El camp de l'Erra

Aquests dies em vénen al cap pensaments de Henry David Thoreau. I no és casualitat: m’estic llegint el seu Walden, o la vida als boscos; rellegint, vaja. Ja li vaig dedicar un escrit fa temps. Diu que no s’ha de tenir por, que ja fa anys que a les cases hi ha…espelmes! Segle dinou. Avui, gener de l’any 14, a les cases ja fa temps que no hi ha espelmes i en canvi…

Bé, bé, sí que hi ha espelmes. N’hi torna a haver. Encara que siguin de parafina, d’ikea. En aquesta ciutat (Concord, Massachusetts), diu Thoreau, no s’aprecien gota els millors llibres de literatura anglesa. Fins i tot els universitaris tenen uns coneixements limitats o nuls dels clàssics anglesos, també diu. Hi torna a haver espelmes. Però, llums? Però, por? Molta, molta fortor de naftalina, les repulsives boletes de càmfora… En fi, que la gent no llegia ni al segle dinou. Llavors, quin fou aquell moment dolç i feliç i ric i lluminós en què tota la humanitat llegia amb moltes ganes, fins i tot sota la llum tremolosa d’una espelma? No deu pas ser un mite? Conxo, conxo. També diu Thoreau, deia, vaja, que, en comptes de tenir homes nobles, deixeu-nos tenir pobles nobles d’homes. I coses d’aquestes, idees, et van venint al cap, encara que les vulguis foragitar, en un dia com avui. L’actuació col.lectiva va d’acord amb l’esperit de les nostres institucions…, també llegeixo. Rellegeixo. En un dia com avui que hi ha ple al Parlament. També té un text, Thoreau, que no he llegit, que es titula “l’home enfrontat a l’Estat”. Diuen que hem de llegir més, però ja em direu, a la llum d’una espelma, com ho farem? I també diuen que tot ja ha estat teoritzat, que tot ja ha estat escrit. Que les coses es van repetint. Que sembla que res hagi de canviar. Però arriba un dia que algú diu prou i catacrac!