SALVADOR BALCELLS

VICENÇ BISBE

Fou a mitjans anys setanta, en una reunió plenària clandestina de l’Assemblea de Catalunya que es trobaren per primer cop Vicenç Bisbe i Horaci Mir. L’Assemblea, amb les seves històriques reivindicacions resumides en el famós lema de “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”, era l’organisme unitari per excel·lència a Catalunya els darrers anys de la dictadura franquista, i feia sessions plenàries quan i on podia, en un context de forta repressió que, malgrat tot, ja s’intuïa que formava part de les darreres alenades d’un règim agonitzant.

L’Horaci era el representant habitual del partit independentista per excel·lència i en Vicenç, que n’era militant de base, formava part de la delegació del Vallès Oriental. L’Assemblea funcionava així, amb representacions polítiques, territorials i també sectorials.

Aleshores en Bisbe donava classes de català, mal pagades per Òmnium Cultural, alhora que estudiava matemàtiques a la universitat. Més tard va treure’s també la carrera de magisteri.

Aquella reunió de principis del setanta quatre portaria cua. La policia va irrompre sobtadament a les dependències de l’església on tenia lloc i un centenar llarg dels assistents van ser detinguts i empresonats. Uns quants més, entre ells Vicenç, van poder fugir barrejant-se amb la gent que havia anat a missa. Després d’algunes trucades per tal d’alertar del que havia passat, quedà una bona estona aturat al carrer sense saber massa bé què fer i on anar, com si li sabés greu haver-se escapat.

Sembla que hom no es pot considerar progressista si no va patir la repressió del franquisme. I per això, el que no assegura que fou detingut en aquella ocasió dui que ho va ser amb motiu de la Caputxinada. I els més espavilats, a totes dues.

Amb motiu d’una de les primeres eleccions municipals, en què el partit presentà moltes candidatures, en Vicenç Bisbe anà de cap de llista pel seu poble. No va ser elegit regidor per poc, només li faltaren una cinquantena de vots. Per a sorpresa de molts companys, van aconseguir millors resultats altres partits de recent formació amb candidats que havien tingut escassa o nul·la participació en les lluites antifranquistes. En qualsevol cas i en aquella època, treure un regidor independentista en una població important del Vallès, encara que fos l’Oriental, hauria estat notícia de primera plana, de manera que el nombre de vots assolits fou considerat per la majoria de militants com un bon resultat. No així pel propi Vicenç, que estava convençut d’arribar a l’ajuntament i ho considerà un fracàs polític i personal. Però la seva vocació municipalista tindria ocasió d’exercir-la més endavant. 

Poc abans de la segona escissió, quan se n’anaren els contraris a la definició leninista del partit, Vicenç Bisbe tingué una llarga conversa amb un company de confiança. En ella li exposà la seva decisió de restar al marge dels dos sectors enfrontats, així com la seva intenció de dedicar-se a la política “seriosa”, “la que influeix de veritat en la vida de la gent”, va dir-li textualment. L’altre va interpretar, correctament com es veié després, que tenia vocació de polític professional, és a dir, que tenia poc a fer en un partit independentista revolucionari.

Després d’aquell dia, els companys li van perdre el rastre durant una bona temporada, fins que els sorprengué —relativament, val a dir-ho— la notícia que es tornava a presentar a les eleccions municipals, però en aquesta ocasió de número u en la candidatura del partit socialista.

Es demostrava així, efectivament, la seva clara vocació per la política entesa com a professió, entre altres coses perquè no és habitual ingressar en un partit amb centenars d’afiliats a la localitat i arribar a ser-ne el cap de llista en menys d’un any. Però la cosa no acabà aquí. Va guanyar les eleccions i exercí de flamant alcalde dues legislatures. De tant en tant la premsa es feia ressò de les seves actuacions, sovint polèmiques, com quan va voler fer de mediador en un conflicte laboral i encara ho espatllà més. En altres casos, tanmateix, tingué èxit i assolí força prestigi, sobretot arran d’una llarga lluita que mantingué amb el govern de la Generalitat per la reforma d’un barri heretat de l’antiga “Obra Sindical del Hogar”, que es trobava en un estat lamentable. Poc després d’això era nomenat vicepresident de la Diputació.

Quan ja havia pres possessió de l’alcaldia per segon cop, havent passat més de cinc anys, encara deia que mai no havia deixat de considerar-se independentista.

Els anys següents la seva estrella va anar declinant. El seu partit perdé l’alcaldia i ell esdevingué només un regidor de l’oposició, amb la qual cosa s’esfumà bona part del seu pes polític.

Va haver de tornar a l’ensenyament, cosa que li representà un trauma després de prop de quinze anys de dedicació exclusiva a la política “seriosa”.

Per les darreres notícies que se’n tenen sembla que ha tornat als orígens. Ara, a punt de jubilar-se, és un element destacat de l’Assemblea Nacional Catalana.