SOBRE CENTRALS NUCLEARS

El recentíssim, en termes d’activitat radioactiva, accident nuclear de la central japonesa de Fukushima, tindrà efectes a llarg termini sobre els éssers vius, comparables als de les bombes atòmiques. Serà així, com ha estat, és i serà a Txernòbil, encara que les autoritats s’entestin a negar-ho o a restar-li importància.

El terratrèmol i la catàstrofe nuclear del passat mes de març em van retornar a la memòria que, a finals de l’any 1979, el pintor valencià Just Quadrado em demanà si podia fer algunes reflexions sobre centrals nuclears per tal d’acompanyar una carpeta de litografies esfereïdores que estava preparant amb la temàtica de la central nuclear de Cofrents. Això és el que vaig escriure aleshores:

Cofrents
Inici d’horror al país Valencià

En construir una central nuclear, la companyia elèctrica extractora de plusvàlua dóna prioritat  a la reducció de costos. El resultat és l’augment de la perillositat, complementat amb l’increment de l’aparell repressiu i el control de l’opinió pública.

El reactor BWR que Hidroelectrica Española ha instal·lat a Cofrents està prohibit a molts països a causa del seu alt risc d’accidents.

L’aliança de la ciència i el capital no té (imagine) el proposit de matar, ni molt menys el de morir. Tan sols aprofita la circumstància que els efectes de la radioactivitat en els éssers vius no es manifesten fins passat un temps, i impedeix així que l’observador comú establixca una relació causa-efecte; l’empresa explotadora de la central i els anomenats poders públics acorden un pacte de silenci “para evitar que cunda el pánico”.

En cas d’accident màxim (loss of coolant accident) l’expulsió de radioactivitat a l’atmosfera seria equivalent a la d’una bomba atòmica.
L’aigua del Xuquer, després de refrigerar els circuits del nucli atòmic de Cofrents, regarà l’horta i serà beguda pels valencians.

S’incorpora d’eixa forma el cicle nuclear a la “normal” anormalitat pròpia de les modernes formes de barbàrie capitalista.

La sensibilitat a les radiacions és major en els mamífers que en qualsevol altra espècie animal o vegetal.
L’isòtop del plutoni, dipositat en qualsevol punt de l’organisme humà, irradia mort en totes direccions.

L’imposició de l’opció nuclear sotmet la població actual i les generacions futures a uns riscos inacceptables.

Esterilitat, anèmia, disminució de la immunitat, lesions genètiques, mutacions, leucèmia… són alguns dels efectes de les dosis no mortals de radioactivitat.

La nuclearització dels Països Catalans és un clar exponent de la penetració imperialista, ens hipoteca el futur i dificultarà enormement qualsevol temptativa d’alliberament social i nacional.

A partir de la ruptura de l’àtom d’urani, la fisió origina nous àtoms, també radioactius. Eixos, es desintegren per produïr nova irradiació.
Però la desintegració secundària no és immediata; el període de radioactivitat és prolongat; dotzenes, centenars i milers d’anys després de sortir del reactor, continua la irradiació mortal.

……………………………………….
En el número del 12 d’abril de 1980, la revista Canigó, dirigida per Isabel Clara Simó, es feia ressò de a tota plana d’aquest escrit, amb motiu d’una exposició d’aquestes mateixes litografies a la sala “Canigó” d’Alcoi.
Trenta dos anys després i aquelles terribles frases no han perdut actualitat! Potser que ens ho fem mirar…

Quant a sbalcells

Salvador Balcells i Vilà (L’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter durant vint anys i vinculat al món de la premsa en català i de la gestió cultural durant vint anys més. També és militant independentista del de l'any 1976 i amb vinculacions amb el moviment ecologista català. És autor de tres llibres de divulgació: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (Xarxa Edicions, 1983, i Edicions Lluita, 1989), Energia i societat. Una perspectiva catalana (Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1986), i Barcelona 92. Com desfer Catalunya (Edicions Lluita, 1986). A l'editorial Meteora ha publicat les novel·les La taca negra (2007), El vi fa sang (2010),Dur de pair (2012), Tempesta al Bàltic (2014) i Procés enverinat (2016). Amb l'editorial Gregal ha publicat la novel·la Els crims del convent (2017). També en el camp de la ficció, ha col·laborat en les obres col·lectives Salou 6 pre-textos V (Ajuntament de Salou, 2009), Estimada solitud i 15 contes més (La Busca Edicions, 2009), Crims.cat 2.0 (Alrevés Editorial, 2013) i Assassins del Camp (Llibres del Delicte, 2018). 
Aquesta entrada ha esta publicada en L'ERA SOLAR. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*