Oi?

Sembla tan senzill: les coses, sobretot certes coses, pensar-les un moment abans de dir-les. I després dir-les, sí, si és que encara val la pena.

Seguint un altre costum que és aconsellable si t’hi mesures, tafanejo una de les pàgines que avui destaca Vilaweb, BarcelonaSkyline, i el navegador me la carrega en espanyol.
[…]

Clico una de les imatges panoràmiques de la ciutat, certament espectaculars, i aleshores trobo en un racó, prou visible, l’opció de triar la llengua. Li demano que tingui la gentilesa de mostrar-se en català, i des d’aleshores ho fa.

Però tinc un dubte. Potser és el navegador que no estava ben configurat. M’asseguro que l’ordre de preferència a l’hora de mostrar les pàgines penjades en diversos idiomes sigui el que em convé i sí, no venia d’aquí l’error.

Aleshores penso què costaria que les webs de casa es mostressin per defecte en la llengua de casa. Sempre sempre aquesta dèria d’exigir-nos voluntarisme, esforç i hiperconsciència lingüística. Que és una manera d’empènyer els nostres conciutadans normals -que són, no ens enganyéssim, els que prefereixen invertir els esforços, les energies i el temps en les seves coses- a desinteressar-se de la llengua i dels seus drets més elementals com a ciutadans.

M’explicava un company de fatics acadèmics una escena viscuda durant el curs, potser en un moment d’esclat ja primaverenc.
[…]

Vas, entres a classe, t’adones que t’has oblidat el que et calia i, abans de sortir, com excusant-te davant els i les alumnes, recorres a la saviesa popular:

Qui no té cap ha de tenir cua.

Aleshores et ruboritzes. No és precisament la cua el que resol els problemes de memòria. En què devia estar pensant? Quina imatge devia tenir present? Cada dia és més difícil fer classe a criatures de segons quines edats.

Em va semblar que no ho havia entès. Em va semblar que un dels talls que el telenotícies havia triat per il·lustrar el congrés del PSC mostrava José/Josep Borrell fent apologia de la constitució europea. I fent-ho amb un llenguatge que em feia pensar que no entenia el que sentia.[…]

Concretament, clamava contra “l’estupidesa de la lluita identitària” que tants morts joves, deia, ha costat a Europa. Em va semblar que no ho havia entès, però en rellegir-ho avui de la mà de Marçal Sintes me n’adono que sí.

I, amb tot, encara no ho entenc. Perquè el context i la trajectòria personal del flamant nou president del Parlament Europeu deixen ben clar que no podia sinó tirar contra nosaltres mateixos. Nosaltres, que en aquesta fira de les identitats ens ha tocat encarnar-ne, de moment, una de perdedora.

No, segur: l’home no parlava de l’estupidesa identitària dels espanyols. Aleshores sí que ho hauria entès. Perquè aquesta sí que ha costat prou sang, i certament també als catalans.

Ho confesso: m’agrada anar a buscar el pa, de bon matí o quan comença a caure el vespre, fins i tot a ple migdia. M’agrada arribar-me fins al forn, demanar tanda, esperar pacientment el torn i, finalment, sentir la fornereta -ai, les forneretes-, que crida:
[…]

“Et toca a tu, noi?”, o “Ja t’han servit, noi?”, o, des de dins de l’obrador, “Que li heu donat el pa, a aquell noi?”.

Massa vegades durant l’any, ja, em sorprèn sentir que parlen d’un senyor quan fan referència a mi. Massa sovint, també, he de demanar que em tractin de tu. Massa vegades. Per això m’agrada anar a buscar el pa, permetre’m cada dia aquest petit acte de coqueteria. Veus, encara hi ha algú que veu en mi el noi que va ser.

Si jo fos dels que hi dóna importància, a això de l’edat, em faria gràcia anar a buscar el pa sovint, cada dia, gairebé en secret, inconfessadament. I veure’m vist, com si el temps no passés, des dels ulls de la gentil fornereta.

“El narrador imaginari tapa la ploma i l’allunya del bloc. Està cansat. Coi d’esquena. Es pregunta per què, de sobte,
s’ha posat a escriure aquesta història, búlgara, a Bat-Iam, escrita en línies com versos i fins i tot, aquí i allà, amb rima.” […]

“Ara que els seus fills ja s’han fet grans
i li ha arribat l’alegria dels néts, que ja ha escrit uns quants llibres, que ha viatjat, que ha donat conferències i l’han fotografiat, ara de sobte torna a escriure poesia? […]
Aviat farà seixanta anys, aquest narrador, i ho pot resumir més o menys així: hi ha amor
i hi ha amor. Al final tothom es queda sol: aquells camperols de pit pelut, la Tzila, la Guila, la Beti,
l’Albert i també el narrador.”

És un fragment d’
El mateix mar, d’Amos Oz, una novel·la de cap a cent cinquanta capítols entre breus i molt breus, d’un parell o tres de pàgines a mitja dotzena de versos. Sí, he dit versos: la majoria dels capítols estan escrits amb “ratlles trencades”, en alguns casos són netament poemes de tres o quatre quartetes o sextets. L’estructura del text té també alguna cosa de poètic; m’ha recordat en certa mesura la història coral que Dylan Thomas construeix a Sota el bosc lacti: un nombre ampli de personatges dels quals anem seguint la peripècia, gairebé sentint-los la veu. I una peripècia que és alhora personal i col·lectiva: hi ha molt d’amor i de mort, força vida quotidiana i la impossibilitat de la vida quotidiana a Israel; recorre el text com aquell qui diu subterràniament, i aflora de manera explícita en alguns moments, l’enfrontament entre israelians i palestins, l’atzagaiada de la guerra, el no futur a què aboca la situació política.

No és un gran llibre, em sembla, però sí que el trobo enormement suggerent. És una novel·la de clima, de creació d’un estat d’ànim sobre la centralitat del llenguatge. També destaca la galeria de personatges i els paisatges -la ciutat, el mar, el desert proper- en què habiten. Una novel·la que parla sense fer-ne tesi del drama que contemplem, potser de braços massa creuats, al Pròxim Orient. Benvingut sigui el mig Premi Internacional Catalunya, una manera potser massa impotent de mirar de desplegar els braços, però més val això. Tanquem l’homenatge amb una altra cita, sàvia:

“En aquest temps el que més falta ens fa en aquest país és la tranquil·litat. I, déu no ho vulgui, que no hi hagi malentesos: parlo de tranquil·litat, en absolut de silenci.”

És ben curiós, que tothom, o gairebé tothom, defensi coses tan semblants quan en parla, i que per contra la pràctica sigui tant una altra. Parlo de l’ofici de l’editor.
[…]

Avui, per exemple, Josep M. Muñoz escriu a
La Vanguardia, arran de la publicació de la correspondència entre Pla i Cruzet, un
“Elogio del editor” on diu:

“Es evidente que la situación de la literatura catalana es ahora, incomparablemente, mejor. Para empezar, ahora no existe la censura; al menos, la censura política. Pero ahora el gran condicionante de nuestra literatura es el mercado -un mercado que es de ámbito español y muy poco propicio a la diversidad lingüística-. ¿O acaso no sigue siendo la labor de un editor catalán de hoy “la lucha por construir su colección, para conseguir unos espacios de proyección más amplios, para recuperar el público lector y para ganar a unos sectores indiferentes -y hostiles- a la lectura en catalán?” Esa exacta descripción, con la que la editora de la correspondencia, Maria Josepa Gallofré, se refiere a la labor de Cruzet, sigue siendo perfectamente aplicable a la realidad presente. Y hoy sigue faltándonos también la revista que Cruzet reclamaba con tanta insistencia. Por ello, quizás ya sería hora, después de tanto tiempo de hablar de normalización, de pasar a la acción.”

Res pot ser més lluny de la meva intenció, ho saben els que em coneixen, que corregir la posició de Muñoz. Però pensava, abans de fer un nou salt a l’acció, com es pot fer casar aquesta concepció de l’editor amb unes altres paraules que llegia, també avui, a
El País. A propòsit de la presentació d’un giny de paper electrònic, anomenat Librié per Sony i E-book per Toshiba, Verdú, sempre esmolat, apunta un horitzó de futur prou revolucionari:

“No hará falta adquirir el periódico impreso y sí un acceso que otorgue el derecho a almacenar uno o varios diarios, revistas o libros dentro del aparato. ¿Se leerá de esta manera más, puesto que el texto llega en pantallas? Se leerá, como ya está ocurriendo, de otra manera y ello constituirá, en realidad, el auténtico cambio de la cultura. Hasta el momento, ni la televisión, la radio, la realidad virtual o los reality show pudieron exterminar los libros. Son ahora los libros quienes se suicidan acabando con su naturaleza proverbial. La condición del libro electrónico induce al hipertexto, el menudeo, la dispersión, y, en consecuencia, los escritores -todos los escritores- habrán de subordinarse al sistema.”

Potser el triomf del “mercat” no era el problema, sinó només el cop de vent que avisa de la tempesta que s’acosta… L’últim, que tanqui la porta.

“L’Espanya actual és la història de dues febleses: la feblesa, dins la potència, de Castella, que durant la construcció de l’Estat modern no va estar prou organitzada com per deglutir les nacionalitats perifèriques (a diferència del que va fer França), i la feblesa de les nacionalitats perifèriques de no engrandir-se fins al punt de rivalitzar amb Castella.” […]

Ho llegeixo a La independència i la realitat, l’assaig de moda en què Hèctor López Bofill vol contribuir a fer-nos perdre la por a parlar seriosament de l’escissió d’Espanya. La cita descriu prou afinadament un estat de coses massa pròxim a l’atzucac. Un atzucac que cansa i que fastigueja.

No sé per què, m’ha vingut al cap una tonada del gran Sisa, que ja té alguns anys. Tancava la primera cara del primer disc, llavors que els escoltàvem en vinil, de La Catedral. Es deia “Bolero” i me n’ha quedat gravada a la memòria una estrofa, que diu amb més lirisme però no menys contundència una cosa ben semblant:

I la veu nasal ho anava repetint, entre sons i ressons cada vegada més fantasmagòrics, i xiscles, i espeternecs metàl·lics, indefinidament.

Diu que el Conseller en Cap se’n va anar a fer una ronda per Catalunya Ràdio i en va deixar anar de fredes i de calentes tant sobre l’emissora pública i nacional com sobre les habilitats comunicatives del seu equip directiu. […]

Ja és gros que s’hagi de retreure als responsables d’un dels mitjans de comunicació principals del país defectes de comunicació. Com per refiar-se’n, com si diguéssim. És clar que, a la vista de la crònica que de les seves paraules feien els diaris diversos, es pot dir que els problemes que retreu tampoc li són ben bé estranys.

Sí, ja sabem que les versions contradictòries d’unes mateixes paraules no tenen per què ser atribuïdes forçosament a la boca que les ha pronunciades. Vaja, que de vegades sembla que el missatger faci bo el tòpic i es vulgui fer matar. Vegeu, si no, de conciliar el resum tal com apareixia a La Vanguardia (i, com heu pogut veure més amunt, a l’Avui, i també a El Punt) i com es podia llegir a El País.

No m’ho invento. Per als qui no hi tinguin accés, el titular del de Barcelona era: “El conseller en cap visita Catalunya Ràdio y reprende a la directora de la emisora pública.” El quadernet català del de Madrid, en canvi, interpretava així l’excursió consellerina: “Bargalló rechaza las críticas a la programación de Catalunya Ràdio”. Ell bé devia dir una cosa i l’altra, però un i altre titular no són ben bé el mateix, oi?

Problemes de comunicació, doncs? Qui estigui escàs de mala fe que llenci la primera pedra.

L’últim dia que, remenant discos, aquest em va fer l’ullet, no em vaig saber estar d’endur-me’l. Ja són massa vegades que deixar la compra d’un llibre o un disc per més endavant equival a no trobar-lo mai més.
[…]

És una de les recuperacions del miraculós fons d’Edigsa que ha fet aquests anys Pdi, la del
Chichonera’s Cat que Ia i Batiste van publicar el 1975.

Que fecunds, els anys setanta, per a la cançó, el rock, el pop de casa. Sí que algun d’aquells discos avui només poden servir per despertar la nostàlgia. D’altres, però, encara destaquen. D’aquest, per exemple, almenys una cançó.

Vull dir “El gessamí i la rosa”, que posa guitarres i un fil de veu aguda a un poema de Carner. Un poema en què es cullen les dues flors, tan aromàtiques totes dues i alhora tan diverses. És un poema d’amor, és clar, i fins i tot ben cursi, si voleu veure-ho així. Cursi com ho pot ser l’amor, sovint.

Sigui com sigui, Carner troba la imatge i les paraules per expressar la tendresa, el desig i tot el que segueix. Amb delicadesa, sí, i també amb murrieria. Si és que heu après a llegir. Però potser que calli i el torni a escoltar:

Va ser aquesta tardor, o potser l’altra, que en una parada del Passeig de Gràcia vaig trobar alguns volums que em faltaven dels primers Llibres del Mall.
[…]

Entre d’altres, el que obria la col·lecció, el
Rovell de mala plata del Ramon Pinyol i Balasch. Ara l’he remenat per fer-ne un d’aquests “Llibres recuperats” que de tant en tant em publica l’
Avui (l’últim va ser aquest) i em trobo, al penúltim poema, dos versos subratllats amb llapis per mà anònima. Diuen:

La imatge és potent. Se’n pot fer una lectura si voleu grotesca en recordar un altre dels títols d’en Pinyol (digueu Remor de rems sense moure rocs amb la llengua…). Però, enllà de les facècies, els versos més aviat convoquen una de les potencialitats més torbadores del llenguatge. Al costat de la seva capacitat evocadora o balsàmica, que hi són, la de ser un revulsiu ben agut, el més agut.

Quan algú parla de la transgressió i l’inconformisme i totes aquestes coses, penses que deu ser d’això que parla, de trobar pedres a la boca. Però la coherència és tan rara. Vull dir, costa tant que aquest discurs no desentoni amb el que diu l’obra…

Potser és que al capdavall no transgredeix qui vol.

Com cada dia, tafanejo el Flux i avui hi trobo copiat de cap a cap l’últim dit a l’ull que posa el Sostres. […]

No estic ben bé de vacances ni estic segur de ser això que ara en diuen un antiSostres, tot i les meves prevencions davant la seva tirada a la provocació barroera, vull dir que, sense el zel dels creients ni l’angoixa dels punits, el vaig llegint. Però avui m’havia passat per alt. I és dels dies que té interès.

A en Jaume Subirana li va bé citar-lo in extenso, i així s’estalvia de dir tot el que se li entén que diria si aquest país fos tan lliure d’esperit com el voldríem i, sobretot, si hi hagués menys individus disposats sense fre a la revenja.

Jo només hi afegiré -també m’havia fet el propòsit, ferm, ai, de mirar cap a l’altra banda en això- que potser m’he equivocat. Que potser sí que hi ha un debat de fons, rere l’enrenou. No només una lluita interessada, egoista, fins i tot de vegades desmesuradament egòlatra, pel poder, quin minso poder, que ara sembla literari, ara potser és cultural, ara al capdavall esdevé a tot estirar mandarinesc. No només aquesta lluita, doncs. També una discussió estètica i sobre models literaris.

Em sembla que no ben bé la discussió que els que aspiren a convocar-la esperaven convocar. Diguem-ho d’aquesta manera: és com si cada dia més els que aspiraven a convocar-la deixessin de ser subjectes de la discussió per esdevenir-ne l’objecte. Com si el millor exemple del que sembla que aspiraven a denunciar fossin ells mateixos, i en algun cas les seves obres. Llegiu, si no ho heu fet, l’artcle del Sostres i veureu què vull dir.

De tota manera, per al meu gust, en aquesta discussió hi sobren intervencions vehements. Ara, potser la temperatura de la vehemència és, també, un bon mesurador de les raons. I, sobretot, de les desraons, que n’hi ha moltes, i massa ben arraulidetes entre tant de verí.

El mes que ens permetem imposar-nos d’imaginar una pausa per endreçar els calaixos, revisar les carpetes, llençar papers.
[…]

Avui m’hi he posat amb coratge, i de sota el fons d’un fons de quaderns i sobres i dossiers he trobat uns textos que algun estudiant m’havia fet arribar qui sap quants mesos fa, o anys, perquè els llegís i n’hi fes un comentari.

He tingut la temptació de dedicar-hi una estona, intensa, i escriure-li. Però he frenat. De fet, aquell brot de diligència només dissimulava la mala consciència provocada pel descuit, pel silenci.

I m’he dit: Si no li he de dir res que valgui molt la pena, si el seu text no s’ho val molt i molt, quines ganes despertar-li expectatives amb un missatge extemporani, i probablement frustrar-les de seguida.

Aleshores he obert una pila nova, a mig camí entre els temes pendents, els temes resolts i la paperera. Demà decidiré què faig amb el treball de l’antic estudiant. O demà passat.

La cita és de Paul Valéry i la trobareu entre els
Mals pensaments. Tal com està tot plegat, no deu ser un mal epitafi.
[…]

“Sóc un home honrat perquè no he assassinat mai, ni he robat, ni he violat sinó en la meva imaginació. Sense aquests crims no seria un home honrat.”

No deu caldre afegir-hi res més. Si més no de moment.

Em vaig fer el propòsit, ferm, de no intervenir públicament en el no-debat sobre el Fòrum, i amb prou feines amb una excepció me’n vaig sortint. Això no treu que vagi recollint algunes apreciacions, positives o crítiques, que em semblen suggerents.[…]</span

Per exemple, aquesta que signaven Fréderic Edelmann i Emmanuel de Roux i que publicava Le Monde el dia 1 de juliol, si no m’he descomptat, la segona vegada que els de París s’han fet ressò de l’esdeveniment:

“Les organisateurs voulaient en réalité une manifestation qui soit prudemment apolitique, pour drainer le public le plus large vers le développement durable et l’universalisme benoît, tendance Benetton. Il était donc hors de question de faire intervenir les nations et leur esprit de concurrence. Résultat: des expositions dont la vacuité n’a d’égale que l’inflation spectaculaire et des débats aseptisés en rafale censés transformer la pensée des jeunes visiteurs.”