El camp de l'Erra

Ahir al matí roinejava al poble de mar. Feia un dia tardorenc prematur i hi havia una grisor de cel que es reflectia en la grisor de quitrà dels bassals. Amb tot, es notava que havia de passar alguna cosa; un marcià hauria notat que s’estava a l’espera d’algun esdeveniment…

Hi havia gent que no havia dormit bé, que feia ulleres. Gent que s’havia passat la nit donant voltes al llit, sentint la pluja i els trons, imaginant els titulars esgarrifosos de l’endemà: VIA DE AGUA. O bé, LA PLUJA DESLLUEIX LA VIA. O, encara, EL MAL TEMPS DESINFLA…., NO LO CONSIGUEN, etc. També es veia de tant en tant unes curioses dones ja tirant a grans, per no dir àvies, abrigades -per la fresca del dia tardorenc prematur- amb allò que se’n diuen “rebequetes”, de color crema pujat, de color canari deslluït, en fi, alguna cosa propera al groc, que es notava que havien tret del calaix de baix de la calaixera. Cap a les quatre es va veure que aquesta gent que feia ulleres, al costat d’altra gent que no en feia, de gent amb accent de Lleida que anava en colles molt alegres, amb nevereta portàtil, amb impermeable groc, i al costat de les velles de rebeca groga, moneder negre i sabata plana, al final es va poder veure que tothom agafava Riera avall, amb determinació. I s’hi afegia gent amb banderes. Famílies de tres i quatre generacions. Algun gos (fixa’t, Pere, amb estelada al coll! ). Grups de jovent. La Riera plena com un ou; groga. Cony passa, aquí?, deien uns nòrdics en la seva llengua nòrdica mentre anaven fotografiant la rierada. Un megàfon va cridar, davant aquella gentada inquieta: Falta gent cap al sud. I tot de gent va anar tirant carretera avall fins a topar amb una gernació que anava pujant del sud. Hi havia també uns homes grans amb cadira plegable, transistor i posat absent. Va sortir el sol. Algú va enviar un whatsapp que a Vilassar el tren havia xiulat per saludar. Algú en va enviar un altre dient que, ja ho veureu, ara us passarà un avió d’Intereconomia. No m’ho crec! Ja ho veuràs. Molta gent. Però, què esperen? Un festival aeri? De fet, van passar algunes avionetes que van fer acrobàcies que tothom va aplaudir. Ara ens donem les mans! Una dona amb accent sudamericà diu a la filla: Decían que faltaría gente, por la lluvia. Mamá, esto la decían en telecinco. No, no, en la catalana. Ja està. I ara què. Esperar, esperar que siguin les sis. A les sis una gernació tornava cap a la part final de la Riera. Les àvies amb rebeca groga comentaven la jugada. Al final no ha plogut. Al final s’ha pogut fer. Quina gentada! Semblava Festa Major.