Va ser aquesta tardor, o potser l’altra, que en una parada del Passeig de Gràcia vaig trobar alguns volums que em faltaven dels primers Llibres del Mall.
[…]
Entre d’altres, el que obria la col·lecció, el
Rovell de mala plata del Ramon Pinyol i Balasch. Ara l’he remenat per fer-ne un d’aquests “Llibres recuperats” que de tant en tant em publica l’
Avui (l’últim va ser aquest) i em trobo, al penúltim poema, dos versos subratllats amb llapis per mà anònima. Diuen:
La imatge és potent. Se’n pot fer una lectura si voleu grotesca en recordar un altre dels títols d’en Pinyol (digueu Remor de rems sense moure rocs amb la llengua…). Però, enllà de les facècies, els versos més aviat convoquen una de les potencialitats més torbadores del llenguatge. Al costat de la seva capacitat evocadora o balsàmica, que hi són, la de ser un revulsiu ben agut, el més agut.
Quan algú parla de la transgressió i l’inconformisme i totes aquestes coses, penses que deu ser d’això que parla, de trobar pedres a la boca. Però la coherència és tan rara. Vull dir, costa tant que aquest discurs no desentoni amb el que diu l’obra…
Potser és que al capdavall no transgredeix qui vol.