SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

LA COLLA VELLA – 28) Manel Miralles

MANEL MIRALLES

Ideològicament, Manel Miralles havia estat sempre una mica inconcret, per no dir cagadubtes. Potser per compensar-ho, era un militant treballador i fidel. Va ser escollit membre del comitè central del partit independentista per excel·lència més per qüestions geogràfiques que per mèrits personals; resulta que durant força temps fou l’únic afiliat que hi havia a la comarca del Vinalopó Mitjà. Reglamentàriament no hi podia ser, al central, ja que calia un mínim de dues cèl·lules a la comarca perquè això fos possible, però s”havia acordat fer unes quantes excepcions amb la finalitat que no hi hagués grans zones del país sense representació.

A més, Miralles era considerat un històric, perquè havia entrat a militar només implantar-se el partit al sud, mentre estudiava Magisteri a València. Home de fidelitats personals i a prova d’escissions, va ser sempre un seguidor fervent d’en Gonçal Neira, fins i tot en moments de tensió entre tots dos, com quan Gonçal estigué a punt de proposar la seva expulsió arran d’una tèrbola història amb una alumna, que va transcendir en arribar als tribunals.

La cosa va acabar bé, ja que fou declarat innocent. És probable que tingués raó i que tot fos una calúmnia producte de l’enrabiada d’una noia frustrada, però als que el coneixien no els va estranyar això que li va passar. Per fer de mestre a canalla de tretze o catorze anys cal tenir molta personalitat i saber-se imposar, si no, se’t rifen. I Miralles seria molt eficient en una oficina, fent de buròcrata, però costava imaginar-se´l de mestre, sent com era una mica figa tova. Potser fou per intentar millorar aquesta faceta del seu caràcter que s’acostà als psicoestetes… A partir d’aleshores aparegué amb un look post-modern que no li esqueia gaire. El canvi fou degut a la influència de les idees psicoestètiques aplicades a la seva imatge personal.

Amb el temps va anar relaxant el compromís militant. En canvi no va faltar mai a la cita de les diades, els aplecs i les concentracions patriòtiques. Ningú no sabia com s’ho feia per agafar-se dies de festa, però no es va perdre cap Onze de setembre a Barcelona, per molt que caigués entre mig de setmana. Fa pocs anys fou un dels detinguts de la Diada. I va tenir sort… Els dos dies que romangué tancat eren dissabte i diumenge. I, a sobre, no es van presentar càrrecs contra ell. Quan ho explicava, a la sortida del jutjat, els seus interlocutors es petaven de riure. Estava tant amoïnat per la por que no transcendís la notícia de la detenció, que en la declaració davant del magistrat va proclamar la seva innocència amb l’argument de l’edat i dels seus cabells blancs, per demostrar que l’havien agafat per error i que una persona respectable com ell no podia ser confós amb una colla de jovenets eixelebrats. El cas és que va convèncer al jutge, potser pel fet que tots dos eren originaris de la mateixa comarca, més que no pas per la seva capacitat dialèctica.

Als inicis de la transició, quan vivia a València, havia tingut un altre moment de glòria en encapçalar la resposta dels estudiants progressistes de la ciutat davant la campanya iniciada per un diari provincial en el sentit que calia canalitzar les inquietuds socials dels universitaris cap a la beneficència. Tot començà per una esperpèntica carta al director en el mateix sentit. L’esmentat rotatiu ho va assumir com a propi amb arguments que semblaven extrets del nacional-catolicisme més tronat, amb advertiments dels mals que podien esdevenir si els estudiants anaven pel mal camí de la política i del catalanisme.

La resposta de Miralles i els seus companys consistí a ressaltar els aspectes ridículs de tot plegat, amb paròdies teatrals, murals informatius i intervencions en altres mitjans de comunicació. El diari s’adonà aviat que estava aconseguint l’efecte oposat al pretès i ho deixà córrer. Sembla que van aprendre la lliçó, perquè les següents campanyes que va endegar contra la intel·ligència dels valencians, foren més ben orquestrades. Alguna d’elles va aconseguir fer mal de veritat.

?

LA COLLA VELLA – 27) Horaci Mir

 HORACI MIR

Aquell cop el comitè central es reunia a Barcelona. Havia de ser la darrera reunió clandestina, ja que segons les notícies que els havia fet arribar Climent Martí, era imminent la inscripció del partit al registre oficial. Però aquest dia el tema estrella de les converses no va ser la legalització, sinó un altre de ben diferent. Poc abans, una càrrega explosiva havia provocat la caiguda una torre d’alta tensió prop d’Igualada i l’acció acabava de ser reivindicada per un desconegut Exèrcit Català d’Alliberament. Tot i que no figurava a l’ordre del dia, el tema de la bomba i l’autoría de la seva col·locació va sorgir ben aviat entre els reunits. L’Horaci Mir, a qui anomenaven Lenin pel seu aspecte físic, quasi calb i amb barbeta, així com per la contundència i dogmatisme dels seus plantejaments, era qui es mostrava més satisfet per la notícia. Segons ell, fos qui fos aquella gent, ja era hora que algú tingués prou pebrots per rellançar la via armada. Deia que el franquisme reformat que governava a Madrid podia arribar a assimilar fins i tot l’existència de partits independentistes, però allò que no integraria mai era la lluita armada revolucionaria d’alliberament.

Pocs mesos després d’aquella reunió, el desembre del setanta set, al despatx d’un administrador de finques barceloní, es trobaren Castells i Fontanilles per contractar el lloguer del primer local. Vist en perspectiva pot semblar un pèl exagerat, però en aquell moment estaven emocionats. En menys d’un any havien passat de la clandestinitat a disposar d’una seu pública amb rètol al balcó i tot.

Cal dir, però, que al partit no havia unanimitat sobre allò d’obrir local. Un sector minoritari encapçalat per Horaci Mir hi estava en contra per raons tàctiques i estratègiques. Eren els mateixos militants que ja s’havien oposat a la legalització tot argumentant que acceptar com a bona la legislació de l’estat opressor espanyol era trair els principis i posar en mans de l’enemic informació interna que podia ser utilitzada en contra seva.

Constituïen arguments de pes que havien provocat un intens debat, però que finalment quedarien en minoria davant de l’entusiasme un xic infantil que sentien molts davant de la nova situació i de les perspectives de creixement que s’intuïen. Alguns havíem arribat a pensar i a dir que en qüestió de pocs anys estarien en condicions de guanyar unes eleccions i governar a Catalunya. Ja es veien proclamant la independència des del balcó del Parlament.

Finalment, Horaci Mir s’encomanà també d’aquella il·lusió tan poc científica, ell que s’havia ventat sempre d’aplicar el mètode científic a les seves anàlisis. Per aquesta època, teoritzava també al voltant de la necessària implantació al nostre país de la dictadura del proletariat, ‘sinònim de democràcia obrera’, aclaria tot seguit.

Va anar perdent el protagonisme inicial però aguantà al partit fins l’any vuitanta, en què es donà formalment de baixa després de posar verds els companys en un article publicat a la revista Canigó, on acusava l’organització de reformista i antiobrera. La sorpresa fou quan, deu anys després, reapareixia com a articulista d’opinió a diferents diaris, defensant punts de vista diametralment oposats als seus anteriors, titllant d’obsoleta la lluita de classes, fent dures crítiques a l’independentisme més combatiu i elogiant la participació en les que ara anomenava institucions democràtiques.

Aquesta conversió va tenir la seva recompensa. Va ser diputat al Parlament, on feia de propagandista de l’anomenat independentisme tranquil, aquell que, segons ell mateix deia anys abans, és tant inofensiu que podia ser perfectament integrable pel sistema. Va esdevenir un professional de la política.

 

 

 

IMATGES DE LÜBECK (ALEMANYA)

La ciutat de Lübeck, al nord d’Alemanya, va ser des de 1.359 capital de la Lliga Hanseàtica, l’aliança econòmica que va dominar l’activitat comercial del mar Bàltic i el nord d’Europa fins al segle XVII. El seu casc antic, rodejat de canals del riu Trave, ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Hi destaquen les construccions gòtiques, renaixentistes i barroques de rajola vista, amb un miler d’edificis històrics, així com les set torres de les cinc esglésies principals. Són mil anys d’història viva.
El símbol de la ciutat és la Porta de Holsten ‘la porta del nord d’Europa’, una magnífica construcció emmarcada per dues torres llugerament inclinades.
A l’interior de les seves esglésies s’hi poden trobar tot de detalls artístics que les converteixen en veritables museus.
A pocs quilòmetres de la ciutat antiga hi ha el barri portuari de Travemünde, important port de ferrys i creuers i un destacat enclavament turístic. 

 

LA COLLA VELLA – 26) Bartomeu Mercadé

BARTOMEU MERCADÉ

La primera vegada que va destacar públicament fou a l’ocupació dels Aiguamolls de l’Empordà, l’any 1977. Mercadé duia una bandera anarquista i destacava de la resta d’ocupants no només per això sinó també per l’abundant i arrissat matoll de pèl ros que decorava el seu cap. Aquesta presència tan cridanera va fer que la guàrdia civil, cada cop que intentava desallotjar els ocupants el prengués pel cap de colla i s’adrecés a ell a l’hora d’amenaçar o de negociar. Així fou com esdevingué portaveu de l’acció i com començà a adquirir el carisma que el faria tant popular anys després, ja integrat plenament a l’independentisme.

D’haver anat les coses d’una altra manera, Bartomeu Mercadé probablement hauria arribat molt amunt en la política del país. De formació autodidacta, va esdevenir un bon teòric i els seus escrits foren sovint aportacions fonamentals, sobretot els que enviava des de la presó i durant els primers anys d’exili. Alguns d’ells no han perdut la seva vigència malgrat el pas del temps, com aquell que va adreçar al congrés constituent del front popular patriòtic i que deia, entre altres coses: “…El front que avui neix fa seva l’herència i pren el relleu de tots aquells moviments nacional-populars (des dels Remences, Forans i Agermanats, Maulets i Angelets… fins als Rabassaires, l’anarco-sindicalisme i el marxisme nacionals, la resistència contra el franquisme i el nazisme…) que en cada moment històric han sabut donar una resposta clara i contundent contra l’opressió i la injustícia i que s’aixecaren en armes quan calgué”.

Quan decidí incorporar-se a l’organització armada creà una xarxa de col·laboradors externs, element indispensable, deia, per tal de preparar correctament les accions des de la clandestinitat. Per això va triar els companys que considerava més segurs, però tot i així a alguns d’ells els semblà una temeritat.

No es va tornar a saber res d’ell fins que arribà la notícia de la seva detenció, dos anys després. Aleshores li atribuïren un bon nombre d’accions armades, cosa que li va representar una condemna de més de vint anys de presó.

Arran d’aquest fet i de les notícies de premsa que informaven de la seva militància política -de fet no s’havia donat mai de baixa del seu partit-, el comitè executiu va haver d’aprovar cuita i corrents una resolució d’aquelles que no poden constar en acta. L’acord era que quan un militant decidís passar a l’acció armada hauria d’abandonar prèviament la militància política.

De la presó estant i en resposta a una campanya que havien encetat alguns col·lectius comarcals proclamant la seva innocència, els deia: “…Accepto molt agraït tots els esforços de la gent solidària, però de cap manera puc acceptar que per a la defensa es desprestigiï la lluita. No sóc un pobre noi que, tot i ser innocent, ha patit tortures. Vull una defensa política, no humanitària”.

La sorpresa saltà en ser posat en llibertat quan encara no havia complert ni una quarta part de la condemna. Ningú, començant per ell mateix, n’entenia els motius, però no s’entretingué a esbrinar-los: l’endemà ja era a l’altra banda de la frontera. Quan es va saber que l’havien alliberat per error ja no es trobava a l’abast de les autoritats espanyoles. A partir d’aleshores va portar una vida semi clandestina fins que després d’un parell de curtes estades a presons franceses va obtenir el permís de residència a la Catalunya Nord. Els tres o quatre anys següents va fer acte de presència a la Universitat Catalana d’Estiu, en mig de l’expectació general i d’una vigilància més barroera que discreta per part de la policia francesa.

En aquesta època, a banda de textos polítics va publicar també alguns llibres de divulgació turística i cultural sobre diverses zones dels Països Catalans. Resultava sorprenent, per exemple, el seu coneixement de les Illes o de l’Alguer, tenint en compte el forçat aïllament en què es veia obligat a viure. I és que viatjava sovint per qüestions de feina, fent-se passar alguns cops per turista francès. Ho feia per tot arreu menys pel Principat, on era massa conegut.

A principis dels noranta va donar cobertura teòrica a la disolució de l’organització armada per part d’un sector majoritàri dels seus militants.

Aquell mateix any, els promotors d’aquesta iniciativa van fer-ne un acte informatiu a l’UCE de Prada. En acabar, Bartomeu Mercadé es va sotmetre, en companyia d’uns polítics, a una sessió fotogràfica per a la premsa. Però semblava com si no s’hi trobés gaire a gust, com si no li acabés de fer el pes tot aquell muntatge propagandístic.

La tardor següent, sense que n’hagin trascendit els motius, ho deixà tot, la feina, la militància, la casa on vivia… traslladant-se amb la seva companya a una masia mig perduda del massís del Canigó.

 

DONEM EL COS A LA CIÈNCIA

Una de les noves mesures recaptatòries de l’estat espanyol, tot i semblar un acudit d’humor negre, cal prendre-se-la seriosament. Faig referència a la pujada de l’IVA dels serveis funeraris, amb un augment del 8% al 21% per a “discotecas, teatros, circos, servicios funerarios, otros espectáculos…”.

Amb aquest augment, només l’impost d’enterraments representarà cada any, per a les arques de l’estat, l’ingrés d’uns 125 milions d’euros addicionals.

En canvi, la previsible disminució en el consum de les altres activitats afectades per la mesura, farà que amb prou feines s’hi noti un increment de la recaptació. Perquè podem estalviar-nos d’anar al teatre, però no de morir-nos.

Davant d’aquest nou abús i per tal d’evitar pagar l’impost, hi ha qui proposa un resposta col·lectiva: donar el nostre cos a la ciència.

M’hi apunto. Sempre, és clar, que no acabin privatitzant del tot l’ensenyament i la medecina. Perquè aleshores, l’estat seria capaç de posar a la venda els cossos del donants. A preu de mercat. 

LA COLLA VELLA – 25) Sergi Martorell

SERGI MARTORELL

La impressió que donava Sergi Martorell als que el coneixien era la mateixa d’aquells estudiants universitaris que, a la facultat, se’ls veu sempre solitaris i només procuren conrear bones relacions amb els professors.

El seu nom començà a sonar amb força arran del sorgiment dels primers conflictes al si de l’independentisme combatiu. La direcció nacional del front popular patriòtic, de la que formava part en representació del sindicat d’estudiants, estava dividida pràcticament al cinquanta per cent i ja s’ensumava un trencament. Sergi Martorell encara no s’havia pronunciat, cosa habitual en ell, per cap dels dos sectors enfrontats.

D’una banda hi havia els partidaris de mantenir el paper dirigent del partit com avanguarda del front ampli; de l’altra els qui preconitzaven què els partits ja no tenien raó de ser i que s’havien de diluir dins l’organització de masses. Entre aquests darrers hi havia fins i tot militants destacats del propi partit implicat, així que al seu si l’enfrontament hi era per partida doble.

Martorell va sorprendre tothom quan es decantà per la postura continuista, de l’avanguarda, en detriment de la que resultaria majoritària al si del propi sindicat d’estudiants. A partir d’aleshores s’hagué de sentir dir de tot: que si era un submarí del partit, que si s’havia venut, etcètera. Fins i tot va patir algun intent d’agressió. Quan, poc temps després, es consumava el trencament de la direcció nacional del front, el seu vot va ser fonamental per donar legitimitat a la majoria encapçalada per la gent del partit. La reorganització posterior d’aquest organisme li adjudicà un important paper polític. No en va fou durant un temps l’únic independent que hi havia a la direcció.

En aquesta època havia acabat la carrera de biologia i començava a fer passos per aconseguir entrar de professor ajudant a la mateixa facultat.

També per les mateixes dates s’havia produït la desarticulació i detenció d’un escamot de l’organització armada, el que segons la policia duia el nom de “Jaume Compte”. Per a sorpresa de tothom resultà que un dels detinguts, a qui s’acusava de ser-ne el cap, no era altre que Carles Guinovart, l’ex militant del partit que pocs anys abans s’havia donat de baixa de mala manera i amb alleujament per part dels companys, ja que era persona conflictiva i busca raons. El fet que ara reaparegués com a element destacat de l’organització armada deia molt poc en favor d’aquesta, però les anàlisis públiques que se’n feren no reflectien la desconfiança i el desencís que havia provocat la notícia. Es vivia encara sota la síndrome del model basc, segons el qual l’organització política estava subordinada a la militar i no se la podia qüestionar sota cap concepte.

Aleshores, Sergi Martorell tornà a sorprendre tothom en voler assumir personalment la direcció de la campanya de solidaritat amb els detinguts, en especial amb Carles Guinovart. Les campanyes de suport als patriotes empresonats acostumaven a tenir un bon rendiment polític, ja que propiciaven l’acostament cap a l’organització de nous sectors i persones independents. Per tal que la campanya fos efectiva calia un contacte fluït entre la gent tancada i la que des de fora es movia per ells. I per aquí va ser on la cosa començà a complicar-se de nou.

Molt aviat, en Guinovart tornà a posar en evidència la seva personalitat, força intrigant. No tenia altra cosa que fer que enviar cartes a tort i a dret, en les que barrejava el seu afany de dirigir l’acció política amb acusacions de tota mena contra companys als que volia desprestigiar o que podien qüestionar el seu pretès lideratge. La immaduresa política de molts dels receptors d’aquelles cartes, en general gent molt jove o de poc criteri, els portava a creure que allò que llegien anava a missa, només pel fet de venir de la presó. A qui sabia que no li farien l’efecte desitjat, ja no li escribia.

Així fou com s’anà generant una nova situació conflictiva, de malestar intern, que a la llarga havia de degenerar en un nou trencament, aquest cop encapçalat per Sergi Martorell i inspirat per Carles Guinovart.

 
 

PICARESCA FUNCIONARIAL

Una de les mesures que sembla voler emprendre el govern espanyol del PP per acontentar Europa és que entre els funcionaris públics prevalguin criteris d’empresa privada pel que fa a qualitat i eficiència.
Molt bonic, si no fos que en realitat aquests criteris només es farien servir per a fer acomiadaments. D’aquesta manera desapareixeria l’únic privilegi regulat que té la classe funcionarial a l’estat espanyol: la plaça en propietat.
D’entre els privilegis no regulats, destaca amb llum pròpia l’endoll. Consisteix a mantenir en càrrecs de responsabilitat funcionaris inútils però ben relacionats, ja sigui per afinitat política, familiar o personal amb algú de més amunt.
Alhora, per sota d’aquests i sovint cobrant menys, hi ha d’altres funcionaris, amargats i sense endoll, que els fan la feina i, fins i tot, els corregeixen les faltes d’ortografia.
La picaresca de l’endoll està tan arrelada a les administracions públiques (i sovint també a l’empresa privada) que és impossible d’erradicar. D’aquí el meu escepticisme respecte del compliment de les exigències europees. Els acomiadaments de funcionaris, si arriben, només serviran per suprimir la plaça dels que no tenen endoll, és a dir, els que fan la feina.
I a Catalunya, què? 
Doncs a Catalunya, en aquest sentit, ens assemblem massa a Espanya. Qui més qui menys tots coneixem casos de funcionaris de la Generalitat que gaudeixen o pateixen situacions semblants. I això no hi ha cap Presidència que ho arregli, perquè de ben segur també afectaria familiars i amics seus.
Potser ja és hora de preguntar-se si ha de ser així la independència que volem. Si ens volem assemblar a Europa i no a Espanya, caldrà fer neteja…
 

MARXA NÒRDICA PEL CAPCIR-CONFLENT – Colla d’Amics GR

Aquest cap de setmana, la Colla hem estat a la Catalunya Nord. La marxa proposada pel diumenge discorria tota per pistes amples entre boscos, al cor del Parc Natural dels Pirineus Catalans. Al llarg del recorregut poguérem albirar, per una banda, els massissos del Puigmal i el Canigó i, per l’altra, el massís del Carlit i el Pic Peric. La boira a la vall ens va impedir veure des de l’alçada el llac de Matamala. Per sort, l’havíem visitat i recorregut el dissabte, després de dinar en una de les zones de pícnic.
La marxa nòrdica és una activitat que es fonamenta en el caminar natural, amb la utilització d’uns pals específics. Aquesta forma de marxa activa el 90% de la musculatura; economitza el treball del cor; enforteix el nostre sistema immunitari; augmenta el subministrament d’oxígen a tot l’organisme; millora la nostra resistència, força, mobilitat i coordinació física; allibera tensions a l’espatlla i al clatell; elimina l’estrès; ajuda en els processos d’envelliment… amb una baixa sensació de cansament.
El recorregut fou circular i de poc més de 20 quilòmetres, del Coll de la Llosa fins al Coll de Creu i retorn al coll de la Llosa. El dinar, a la zona del refugi de Coll de Torn.


Pastura de vaques i vedells a la vora del llac de Matamala


Una imatge idíl·lica del llac, amb les primeres cases d’Els Angles al fons 


El dissabte a darrera hora de la tarda vam visitar Mont-Lluís


Campanar del poble de Bolquera, on vam dormir. Fou a l’hotel L’Ancienne Auberge, molt recomanable.


La colla de marxaires preparats per a la sortida, al Coll de la Llosa.


La vall de Matamala coberta de boira. Al fons, alguns cims propers al Carlit


Arribada al Coll de Creu


Un moment del recorregut, entre paisatges d’aquest petit Canadà català 


Després de dinar i a punt per reprendre la marxa


A la tarda, tot desitjant arribar a la meta

IMATGES VARIADES DE TÒQUIO (JAPÓ)

Tòquio (???) és la capital de Japó i és al centre est de l’illa de Honshu. Aquesta metròpolis és el centre de la política, negocis, finances, educació, comunicació i cultura popular de tot Japó. Posseeix també la major concentració de seus corporatives, institucions financeres, universitats i col·legis, museus, teatres i establiments de compres i d’entreteniment de tot el país.

El Centre de Tòquio, amb els seus 23 barris, ocupa un terç de la metròpoli, amb una població superior als 8 milions d’habitants; aquesta àrea és el que es coneix internacionalment com la ciutat de Tòquio. L’Àrea Metropolitana de Tòquio compta amb més de 35 milions d’habitants i és la més gran del món.

A Tòquio hi ha molts temples, budistes i shintoistes, alguns dels quals es troben al centre de frondosos parcs. També hi ha desenes de museus d’art, història, ciència i tecnologia. Al centre de la ciutat, rodejat d’aigua, hi ha el palau imperial, amb la seves descomunals zones verdes. El jardí est és la única part oberta al públic.


El castell D’Edo, embrió del Palau Imperial.


Grup de jardiners voluntaris al jardí est.


Vista des d’un punt elevat del jardí est


Nau turística al port


Tot navegant per un dels rius de la ciutat


Parada de venda de bastonets


Vista de la nova torre de comunicacions


Encenent barretes d’encens en un temple budista


Gent a l’entrada del temple


Cartells a l’entrada d’un restaurant de peix


Activitat al mercat del peix


Passejant per un dels nombrosos parcs de la ciutat

 

LA COLLA VELLA – 24) Jordi Martí

JORDI MARTÍ

Tota la vida, com aquell que diu, Martí havia estat el responsable de la política sindical del partit independentista per excel·lència. Aquesta semblava ser una de les tasques més frustrants i desagraïdes que li podia caure a un militant. En vint-i-cinc anys s’havien produït pel cap baix vuit o deu intents de construir el sindicat nacional i de classe dels Països Catalans. Tots ells acabarien com el rosari de l’aurora.

Plantejat com una alternativa estructural i nacional al sindicalisme reformista i espanyolista, les temptatives de construcció del sindicat català no van reeixir pel desinterès de bona part del moviment independentista en general -i de la pròpia militància- envers aquest front de lluita, per la poca implantació en els nuclis obrers industrials i per les discrepàncies entre els col·lectius de treballadors que havien de ser la base de l’organització, la majoria d’ells d’àmbit geogràfic o sectorial restringit, o amb escassa consciència de classe.

Tots aquests factors junts feien què persones com en Jordi Martí haguessin de batallar sense treva no només contra condicionants externs pràcticament insalvables sinó també contra la indiferència dels companys i les travetes de grups teòricament afins. Així, es donava la paradoxa que mentre amb aquests grups li calia mantenir debats interminables que no conduïen a res, quan plantejava el tema a les reunions del partit la qüestió s’enllestia en pocs minuts per passar a tractar altres temes més “interessants”, com ara la situació dels presos o la lluita per la llengua.

En Jordi, malgrat tot, encara resisteix. Fa angoixa enumerar el cúmul de desgràcies que li va comportat aquesta obstinació seva, d’altra banda admirable. Martí és la classe d’heroi anònim, o d’antiheroi que, si hi hagués justícia al món hauria rebut els màxims reconeixements. Va deixar una feina segura per tal de ser l’alliberat de l’embrió de sindicat, en un moment que aquest semblava agafar força. Això li va comportar una sensible disminució d’ingressos i una precarietat laboral que encara arrossega. Va tenir greus problemes familiars, amb una companya molt soferta però amb uns fills que li van perdre molt aviat el respecte, que anaven a la seva i que ni tan sols sap on paren. Arran d’aquests fets, va patir una depressió que el mantingué de baixa i amb tractament psiquiàtric durant una temporada.

Després de la darrera escissió que afectà el partit, va voler desvincular el projecte sindical de les oscil·lacions polítiques, de manera que va proposar separar totalment el sindicat, per la qual cosa també es donà de baixa com a militant. Després de tants anys, encara persisteix en l’intent, tot i que no ha aconseguit superar el nombre d’afiliats que hi havia aleshores. Edita regularment un butlletí informatiu.

Va presentar-se, fa pocs anys, a les proves de majors de vint-i-cinc anys per tal de fer la carrera de Dret. Però no se’n sortí i ho deixà córrer.