El camp de l'Erra

Quan l’any 2001 em van publicar el primer llibre de contes, LA FLOR BLANCA DE L’ESTRAMONI, eren els temps de SOLDADOS DE SALAMINA. Als aparadors de llibreries grans, mitjanes i petites, als diaris espanyols, catalans, provincials, comarcals, locals, a les revistes mensuals, setmanaris, fulls dominicals, a tot arreu no es parlava de res més…

Vull dir que era bastant difícil que es parlés d’altra cosa que del llibre de Javier Cercas. Lluny de desanimar-me, vaig anar fent les poques entrevistes que em van demanar i vaig anar seguint les ressenyes que van sortir i les presentacions que vaig poder (sense Soldados m’haurien fet les mateixes, també ho he de dir). Amb tot, era difícil no parlar de Soldados…Tothom en parlava. Tothom te’n parlava. Teles, ràdios, internet, tertúlies, taules rodones. En fi. Després se’n va fer una pel.lícula (que va representar Espanya als òscars). Tothom comprava Soldados de Salamina. Es traduïa. Amb tot, com passa sempre, hi havia gent que el comprava i després descobria que no era el llibre que s’havia pensat: una mena d’Allò que el vent s’endugué o de Codi Da Vinci. I no. Era un llibre de molta més qualitat, però en fi, un llibre. No la Bíblia. Se’n parlava tant! En fi. Que tothom “havia” d’haver llegit la novel.la. No ho dic ressentit: sé que aquesta mena de fenòmens passen i qui no hi combregui ha de fer com els de Ridaura: deixar-la caure. Per això, en comptes d’enfadar-me amb algú o de dir que allò es feia una mica pesadet, vaig intentar anar tirant amb el meu humil llibre de contes. Al final se n’ha arribat a fer una segona edició i tot; vaig trobar un grapat de lectors. El món és així. La vida és així. Vaig llegir Soldados de Salamina i vaig pensar que era prou bo i que segurament es mereixia l’èxit que estava tenint. Hi ha gent -pel que es veu- poc preparada per pair l’èxit (ni que fos virtual) de les idees dels altres. Fa ràbia haver de sentir això que diuen d’ “una mena de totalitarisme soft”, referint-se a la situació actual de Catalunya, i allò de la “manipulació informativa”, de l’ “adoctrinament”. I allò dels “silencis tan preocupants” que també he llegit. I més, en un país (o zona) on el 70 per cent de la televisió que hi arriba ve de Madrid. On els diraris de més tiratge en paper sempre han jugat a la contra (del dit PROCÉS).  El país on la tolerància sempre s’espera del mateix cantó. I callo perquè encara en diria alguna de grossa. I no vull.  Ara, demano respecte per a tothom, també per a la gent que l’onze de setembre vam sortir al carrer.  Encara que fóssim molts.