El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

LES SET CIUTATS (TRANSSILVÀNIA)

“Tot el que tinc, ho duc al damunt”. Diu la premi nobel Herta Müller, descendent de la minoria alemanya de Transsilvània, en començar la novel.la que té aquesta mateixa frase per títol. “He portat tot el que tenia. No era meu. O no em servia o era d’algú altre. La maleta de pell de porc era un estoig de gramòfon.”

Tot i que la novel.la explica l’estada d’un jove en un camp siberià, l’inhumà lager (valgui la redundància), els records i les vivències que vénen sovint al cap del narrador/protagonista són de la terra d’on l’han tret a la força, encara adolescent: algun llogarret dels Siebenburgen, de Transsilvània, vaja. Quin gust dir aquests noms. Hermannstadt (Sibiu, en romanès, Nagyszeben, en hongarès), Klausenburg (Cluj-Napoca, Kolozsvár), Sächssburg (Sighisoara, Segesvár), Bistritz (Bistrita, Beszterce), Kronstadt (Brasov, Brassó), Mediasch (Medias, Medgyes) i Mühlbach (sebes, Szászsebes), són les famoses set ciutats saxones fundades a la que segles després, i gràcies a la literatura, seria coneguda com la terra de Dràcula. Alemanys, Hongaresos, Romanesos -avui dia l’ordre seria l’invers- conviuen en aquell altiplà immens. També hi ha els gitanos. Queden pocs alemanys a Transsilvània. De fet, la novel.la de Herta Müller ens parla (sense esmentar-ho gaire explícitament) de com es va accelerar la decadència d’aquesta minoria després de la Segona Guerra Mundial (es van trobar molt mal situats, entre Hitler i Stalin). Però un paisatge com n’hi ha pocs. Un patiment com n’hi ha pocs. Encara que sembli llunyà, exòtic, fins i tot terrorífic, allò també és Europa. Transsilvània i també Sibèria. Per damunt de tot, però, el talent de l’autora. El punt de vista. Per això sona nou un tema tan vell (amb perdó) i dolorós com les vivències en un camp de treball forçat. Més enllà de les xinxes, la pell i l’os, la mort dels companys, el fred de peus. Molt més enllà hi ha la poètica del ciment, el lirisme de la pala de carregar sorra, la inspirada dansa de l’arrencar patates, el ball de la gana, la gana i la gana. L’àngel de la fam. En fi. Una lectura trasbalsadora. I molt recomanable.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent