercats descoberts amb les parades amb sostre, com quioscs, a les places dels barris. El del meu barri és una mica com el barri mateix, popular i amb les parades kosher i les parades halal convivint pacíficament. És molt difícil escoltar italià als mercats romans, el romanesco és la llengua dels venedors (és igual que siguen egipcis o indis, parlen en romà) i a mi al començament em costava entendre’ls. Normalment els dissabtes al matí baixe al mercat a comprar, em posa de bon humor, els venedors i les venedores són simpàtics i graciosos (supose que com a tot arreu) i sempre torne a casa carregada i contenta. I molt desperta, el cafè del bar del mercat del meu barri ressuscitaria un mort, o dos.
Si tinc temps em faig un regal i vaig al mercat de Testaccio, a l’altra banda del riu. És un mercat cobert, a Piazza Testaccio, i és el centre del barri. També a Testaccio el mercat és com el barri, romaníssim i vell. Té fama de tindre la carn més bona de Roma (és el barri de l’antic escorxador) i pareix que es poden trobar talls de carn que ja no es troben enlloc. La verdura és excepcional i ho trobes tutto capato (que vol dir net, excepte la xicoira que te l’has de netejar tu). És realment un racó d’una Roma molt difícil de trobar, amb una llengua i unes maneres que ja no es veuen. El barri va nàixer a la zona del port fluvial dels antics romans, fins a finals del XIX eren els “prati del popolo romano“, on els romans anaven a passar el dia de Pasquetta i s’hi va construir un barri per als obrers de les fàbriques dels voltants.  Testaccio tenia la mala fama que tenen tots els barris portuaris, des del seu naixement va ser un barri ple d’osterie, llegia fa  una estona que al 1884, segons l’Ajuntament, Testaccio tenia el rècord nacional de consum d’alcohol.
El barri va prendre el nom del Monte Testaccio que és una muntanyeta que està enmig del barri formada pels munts d’àmfores d’oli llençats a l’època dels antics romans, un gran abocador de testos del port romà. Fa uns anys l’Ajuntament va decidir traslladar el mercat i quan van fer els controls arqueològics a la zona on el volien posar (on fins els anys 30 va estar el camp de futbol de la Roma) sota van trobar un mercat i magatzems d’època imperial. Pareix que protegiran les restes i construiran un museu dintre del mercat nou. M’encanta que més de dos mil anys després el mercat torne on estava i la idea d’anar a la plaça on anaven els antics romans.

Només tornant d’Itàlia es pot dir que s’ha vist el món per un forat.
Josep Pla, Cartes d’Itàlia

A voltes Itàlia em fa ràbia (ja ho sé, però a voltes em passa) i pense que no té remei, que és un país amb un present gris i un futur negre, amb una profunda crisi de valors i tot això, aleshores, quan em passa això, un dels remeis que conec és rellegir a Pla.
A les moltíssimes pàgines que Pla va dedicar a Itàlia, a la seua bellesa i al seu esperit, trobe la recepta de l’amor a aquest país (crec que començaré a regalar la traducció de les Cartes d’Itàlia als amics amb la italianitat deprimida). Quan llig a Pla dient: “¿Què seria Europa sense Itàlia?” pense ¿Què seria d’Itàlia sense Europa?, però tot plegat, la lectura de Pla em reconcilia amb el país i em fa tornar l’esperança: “Itàlia és un món que, des del punt de vista de la intel·ligència i de la sensibilitat, no té límits“. I en aquests moments de crisi que tinc de tant en tant, l’admiració de Pla pel país em ve molt bé:

“-Aneu a Itàlia! Tracteu de viure a Itàlia! És el país més important d’Europa, per les coses de qualitat, s’entén“

Ací un interessant article de Rossend Arqués sobre Pla i Itàlia.

S’ha mort, als 92 anys, Dino Risi, mestre de la commedia all’italiana. Psiquiatra aficionat al cinema, Carlo Ponti li va comprar un dels seus primers curtmetratges (Buio in sala del 1948, fet amb poquíssim pressupost) per dos milions de lires i el va convéncer a dedicar-se al cinema.
Deixa una llarguíssima llista d’obres mestres: Il sorpasso, Poveri ma belli, I mostri, Profumo di donna, Una vita difficile, In nome del popolo italiano.
Era l’autor dels guions de les seues pel·lícules, sovint escrits a quatre mans amb Ettore Scola. Les seues comèdies, aspríssimes, sense intencions moralitzants ni final feliç són, al meu parer, els millors retrats de la Itàlia del boom econòmic. Amb els seus cinc mosqueters: Sordi, Mastroianni, Manfredi, Gassman i Tognazzi, va obtindre grans èxits de públic amb comèdies intel·ligents i amargues. En va fer més de cinquanta, de les quals deia que encara li n’agradaven vint. Lucidíssim fins el final, des dels 80 anys (edat a la que deia que tots hauríem de morir, per llei) es dedicava a rellegir bons llibres i a esperar la mort amb l’esperança, deia, que la reencarnació no existisca, no hauria suportat reencarnar-se en un imbècil.
Espere de cor que la reencarnació no existisca i Dino Risi no es reencarne en un imbècil.

A la foto, Vittorio Gassman i Jean-Louis Trintignant a una escena d’Il sorpasso, del 1962. 

M’estic acabant un llibre (em falta poquíssim, em sap un greu) preciós, preciós en tots dos sentits, en el de valuós i en el de bell. Es diu Breviario Mediterraneo (jo l’estic llegint en italià, però està en castellà, en català no, tot i que està traduit a més de 20 llengües, brr). L’autor és Predrag Matvejevic (amb accent a la c, no sé com es posa) i el llibre és una joia. Parla del Mediterrani, l’explica, parla de les llengües i de les olors, dels ports, de les plantes, de les guerres de les ones, dels mapes i de les illes. No té cap pretensió de ser exhaustiu, és literatura. Un tractat poètico-filosòfic diu a la solapa, no sé què és, però m’encanta. 
No puc resistir la temptació de traduir el primer paràgraf de la introducció de Claudio Magris, que és diu Per una filologia del mar:

En una esplèndida pàgina d’aquest “breviari” Predrag Matvejevic explica que va conéixer a Alexandria a un rellotger català que tenia la passió de compilar acuradament, lluitant amb tenaç precisió contra l’exorbitant mancança de dades, el catàleg de la famosa biblioteca destruïda pel califa Omar, la més gran de tota l’antiguitat. La filologia del mar -de la qual Matvejevic forneix, amb aquest llibre, un exemple fascinant, ric d’intel·ligència i de poesia- es pareix a la metòdica i fantasiosa empresa del rellotger català, per la seua barreja de rigor i gosadia, precisió científica i epifania de l’infinit”.

Doncs això.

Abans de la pàgina cent ja sabia que el llibre havia entrat (per aclamació) en una estranya categoria de llibres meus. Jo els llibres els tinc ordenats més o menys per nacionalitat de l’autor o per, diguem-ne, literatura (vull dir que Simenon està amb els francesos i Nabokov amb els nord-americans, tot i que Ada o l’ardor es mereixeria estar amb els russos). A més els acoste per afinitat, si eren amics els pose junts a la llibreria. Me’n vaig adonar fent caixes per a la darrera mudança que hi havia un grup de llibres que estaven junts a la llibreria amb un criteri diferent. A la caixa vaig  posar europeus, i hi havia Elias Canetti, W.G. Sebald, Romain Gary i dos llibres de Jorge Semprún. Claudio Magris hi va entrar al selecte club fa poquet i Matvejevic acaba d’entrar, li he de fer lloc.
No sé ben bé com explicar-ho, però crec que aquests escriptors són fonamentalment europeus, per això a la meua llibreria estan junts. Alguns d’ells escrivien en francès sense ser francesos, com Gary o Semprún, Canetti i Sebald van escriure en alemany tot i viure a Anglaterra, Magris escriu en italià i Matvejevic en croat. Uns eren jueus i d’altres no, només Sempún i Gary van lluitar a la Segona Guerra Mundial, són de generacions diferents i d’orígens diferents, l’únic motiu que em va vindre al cap quan me’n vaig adonar que estaven junts és que pense que fan literatura europea, i no puc precisar més aquesta categorització, crec que la literatura que escriuen aquests autors (amb dubtes sobre Magris al que he llegit poc, ara estic posant remei) és èticament europea. Ara que pense, tots excepte Magris vivien  o viuen a un altre país, però no és tampoc això, molts que han viscut i escrit a un altre país no estan al grup. No, és com una espècie de categoria moral, és ben estrany.