El camp de l'Erra

Roma és eterna, us ho juro. És eterna perquè les capes se sobreposen i una banyera romana -de l’època romana- es converteix després en recipient d’una font barroca o renaixentista i tot plegat va ser escenari, potser, d’una pel.lícula neorealista i ara algú pren un cafè allà davant i prova d’interpretar totes les tres capes…

El problema de Roma -i d’altres llocs- és que siguin eterns. Vull dir que la Roma que el viatger d’avui visita gairebé és la mateixa que visitava un americà com Mark Twain a finals del segle XIX. Pujar a la cúpula del Vaticà. Baixar a les catacumbes de Sant Sebastiano. Via Àpia Antica, Via Sacra. Beure aigua d’una font i contemplar el Panteó. I el Colosseu. Entrar al Colosseu i pensar que un Papa hi va fer alçar una creu perquè allà hi havien martiritzat molts cristians. En això Barcelona, per exemple, avui té les de guanyar. Turísticament parlant, vull dir. Sembla que tingui més atractiu que molts altres llocs del món, de nom gastat. Vull dir que el llibre del que avui volia parlar no esmenta Barcelona, actual meca turística universal. No hi surt. Hi surt Florencia. Hi surt Venècia. Hi surt Gènova. Hi surt fins i tot Gibraltar. Barcelona, que jo sàpiga, no formava part del Grand Tour, d’aquella joventut britànica ansiosa de ruïnes i color local. No. Barcelona no. Tampoc hi havia Pedrera ni Park Güell ni Sagrada Família. Però això és un altre tema. Vull dir que Barcelona és també, les darreres dècades, un “descobriment”. Per això agrada tant a tanta gent. Però tornem a Mark Twain. L’autor d’una de les meves novel.les preferides, LES AVENTURES DE HUKLEBERRY FINN, va fer un viatge a Europa i Terra Santa el 1867. Es tracta d’un dels primers viatges “organitzats”. De l’aventura en va sortir un llibre, THE INNOCENTS ABROAD, irònic, bastant documentat, crític amb els governs, l’església catòlica, la higiene de la gent, l’abús cap als turistes, la incompetència dels guies, la incultura general. A estones pot resultar un pèl massa detallat (per a lectors d’avui). Va ser el gran èxit en vida del seu autor. Coses que passen. El llibre es feia servir de guia de mà. Llegit avui té la candidesa de la descoberta: veure Europa i l’Orient Mitjà a través dels ulls d’un americà de fa més de cent anys. El vaixell (un creuer), les escapades en tren des de Marsella cap a París (que en certa manera pateix el mateix mal de Roma: tenir massa anomenada), els trams fets amb cavall, carro, ruc, camell. Tota la part d’Itàlia és deliciosa. Per entrar a Roma els cal una mena de visat: als Estats Pontificis ja els quedaven pocs anys. Roma és eterna, però el seu estatus polític ha anat canviant. Avui seria impensable que un viatge com el de Mark Twain no fes parada a Barcelona. Hi ha coses eternes i també hi ha novetats. Twain parla de Gènova i de Marsella i no parla de Barcelona. Avui potser seria al revés. Roma, però, sempre hi sortirà. És eterna. Ves.