El camp de l'Erra

El “procés català” és molt més important del que sembla, fins i tot per a la gent a qui incomoda aquest debat o no els engresca prou. El repte català destapa les ànsies de llibertat d’una nació vella i cansada (cansada de ser menystinguda), però significa alguna cosa més: ensenya que potser, caram, la democràcia tenia uns límits…

Ah, coi! Ara resulta que depèn de què no es pot votar i si es votés i sortís una cosa que “no agrada o no interessa a Washington” no es faria (em va semblar entendre que escrivia un columnista català). O que si no té el suport de les èlits econòmiques, de les famílies “que compten”, dels mitjans que remenen les cireres, de les cúpules, els campanars, els palauets, doncs seria que no. Per això és tan interessant el repte català. Potser no ens portarà enlloc, però desfarà un miratge. I no només a Catalunya i Espanya, també a Europa i el món. Si hi ha coses que no es poden votar (encara que uns partits hagin guanyat unes eleccions claríssimament dient que volien portar la gent a votar) i si hi ha decisions que un cop votades no es poden portar a terme sense el permís de no sé qui, llavors ja sabrem on som. I s’haurà acabat el bròquil. Per això, per això trobo tan interessant aquest procés, perquè ens ensenya i ens ensenyarà si la democràcia existeix i si la tenim, si està al nostre abast, si té guardians, si té costures. Si el que compta és el cinisme, el cretinisme, la mala fe, l’engany, la força bruta, el domini dels poderosos, si tot plegat és el govern d’uns quants o si cada vot de debò compta. Per això em dol que partits dits progressistes siguin els primers a cosir ben fortes les costures, a aixecar ben altes les parets, per aturar un moviment pacífic, radical, popular, que Europa -i no diguem Espanya- es mira amb sorpresa. I a molts llocs també amb enveja.