El camp de l'Erra

La sogra del protagonista de “La germandat del raïm”, la tocada i posada senyora Dietrich, no volia que la seva filla es casés amb un italianot, perquè es pensava que qualsevol dia el seu gendre l’escorxaria amb un ganivet. Això no ho arriba a fer, però amb el temps se li acaba pixant dins els guants de treballar al jardí…

Descendent d’immigrants italians, el nord-americà John Fante ens ensenya, sense manies, la vida d’alguns d’aquests “italianots” i els seus veïns en una petita ciutat de Califòrnia. Un pare i una mare deixatats, ebri de chianti el pare i de catolicisme i espelmes la mare, que s’agafen pel coll amb qualsevol excusa. Per què molts escriptors americans escriuen d’aquesta manera? Vull dir que el manierisme, tan europeu, allà no hi té gaires cultivadors. Sembla que allà sempre s’ha anat directe al gra, a la ferida, a la merda, al cor. Fante és autobiogràfic, bastant autobiogràfic. I això es nota. Diuen que el seu fill, el també escriptor Dan Fante, no el deixa gaire bé com a pare. A la novel.la hi ha crits, insults, pixarades, en fi, de tot. Hi ha una brutor i una mala llet entre pares i fills, entre marit i muller, entre germans, però de fons es nota una malenconia, un enyorament, una tosca tendresa, la força del clan. Llegir Fante és anar-se sotraguejant. Edicions de 1984 l’està publicant en català. Traducció de Martí Sales. Correm-hi tots.